En aquesta pel·lícula Wes Anderson ens construeix un entramat de tres nivells: en el primer un narrador ens va explicant, amb un to impersonal i monòton, el procés de creació d’una obra de teatre, o de cine, tant se val. Seguidament, veurem a l’autor i la seva comunió amb el que serà l’actor principal i finalment, veurem la mateixa obra en si representada. Tal com acostuma a fer el director guionista ens ho exposarà en un format més a prop del còmic amb les seves vinyetes que d’una obra fílmica. Sorprenent i original com sempre.
El film és la peculiar visió de l’autor dels anys cinquanta del segle passat als Estats Units d’Amèrica. Per això, hi trobem tots els arquetips de l’època:
- El fotògraf de guerra impassible que sembla quasi un explorador de l’Àfrica que ha bescanviat el fusell per la càmera i ha oblidat el salacot;
- l’actriu famosa, rossa i glamurosa, desitjada i distant, amb un posat d’haver sigut maltractada;
- els nens prodigi mostrats quasi com atracció de fira;
- el general més buròcrata que soldat;
- l’home ric retirat, jugador de golf, emprenyat, portant sempre a sobre un petit revòlver;
- els cowboys capaços d’improvisar una ranxera a qualsevol lloc;
- el mecànic de poble que és alhora metge i enterrador dels cotxes que li porten;
- una professora de primària que comparteix la innocència i la candidesa dels seus alumnes;
- els assajos de bombes atòmiques, dia si, dia també;
- els llargs trens que viatgen de costa a costa i els extraterrestres, aquells homenets verds que ens vigilaven no sabem amb quines intencions.
- I, per reforçar la voluntat de ser un còmic, el famós “correcamins”, prou ràpid i llest per a deixar a la “guineu” amb un pam de nas malgrat les trampes marca “ACME”.
No és el clàssic argument causal, on un factor desencadenant fa que el protagonista s’hagi d’enfrontar a dificultats per assolir el seu objectiu, per això descol·loca a la majoria d’espectadors acostumats a aquest tipus de narrativa. Hi ha una sèrie de situacions que succeeixen en paral·lel i que es creuen entre elles. El director ens vol mostrar una panòplia de personatges característics per definir-nos una època vista sota el seu prisma. Wes Anderson és més pintor que narrador i, per tant, el que ens mostra són quadres d’una exposició temàtica sempre amb les seves paletes de colors suaus i pastels. Si alguna cosa hi ha de característic, és el tractament de la il·luminació: Una llum brillant i neta, quasi enlluernadora, com de fet correspon al desert.
La pel·lícula té una altra història paral·lela a la representació de l’obra en color, filmada en aquest cas en blanc i negre, que ens vol parlar del que és una obra d’art, de la seva creació i preparació. És també un altre compendi de personatges: El director teatral que dorm al teatre, l’actor que surt a fumar i es troba al balcó del teatre del costat a una actriu que finalment no surt a la seva obra.
És potser el film més experimental de Wes Anderson. Per fer-ho evident, hi ha una escena on tots els actors es reuneixen amb un personatge interpretat per Willem Dafoe, una espècie de mentor, que fa repetir a tots un mantra:
“Si no t’adorms, no et pots despertar”.
Que per mi vol dir que si no et fiques de pler en l’obra d’art (caure adormit) no pots renéixer renovat per la seva força (despertar). T’has de deixar portar amb atenció plena, ho has d’experimentar, ho has de viure.
Podríem dir, després de veure aquesta pel·lícula, que Wes Anderson es copia a si mateix. La veritat és que formalment es perfecciona constantment en el seu estil. Dit això, mai es repeteix en les seves històries, totes argumentalment molt diferents:
Potser les més similars siguin “The Royal Tenenbaums“, del 2001 i “Viatge a Dajeerling“, estrenada el 2007, donat que totes dues ens parlen de les relacions familiars de persones originals i brillants, segurament les úniques amb tocs autobiogràfics; encara que entremig va dirigir el 2004 “La vida Aquàtica de Steve Zissou“, una divertida paròdia de l’oceanògraf Jacques Cousteau, el científic que va fer que el món sencer es fixés en el mar, però que donava als seus documentals de la vida submarina un sentit transcendent i quasi religiós; “Moorise Kingdon“, del 2012 la seva obra més poètica, era un cant a l’amor preadolescent on va esprémer al màxim les paletes de colors i els enquadraments simètrics; va seguir “El Gran hotel Budapest” del 2014, fins ara la seva obra més celebrada i segurament més complexa, un homenatge a la gran literatura, una crítica als totalitarismes i una aposta pels esperits lliures; “The French Dispatch“, creada el 2021, un exercici d’estil i primer gran còmic filmat, una mirada americana de la vella Europa i fins avui. He omès voluntàriament les seves pel·lícules d’animació, que s’aparten d’aquest clixé.
Com a curiositat, vull dir-vos que la pel·lícula es va rodar a Espanya, concretament a Chinchón, on es va recrear Asteroid City, aquella ciutat que ens expliquen al principi de la cinta que no existeix.
Si el que volem és que ens expliquin una història, com aquell que adapta un llibre, aquesta no és la nostra pel·lícula, encara que si volem gaudir del cinema com a art i volem veure coses originals, sense cap dubte no ens la podem perdre.
US 2023 (1 hora, 44 minuts)
Direcció: Wes Anderson
Guió: Wes Anderson, Roman Coppola
Actors: Jason Schwarzman, Scarlett Johansson, Tom Hanks, Jeffrey Wrght, Tilda Swinton, Bryan Cranston, Edward Norton, Adrien Brody, Liev Schreider, Hope Davis, Steve Park, Rupert Friend, MayahAWKE, Steve Carrell, Matt Dilon, Hong Chau, Willem Dafoe, Margot Robbie, Tony Revolori, Jake Ryan, Jeff Goldblum,…
Deixa un comentari