Robert Oppenheimer va ser un dels físics americans i mundials més rellevants del segle passat. Es va fer famós per dirigir el projecte Manhattan, on van aconseguir desenvolupar i construir la primera bomba atòmica de la història, que finalment van assajar amb èxit a Nou Mèxic. En llançar-la sobre Hiroshima i Nagasaki van forçar la rendició del Japó i la fi de la sagnant Segona Guerra Mundial. En paral·lel, Lewis Strauss era un polític, que va créixer a l’ombra de John Edgar Hoover, el tenebrós i temut director del F.B.I, que es va enfrontar amb Oppenheimer per motius ideològics, de poder i especialment per revenja personal. El film ens conta tant la gestació de la bomba, amb els dubtes morals que va generar, com la relació entre els dos homes.


La pel·lícula està basada en el llibre “Prometeu Americà: El triomf i la tragèdia de J. Rober Oppenheimer”, escrit per Kai Bird i Martin J. Sherwin, guanyador el Premi Pulitzer del 2006. És una biografia minuciosa, que els hi va portar més de vint anys de feina recopilant informació i fent entrevistes, que s’endinsa, no sols en el personatge, sinó també en les ramificacions rellevants de llocs i persones. El triomf a què es refereix el títol va ser aconseguir fabricar la bomba atòmica a contrarellotge, liderant un impressionant equip format pels millors científics del país units a altres arribats arreu del món i la tragèdia la persecució que va patir després d’acabada la guerra per part de la policia, el servei secret i les clavegueres de l’Estat, sempre dirigits des de l’ombra per Lewis Strauss, que no va parar fins a humiliar-lo i desposseir-lo de les seves atribucions en una revenja maquinada amb mètodes foscos més propis de la inquisició que d’un país democràtic, que estava immers en una persecució malaltissa al comunisme.


Oppenheimer va ser un personatge excepcional. Fill d’una família adinerada Novaiorquesa mai li va faltar de res. Els seus estudis, abans d’accedir a la Universitat, els va fer a l’Escola per la Cultura Ètica, un centre privat i laic que fomentava el pragmatisme en el pensament, la justícia social i l’humanitarisme. En els graus superiors es va formar primer a Harvard, on es va graduar “cum laude” en un temps rècord, després, cercant les millors universitats, va estudiar a Cambridge, amb Ernest Ruthenford i a Gotinga, amb Max Born, dos dels millors físics del món. Va tornar als Estats on va fundar la càtedra de física teòrica a Berkeley, la primera del país. Estava treballant amb els seus alumnes sobre una teoria, del que després s’anomenarien els forats negres, quan va esclatar la guerra i la seva vida, com la de tothom, va canviar radicalment.


La seva ment privilegiada sovint es dispersava i es va interessar en la psicologia i la psiquiatria, això últim per motius personals, la filosofia i les religions, especialment la hinduista, fins a punt d’aprendre sànscrit per poder llegir els textos originals. Tenia una gran facilitat per les llengües i un fort sentiment de justícia social, motiu pel qual es va acostar al comunisme, sense arribar a afiliar-se mai al partit, ja que fugia de dogmatismes i volia mantenir sempre la llibertat de pensament i d’acció. Es va comprometre amb la guerra d’Espanya, que ell veia com la lluita de la llibertat contra el totalitarisme i va enviar diners per la causa republicana. De fet, un cop Alemanya derrotada, va dir: “Tant de bo els republicans espanyols haguessin resistit una mica més, així hauríem enterrat a Franco i a Hitler a la mateixa tomba” També estava interessat en l’art d’avantguarda i en la música, era el que diríem un home del renaixement que tot ho abraçava.


Podria semblar que era una rata de biblioteca i que tota la seva vida passava exclusivament per la seva ment prodigiosa, de cap de les maneres. Malgrat ser alt i molt prim, fins al punt de semblar físicament molt feble, en convivència als reptes intel·lectuals necessitava tenir un estret contacte amb la natura amb una actitud desafiant, ja fos navegant a vela amb vents forts i mar brava, com muntant a cavall i fent llargues travesses per les muntanyes de Nou Mèxic, perquè sentia una atracció aparentment irracional cap al risc cercant superar situacions extremes. De fet, confessava que tenia dos amors: La física i la natura salvatge de Nou Mèxic on tenia una casa. Per això va escollir l’Álamo per fer-hi el centre de recerca del projecte Manhattan. En paral·lel a tot això sovint cercava la companyia femenina tant per l’aspecte físic com per la relació emocional i se li coneixen diverses amants; la seva tendència a buscar situacions arriscades i a sentir-se per sobre de les convencions el van portar a embolicar-se amb noies joves i rebels i amb dones casades, sempre persones interessants i llestes, no suportava la mitjania. Era molt considerat amb tothom, especialment galant amb el sexe femení i els seus ulls d’un blau molt clar el feien molt interessant, que sumat a la seva intel·ligència, que també té un gran atractiu, el fet d’haver viatjat, la seva la classe…, tot plegat feia que tingués molt d’èxit.


