En Julian Blanco és un empresari d’èxit, propietari i gerent d’una fàbrica de balances industrials en una ciutat de províncies. Està il·lusionat per la possible concessió d´un premi a l’excel·lència empresarial que atorga la seva comunitat autònoma. Viurem amb ell la setmana prèvia a la proclamació, esperant la comissió que ha de decidir, tenint cura que tot estigui perfecte fins al darrer detall. Com a líder carismàtic que és, incidirà si cal en la vida privada dels seus empleats, usarà contactes i influencies, caminarà en el llindar de la il·legalitat i travessarà totes les línies vermelles per tractar d’aconseguir el preuat guardó.

Comença la cinta amb l’agressió d´uns joves ultres a uns nois magrebins una nit a un parc públic, l’arribada de la policia, corredisses i una detenció, és una escena d’acció trepidant que altera el pols dels espectadors. Aquesta és la primera de moltes fotografies crítiques de la societat en què vivim que fa la pel·lícula: la xenofòbia i la violència, és una imatge superficial sense més anàlisi, necessària per a una altra part pel posterior desenllaç de la cinta. Aquesta és una de les grans qualitats de la pel·lícula, el tancament del cercle, no hi ha cap escena buida, totes tenen la seva repercussió futura en la trama.

De seguida veurem la fàbrica, el Sr. Blanco, des d’una posició enlairada parla als seus empleats, una posada en escena similar a l´arenga de Henry Ford II al film de James Mangold el 2019 “Le Mans 66, Ford contra Ferrari”, això si, més paternalista i autocomplaent que en l’obra americana. Paternalista i autocomplaent és l´adjectiu que millor defineix la direcció del Sr. Blanco. Suposadament està agraint al personal la bona marxa de l’empresa i el possible futur premi, es postula com un pare satisfet amb els seus fills, sobretot amb Miralles, el cap de producció, el que li treu les castanyes del foc; però en realitat és un advertiment que res no pot fallar i que cal la màxima atenció i dedicació per aconseguir la distinció perquè la comissió pot aparèixer en qualsevol moment.

La fàbrica produeix balances, aquest és el símbol que el gerent ha fet seu, l’equilibri, la precisió i fins i tot la justícia, les argumentacions en torn d’aquest principi són constants i surten a totes les seves converses; diu que és capaç de distingir, només pel seu pes i amb els ulls tancats, diferents materials i líquids, un superpoder que el col·locaria per sobre de la resta, malauradament la realitat no li dona la raó i fins i tot la bàscula que presideix l’entrada de la fàbrica està descompensada.

Quan tot ha de sortir millor és quan les coses comencen a fallar, la pressió de sentir-se observats?, no sols la balança que dona l’entrada al recinte, també els processos fabrils i la gestió de recursos humans. Els problemes personals d’algunes persones importants fan trontollar la producció, en Blanco, acostumat a controlar-ho tot, veu que la cosa se li escapa i que té molts fronts oberts, malgrat la tempesta ell els enfronta amb la confiança de qui creu tenir el poder de solucionar-ho tot. No importa si ha de ficar-se en la vida persona dels seus empleats, de fet es veu a si mateix com un pare, com un metge infal·lible que decideix sense oposició sobre el tractament del pacient; de grat o per força, amb una visió personalista de l’ètica i del que està bé o malament. Ell viu en un món que li pertany i on ocupa la posició central, tot ha de girar al seu voltant, així ho veu ell. Fins i tot es trobarà en una situació on els diners no ho podran comprar tot i llavors caldran altres mètodes: si no funciona el civil, tampoc l’econòmic ni el judicial, caldrà recórrer al militar!!!.

Si alguna cosa es caracteristica de Bàscules Blanco és la manca de solidaritat entre els seus treballadors, l’individualisme i la competència estan ben presents, no hi ha companyonia. Un acomiadat en un ERE acampa davant la fàbrica, cosa que pertorba profundament al gerent que veu en ell una amenaça per obtenir el seu desitjat premi, sols l´agent de seguretat de l’entrada està en un punt entremig i li fa costat d´esquenes al Blanco, una complicació més en una difícil setmana.

La peça clau, el cap de producció, en Miralles, que fa tant de temps que treballa com el mateix Blanco, té problemes personals que afecten la productivitat, el nostre home es ficarà en la seva vida privada, creu que si les coses li van bé a casa també aniran bé a la fàbrica. Potser si ho hagués gestionat abans permetent que tingués una vida privada digna no s´hauria arribat a aquest extrem. Una nova crítica social: Si barreges vida privada i laboral, si ets amic d´una persona per al que aporta a la feina i no per qui és, al final, si no va bé el treball, l’amistat quedarà en suspens.

