La protagonista, Margot Robbie, és la nina Barbie “arquetípica” que viu al món de Barbieland envoltada d’altres nines com ella, cadascuna en el seu paper: científica, metgessa, pilot d’avió, jutgessa, presidenta, etc., amb elles i com un additament més, tal com els cotxes, les cases, les barques o els trineus, hi ha els Kents, creats per ser el contrapunt masculí que completi a semblança del món real el seu univers. És un indret ideal i ella sols coneix la felicitat. Quan el seu pensament perfecte es contamina amb idees plenes d’angoixa i negativitat, més pròpies del món mortal, el seu cos comença a alterar-se allunyant-se de la perfecció. Seguint el consell de la Barbie Estranya marxarà al món real a la recerca d’una solució, malauradament l’acompanyarà en Kent, que hi descobrirà la gallina dels ous d’or per als homes: El patriarcat.
En una entrevista, Greta Gerwig, la directora i guionista, diu que per ella Barbieland representa aquell paradís perdut, aquell indret que apareix en moltes cultures religioses: Un lloc on no existeix el dolor, l’envelliment, la vergonya ni la mort. Llavors, quan Barbie pensa en la mort el seu món s’esmicola i veiem que potser, aquest univers de fantasia no era tan perfecte com ens deien.
La pel·lícula comença amb un símil de 2001 una odissea de l’espai, pel·lícula de Stanley Kubrick del 1968. Les nenes estan jugant amb bebès: els hi donen el biberó, els hi fan cuinetes i els posen a dormir, totes fan cara d’amoïnades, de no passar-s’ho gaire bé, és tan dur ser mare!!!. Llavors apareix, en lloc del monòlit de 2001, una nina Barbie gegant mentre sona la música de Richard Strauss. Les nenes comencen a trencar amb ràbia creixent les seves nines, per fi es poden alliberar i veure’s projectades en el futur més enllà de la maternitat. Tal com ens mostren a aquesta primera seqüència, la nina va rescatar a les nenes de l’únic destí de portar nens al món, però,
és realment així?
Segons ho veig jo la nina Barbie va néixer com un pas posterior al nino-bebè que sols permet jugar a ser mare; després les nenes creixen i cerquen projectar-se a com seran en el futur, sense cap dubte la nina estableix un referent comparatiu a qui assemblar-se, al principi i amb la nina arquetípica, una comparació simplement estètica, un model ideal imposat similar al de les models de passarel·la, posteriorment, amb la creació de nines “professionals”, respon, no sols a la pregunta de com soc o com vull ser, sinó també a què aspiro a fer. En el primer cas si no assoleixo l’ideal que em demanen puc pensar que no seré desitjable i que ningú m’estimarà. En el segon cas m’obliguen a assolir una professió, perquè soc el que faig i no soc el que soc. Tant un com l’altre poden generar angoixa i sentit de culpabilitat. Sigui el que sigui, la nina és un instrument de reforç de la filosofia de Kant, que postula que som lliures per ser el que vulguem ser a través del nostre esforç i, per tant, si no ho assolim, és culpa nostra.
Greta Gerwig és perfectament conscient d’aquest problema i va declarar que si ella hagués de transmetre un sol missatge aquest seria: “No has de guanyar-te el teu valor, tu vals, estàs bé”, perquè pensa que aquest no és el missatge que està rebent la gent per part de la societat, sinó que més aviat se sent pressionada per ser alguna cosa diferent de la que és. Aquí la directora es posiciona al costat de Giorgio Agamben, que defensa les potencialitats per sobre dels actes, una vida més festiva que no necessita assolir una fita concreta escollida lliurement per ser feliç.
La qüestió és, és aquest el missatge de la pel·lícula?: Possiblement si, encara que la trama sovint l’emmascara doncs es dispersa i entra en discontinuïtats. El factor desencadenant és la humanització de la nina i els problemes que això li genera, almenys en el que és personal, encara que després n’hi ha un altre de polític i de gènere. El fil argumental és Barbie tractant de recuperar la seva perfecció, alhora que mantenint la seva independència. El gruix de la història és la interrelació entre el món real i Barbieland, de com les angoixes de la nena que jugava amb la nina es traspassen a la joguina. Curiosament, l’antagonista és en Kent, que vol sortir de la irrellevància que porta per definició, fins a punt de donar un cop d’estat a Barbieland. Apareix també el consell de direcció de Mattel, els fabricants de la nina, tots homes amb vestit i corbata que volen fer tornar a Barbie al bon camí i ficar-la dins de la caixa. Fins i tot coneixerem a la creadora de la joguina original, una velleta adorable, que apareix per aconsellar a l’atribolada Barbie i donar-li, aquest cop si sense embuts, el missatge de la directora. Massa coses ben diferents per a fer una dissolució homogènia.