La pel·lícula defineix perfectament al personatge, tant des del punt de vista racional com de l’emocional. Viurem els seus descobriments científics i la seva gran capacitat per dirigir una gran empresa, la seva eloqüència i la seva visió tant enlairada com de detall de les coses. També la seva passió, tan romàntica per les dones com per la feina. De la mateixa manera, coneixerem els seus dubtes, les seves pors i el penediment pel mal causat per la seva obra, encara que sempre va defensar que va fer el que calia fer.


Christopher Nolan hauria pogut fer una narració cronològica, tal com fa l’excel·lent i meticulós llibre que es basa, i hauria sigut una pel·lícula històrica força interessant, encara que no hauria assolit el nivell de complexitat que té l’opció triada. Aquesta, està plena de salts temporals i per fer-ho encara més difícil, rodada tant en color com en blanc i negre. La part de color, brillant i lluminosa, retrata la visió de Robert Oppenheimer i a la de blanc i negre veiem la fosca i maligna influença de Lewis Strauss. En un exercici de més difícil encara, bàsicament de muntatge, trobem simultàniament, en un paral·lelisme buscat expressament: les auditories de seguretat d’Oppenheimer davant del Consell de l’Energia Nuclear, en realitat un judici manipulat, amb la compareixença de Lewis Strauss davant del Senat per ser anomenat secretari de Comerç, on surten a la llum les seves males arts, i en mig de tot, com a fil conductor, tota la feinada a l’Álamo per construir la bomba atòmica.


Dit això, penso que Nolan abusa del muntatge basat en pla i contra pla característic del cinema imatge/moviment i que artísticament hauria sigut millor plans més llargs i moviment de càmera, o com a mínim una barreja, encara que potser hauria allargat el metratge d’un film ja prou dilatat de tres hores.
Crec que el director ha escollit aquest muntatge, que sovint es fa difícil de seguir, per fer evident la complexitat del moment històric, on es barrejaven tendències polítiques extremes amb avenços científics impossibles d’imaginar abans. De fet, no tindria sentit una narració contínua per explicar una història que gira al voltant de la física quàntica, que no es pot entendre sense tenir en compte les probabilitats, que no certeses, que governen la realitat i no són assolibles per la lògica dels sentits.


Tal com li diu Robert Oppenheimer a la que serà la seva futura dona en una maniobra clarament de seducció: “El que creiem que és una sòlida realitat són realment petites porcions de matèria surant en immensos espais buits units per unes forces prou fortes per tal que pensem que el que veiem existeix”. També es pot interpretar aquesta disgregació narrativa com el que està passant per la ment del protagonista, els seus records barrejats amb les seves visions d’una possible representació de l’univers quàntic inabastable.

Encara que en el llibre ens parlen fins i tot dels seus pares, la seva infantesa i la seva vida de nen i adolescent, al film trobem a Oppenheimer ja movent-se per Europa cercant els millors físics del món. Tan aviat com torna als Estats Units comença a treballar tant al Tecnològic de Califòrnia (CAL-TECH) com a Berkeley, on va fundar la primera càtedra de física teòrica del país. Allà va conèixer a Ernest Lawrence, físic experimental que treballava en els primers acceleradors de partícules, de qui es va fer amic, la seva col·laboració van ser cabdals per la bomba atòmica. Lawrence va demanar a Oppenheimer que es distanciés dels sindicats i moviments d’esquerres, amb fortes connexions amb el partit comunista, per poder incloure’l en el projecte Manhattan.


