Dues periodistes del New York Times comencen a investigar sobre algunes denúncies d’assetjament sexual i, curiosament totes elles sense continuïtat, contra el conegut productor cinematogràfic Harwey Weinstein, un home poderós i d’èxit. Una de les reporteres havia ja escrit prèviament sobre denúncies a Donald Trump pel mateix motiu, abans de ser elegit president, que també van quedar en no res. Teòricament, les dones podien ja accedir a tot, la igualtat era aparentment perfecte, encara que, malgrat tot, molts homes continuaven exercint violència sexual sobre el seu entorn sense gaires conseqüències, tothom mirava a un altre costat i feia els ulls grossos. Elles se sentien indefenses i absolutament vulnerables, ells intocables. Quan es va publicar l’article les coses van canviar, havia començat el me too.


L’article es va publicar sols amb el testimoni, amb noms i cognoms, de dues de les víctimes, prou valentes per a exposar-se a l’opinió pública, al cap de dos mesos hi havia 80 denúncies contra el magnat que finalment va acabar a la presó. Van ser sols quatre dones les que van obrir la caixa dels trons fent-la esclatar als nassos del productor i després, a poc a poc encara que també inexorablement, molts altres abusadors han sortit a la llum i s’han hagut d’enfrontar a la justícia pels seus actes.

Com és possible aquest llarg i humiliant silenci de tants anys?

Doncs perquè en el cas de Weinstein, com en el de Trump, a les víctimes que s’atrevien a queixar-se les coaccionava perquè signessin un document de confidencialitat draconià a canvi de diners: O cobrar i callar o patir per tornar a trobar feina i ser assenyalades.

Direu que 80 casos d’agressions sexuals són moltíssimes i que aquest home ha fet molt de mal a aquestes dones, però la realitat és que el nombre de damnificades és encara molt més elevat, ja que cal sumar a totes aquelles que van preferir callar i oblidar i també a moltes altres que directament es van enfrontar amb ell evitant així ser atacades i que per això van perdre la feina i var ser estigmatitzades per la indústria de Hollywood. A la llista no hi ha sols actrius, a les que oferia feina a canvi de favors, sinó també assistentes personals, executives o empleades diverses, doncs com a depredador no filava prim donat que el plaer era tant o més el fet de caçar que no la peça obtinguda.

El problema, com s’ha vist a posterior, és que no era un cas aïllat, sinó que els abusadors eren legió a tots els estrats socials i a tots els països. La culpa quasi mai era dels homes, que no podien reprimir la seva masculinitat, com sovint tampoc la seva agressivitat, perquè la seva naturalesa incontrolable era així. Elles eren maques, vestien de forma provocadora, es pintaven mostrant uns llavis vermells i carnosos i uns ulls emmarcats, fent tot el possible per ser atractives i per Déu que ho aconseguien. No queda tan lluny el cas de la manada i d’altres violacions grupals. Crec que tots hem viscut casos d’aquesta mena en la nostra vida professional i social: Aquell cap de personal que quedava a última hora del divendres amb una treballadora temporal per oferir-li continuar treballant a canvi de favors, aquell director que obligava una subordinada a humiliar-se.

Ara mateix acabem de presenciar el lamentable espectacle del president de la federació de futbol espanyola donant-li un peto a la boca a una jugadora. Collons!!! Li va donar un peto perquè era seva!!! El fet no està bé, pitjor va ser quan va dir que els criticaven eren uns tanoques i uns carallots. Ell no hi veia cap problema, ho va fer espontàniament. Demostrat, és un problema endèmic!!!.

 A sobre alguns jutges s’aprofiten d’unes lleis mal calculades per afavorir als delinqüents!!!


Vivim en una societat on majoritàriament es respecta la propietat privada; que hi ha de més privat i sagrat que el nostre propi cos!!!. Encara que si ets dona molts creuen que tenen dret sobre el teu cos, com per exemple en l’abortament.


La justícia ha de fer el seu paper i tots els agressors han d’anar a la garjola, però el que és més important encara és que s’ha de crear un rebuig social unànime de forma que veiem als assetjadors amb el mateix fàstic que mirem als assassins. S’ha d’acabar aquest corporativisme masculí, aquests somriures de complicitat i aquells comentaris d’admiració pels agressors i de menyspreu per les víctimes.

She said té una gran força narrativa i una part molt determinant d’aquesta tensió que genera són les actuacions de les dues protagonistes. Nosaltres entrem com espectadors en el que les reporteres senten i pensen de la mateixa manera que elles ho fan amb les víctimes dels abusos. Es crea una comunió entre tots i ho vivim. De la mateixa manera ens presenten el dia a dia de les protagonistes, dues mares de família amb fills petits i parelles que sovint han de cobrir-les, ja que la seva feina és frenètica i a vegades imprevisible. Entenem que una part important de la seva determinació és el suport i l’amor que tenen a casa, i per això mateix comprenen el dolor immens d’aquelles que han estat agredides sexualment i s’han vist reduïdes a objectes de plaer momentani sense cap valor personal a part de servir per ser usades.

She sasid està basada en el llibre que van escriure les dues periodistes protagonistes i, per tant, és fil per randa com ho van viure elles.

Films com aquest, o com Spotlight, dirigida en 2015 per Tom McCarthy, que denunciava la pederàstia de l’Església catòlica de Massachusetts, són imprescindibles per tal que la societat prengui consciència del problema i es vegi reflectida en un mirall de tot el que significa la masculinitat tòxica que cal erradicar. Qualsevol persona amb principis i sensibilitat hauria de veure aquesta pel·lícula que escenifica que encara que vivim en un món terriblement injust es poden fer coses individuals per millorar-lo.


USA 2022 (2 hores, 9 minuts)
Direcció: Maria Schrader
Guió: Rebecca Lenkiewicz (llibre de Jodi Kantor i Megan Twohey)
Actors: Zoe Kazan, Carey Mulligan, Patricia Clarkson, Ashley Judd, Angela Yeo, Andre Baugher, Jennifer Ehle, Sean Cullen,…