És una pel·lícula feminista?
Si en molts aspectes malgrat que des d’una superficialitat manifesta. Al principi Barbieland és un món completament femení. Encara que les nines sols poden veure la primera derivada de les coses, neden per sobre de la superfície; aquest és el preu de la felicitat: no pensar, aquelles que són diferents estan apartades i els Kents segueixen el paper marcat, no hi ha conflicte. Quan viatgen al món real Barbie només està preocupada en poder tornar a ser
“la superficial nina perfecta que va ser”.
El viatge de Kent és més formatiu i aprèn comportaments desconeguts per ell, pren consciència de la seva existència individual al marge de les Barbies i decideix compartir-ho amb els altres Kent i lidera un canvi al món de les joguines. És paradoxal com les nines accepten ràpidament aquest paper: fer feliços als homes i descarregar-se de les responsabilitats que tenien a les seves professions, tancar-se en una gàbia d’or. Com reverteixen les Barbies la situació? Raonen amb els Kents? No! Usen els seus encants personals, “armes femenines” per tal que els homes es barallin entre ells i tot torna a la normalitat. Això em fa pensar en un raonament de la filòsofa Laura Llevadot en el seu llibre “Mi herida existia antes que yo”, on argumenta
“La malaltia mortal és la masculinitat perquè és el mal del poder. I la masculinitat està feta a la seva imatge i semblança”. A la guerra dels sexes tothom hi perd, perquè és una guerra pel poder on tothom surt tocat. Com diu Llevadot com a resum del seu llibre: “La diferència sexual, la divisió política dels cossos, és un dispositiu que ens emmalalteix, ens sotmet i ens mata”.
Els que ens vol fer veure la pel·lícula és la incapacitat dels homes per governar en benefici de tots i el seu caràcter bel·licós que els fa inestables i perillosos. El seu ego és un dimoni terrible que porten dins. Les dones tornen al poder i el món de Barbieland torna a ser feliç: Demostrat, el patriarcat és un fracàs. De fet, darrerament i especialment amb la crisi de la Covid, hem vist que els països on manen dones les coses van molt millor, és un fet. Les dones són més racionals i menys impulsives.
Si ens centrem en la pel·lícula des d’un punt de vista tècnic i artístic trobarem que formalment està molt ben resolta, amb unes paletes de color rosa perfectes i uns enquadraments ben triats. Però els personatges no tenen cap profunditat i semblen de compte infantil. Tampoc quedes enganxat per la trama i el guió, la seva manca de continuïtat i d’expectatives et deixa indiferent. Una part molt important és la coreografia dels números musicals, molt ben executats, malgrat no aportar res de novador ni trencador, he trobat a faltar la força dels balls de “Ema”, dirigida el 2019 per Pablo Larrain.
Diu la directora que va fer aquesta obra per divertir-se i passar-ho bé amb el seu home, el director Noah Baumbach que li va donar un cop de mà amb el guió, segur que van riure molt. Certament, ha de ser difícil construir un film que agradi a tothom a partir dels quatre anys, sembla que ho han aconseguit i que la recaptació és un èxit, ja que és la pel·lícula dirigida per una dona amb més recaptació de la història. Com dèiem abans: el futur és femení. Malgrat això, per la majoria d’adults pot ser molt difícil d’empassar-se. Jo em vaig avorrir i de fet ho he passat millor tractant de reconstruir aquest gerro trencat que és la cinta que veient-la.
Queda l’últim detall: Barbie, que és capaç de viure en els dos mons, està molt nerviosa quan les seves amigues humanes l’acompanyen a una trobada, una entrevista molt important. Imaginem que serà que busca treball en el món real o pot ser que té una reunió a alt nivell amb la direcció de Mattel… Doncs no, va al ginecòleg. Per què és tan rellevant aquest pas? Quin avantatge té ser sexual en lloc d’asexual? La resposta la trobem a l’altre sexe.
Quina utilitat té un home si no pot deixar embarassada a una dona?
Per això, com les nines eren asexuals els Kents eren irrellevants. És aquest el futur que espera als homes en un futur món perfecte?, fer de sementals i prou?, ser com els lleons que no fan res més, a part de defensar el territori? És la fi dels homes?
USA 2023 (1 hora, 54 minuts)
Direcció: Greta Gerwig
Guió: Greta Gerwig, Noah Baumbach
Actors: Margot Robbie, Ryan Gosling, Amèrica Ferrera, Will Ferrell, Dua Lipa, Simu Liu, Emerald Fennell, Rea Perlman, Alexandra Shipp,…
Deixa un comentari