A partir de llavors vivim la gran aventura de fer la bomba atòmica a l’Álamo, on Oppenheimer va dirigir una ciutat, creada del no-res, de més de quatre mil persones treballant dia i nit durant quasi tres anys per acabar culminant amb èxit la prova Trinity per acabar amb les premonitòries paraules d’Oppenheimer: “Ara he esdevingut la mort, el destructor de mons”, que va extreure del “Bhagavad Gita”, un dels llibres del “Mahabharata” pilar de la religió hinduista. Encara que la part de gran importància moral de la cinta són els dos judicis paral·lels, absolutament destructius per als afectats i amb la conclusió que la història acaba posant a tothom al seu lloc


Les auditories de seguretat que va patir Robert Oppenheimer, orquestrades pel ressentit Strauss, van suposar una taca negra a la història dels Estats Units d’Amèrica, de com un país paga amb la humiliació a qui tant havia treballat per defensar-lo. Alguns amb sentiment religiós van dir que va ser com si haguessin jutjat a Sant Francesc per les seves disbauxes de joventut obviant tota la seva obra posterior; els científics ho van comparar amb el judici de la santa inquisició a Galileu per pretendre que la terra no era el centre de l’univers; els jueus ho van comparar, en un article escrit a la revista Harper’s magazín, al cas Dreyfus, on van acusar injustament d’espionatge a un oficial francès de família jueva i el van deportar a l’illa del Diable, de fet el títol de l’article de Harper’s (una publicació fundada el 1850 que parlava de finances, política, art i literatura) era:”We acusse” el mateix que l’escrit d’Émile Zola publicat a l’Aurore el 1898 defensant a Dreyfus. Finalment, com a català, hi ha moltes coincidències de forma amb el judici del tribunal suprem espanyol als líders del procés de l’u d’octubre de 2017.


Un cop perpetrada la ignomínia, Oppenheimer va perdre la seva acreditació de seguretat, no exactament com Lewis Strauss hauria volgut, ja que un dels tres jutges s’hi va oposar a la retirada. Els físics que van declarar en contra de l’investigat van ser condemnats a l’ostracisme per la comunitat científica, els seus col·legues els hi van negar la salutació, perquè havien defensat la submissió de la ciència i el pensament al poder. Fins i tot el genial i prepotent Edward Teller va haver d’abandonarl’Álamo davant del rebuig general. En tots aquests afers hi ha l’orgull i l’ego, aquell dimoni que portem a dins els homes, com a motivació primera: Oppenheimer creia que el seu talent el protegia absolutament, Strauss, un home fet a si mateix, no suportava el menyspreu elitista del físic i Teller, que no li va perdonar que no el recolzes en la seva gran idea, la bomba termonuclear.


Després d’Hiroshima i Nagasaki Oppenheimer es va posicionar en contra d’un desenvolupament unilateral de la bomba d’hidrogen, mil cops més poderoses que les llençades sobre el Japó, que definia com arma genocida, donat que pel seu elevat poder destructiu no tenia sentit com arma tàctica per usar de forma restringida al camp de batalla, cosa que sí que es podia fer amb la bomba de fissió nuclear. De fet, creia que calia transparència, tant interna com externa, i crear organismes internacionals que impedissin els assajos de noves bombes i, per tant, limitessin el seu desenvolupament, ell creia que la bomba atòmica aturaria les guerres, però, en lloc d’això, va obrir la porta a la possibilitat de destruir el planeta. Lògicament, els militars, els fabricants d’armes i els líders bel·licosos mai van acceptar les seves propostes i el van acusar de traïdor.


A les persones se’ls coneix pels seus enemics, els d’Oppenheimer ja els hem citat, encara que també pels seus amics: La major part de la comunitat científica, el músic català Pau Casals, amb qui va mantenir una relació epistolar, el respecte i l’afecte mutu amb Albert Einstein i el reconeixement posterior de John F. Kennedy, un home que va treure Amèrica de la foscor i va portar esperança al món sencer.


Christopher Nolan sempre tracta de fer la pel·lícula perfecta, amb aquesta s’hi acosta molt, encara que a mi em continua emocionant més Dunkerque. Aquells que siguin amants de la història no es poden perdre aquesta pel·lícula encara que també agradarà als cinèfils i a aquells que admiren als grans homes.

USA 2023 (3 hores)
Direcció: Christopher Nolan
Guió: Christopher Nolan (basat en el llibre de Kai Bird i Martin J. Sherwin)
Actors: Cillian Murphy, Robert Downey Jr., Emily Blunt, Florence Pugh, Matt Damon, Josh Harnett, Jason Clarke, Kenneth Branagh, Gary Oldman, Rami Malek, Ben Safdie, David Krumholtz, Casey Affleck, Alden Ehrenreich, Matthew Modine,…