Contractaran a una becària alta, jove i rosa i lògicament el nostre home es fixarà en ella, de fet tot a la seva empresa és seu i ell se sent atractiu i poderós, l’eròtica del poder que li diuen, una nova complicació que aquest cop s´ha buscat ell mateix. El masclisme i el patriarcat com un valor de la nostra societat. Una xacra que comença de ben petits, una recent enquesta ha mostrat que el 30% dels adolescents tenen un sentit de propietat amb les seves parelles. Per tal que siguem conscients del neguit del nostre home, hi ha una magnífica escena rodada en un pla seqüència on ell està parlant per telèfon i caminant al mateix temps per la planta de la fàbrica, va mirant detalls tècnics, es fixa en el que fan la seva gent, tracta de tenir ulls i cap per tot…

Al final en Blanco ho podrà controlar tot, com sempre ha fet, però aquest cop els danys col·laterals seran més grans de l´esperat i caldran més d’una trampa. Per il·lustrar-ho gràficament i com a paràbola del que és la cinta, al final, per poder anivellar les balances que donen la benvinguda a la fàbrica, el Sr. Blanco enganxarà una bala de la pistola del vigilant a sota d´un dels plats de la balança, tot si val.

Quan un és poderós i prepotent es construeix un relat gloriós del passat a la seva mida, que quasi mai s´ajusta exactament a la veritat i sovint la capgira; per això, quan en Blanco i en Miralles rememoren una aventura passada tenen versions ben diferents, el que seria un acte de gran dignitat i solidaritat es transforma en una humiliació. Es considera un home fet a si mateix amb el seu treball i esforç, cosa que ningú li nega, però la veritat és que va heretar la fàbrica del seu pare, sense riscos ni aventures. Tal com acostuma a passar amb la història dels grans imperis, perquè ja se sap, la història l’acostumen a escriure els vencedors. Així és la vida.

L’última escena és també un resum del tarannà del nostre home, un operari, que està passant per moments molt dolorosos, està penjant a la paret de la mansió d´en Blanco el trofeu finalment guanyat, el gerent observa amb satisfacció les maniobres del seu empleat, es queden els dos mirant el resultat, la càmera enfoca al gerent que fa cara preocupada, sembla que estigui a punt de dir algun missatge de suport per l´home que amb la mirada trista i perduda ha fet la feina. En un gest, mig crític mig condescendent, li indica que ha quedat una mica torçat.

El cert és que es pot mirar la pel·lícula sense fer cap mena d’anàlisi crítica. Estaríem llavors davant d´una cinta que explica el dia a dia d´un empresari exemplar, que té la mateixa cura de la seva empresa que de la seva gent, simpàtic, treballador, compromès, sempre fixat en el bé comú, que ell compra millor que ningú. Una persona empàtica i expansiva però molt humana, que podria representar el millor de l´home espanyol mig, amb les seves debilitats, com tothom, però amb una visió ben clara de les prioritats. Un home equilibrat i just com les balances que ven. Segurament molts petits, o no tan petits, empresaris ho veuran axis, lògicament amb matisos i fins i tot alguns subalterns veuran la seva posició amb enveja.

El director, Fernando Leon de Aranoa, que va començar amb una original opera prima, “Familia“, del 1996, que va conèixer l’èxit amb “Los lunes al sol”, del 2002 i que ha fet films tant interessants com “Un dia perfecto” del 2015, ha volgut donar una mirada llunyana i poc invasiva del seu relat, basant la seva crítica en l´humor i l´esperpent, tal com abans havien fet tants bons directors espanyols, durant la dictadura, per evitar la censura. Avui en dia no hi ha censura real, però si mediàtica, no és estrany que darrere d´aquests grups d’opinió hi hagi hereus de l’antic règim orgullosos del seu origen.

Nominada per representar a Espanya als premis Oscar, és una obra molt ben feta, amb un guió ben trenat i una interpretació del personatge principal brillant, segurament una de les millors de la carrera de Javier Bardem. Un film que tot amant del cinema espanyol ha de veure.

Espanya 2021 (2 hores)

Direcció: Fernando León de Aranoa

Guió: Fernando León de Aranoa

Actors: Javier Bardem, Manolo Solo, Almudena Amor, Óscar de la Fuente, Sonia Almarcha, Fernando Albizu, Tarik Rmili, Rafa Castejón, Celso Bugallo, Yaël Belicha, Martín Páez, Daniel Chamorro, María de Nati, Mara Guil, Pilar Matas,…