Plantejada aparentment com un conte d’estiu lleuger i festiu, la pel·lícula ens presenta a cinc actrius que és recloent en un antic moli al mig del camp, per acabar d’assajar i trobar el to de l’obra de teatre que han d’estrenar ben aviat. Aprofitant l’aïllament, la vida relaxada lluny del dia a dia i la convivència, les noies aniran enraonant de temes que les preocupen, tant personals com filosòfics, sense cap mena d’autocensura i el film, mantenint per tant, el to festiu, assolirà un nivell que ja voldrien moltes altres anomenades intel·lectuals.

El primer cinema va voler copsar la realitat: l’arribada d’un tren, la sortida d’una fàbrica o els jocs d’un infant. Semblava miraculós poder capturar el temps i retenir-lo per sempre més. De fet, el cinema i la fotografia poden reforçar, o fins i tot substituir, la memòria visual i, de forma més genèrica, la mateixa memòria. Segons escrivia Susan Sontag en el seu llibre “Sobre la fotografia”, publicat l’any 1977, la fotografia substituïa l’ull de Déu que tot ho veu, nosaltres podíem oblidar, però les imatges quedaven guardades. També argumentava que

“el declivi de la religió coincidia amb l’ascens de la fotografia i es preguntava si la cultura del capitalisme havia assimilat la fotografia a Déu”;

un món secularitzat substituïa el judici diví pel judici de la història on la fotografia i el cinema eren el seu testimoni. Després, el setè art, sense deixar de banda els documentals, es va convertir en un narrador d’històries amb tota la força que dona la imatge en moviment. Nosaltres som capaços de visualitzar dins de la nostra ment les accions que llegíem en un llibre, però el cinema, ben dirigit i fotografiat, ens porta a una altra dimensió: la que t’ofereixen les arts plàstiques, aquell sacseig que et desborda i enlaira. El que fa Itsaso Arana en aquesta pel·lícula és ajuntar aquests dos conceptes: realitat i ficció. Ha construït un esquelet inventat com a guia i l’ha omplert de contingut amb vivències reals de les actrius protagonistes.

En un col·loqui amb la directora després de veure la pel·lícula, ella explicava que la idea portava un any dins del seu cap i va ser quan va saber que Bàrbara Lennie estava embarassada d’una nena, una finestra d’oportunitat narrativa introduint la força renovadora de la natalitat, quan tot es va precipitar i va decidir rodar-la aquell mateix estiu. Primer de tot va fer una entrevista gravada amb cadascuna de les protagonistes, que amb una gran generositat van obrir el seu cor en la confiança que tot passava entre amigues. Dues de les actrius tenien, malgrat la seva joventut, una llarga llista d’interpretacions i les altres dues eren més o menys novelles. Itsaso buscava casar l’experiència de les primeres amb l’esperit innocent de les segones. El film es va rodar en tan sols 15 dies i totes elles van estar vivint a la mateixa casa que surt a la cinta, novament realitat i ficció estaven a tocar. Malgrat que pugui semblar que es va emprar la improvisació, les actrius confessen que quasi tots els textos estaven escrits avançadament i totes les seqüències predeterminades.

Al principi de la cinta veiem a la directora escrivint unes notes, que va posant curosament dins d’uns sobres, diu que és com una al·legoria donat que per ella una pel·lícula és com una carta escrita cap al futur, en aquest cas diu ella que una carta d’amor.

  • Al film dirigit per Paolo Sorrentino el 2021 “Ha estat la mà de Déu“, un director de cinema li diu al protagonista que per fer una pel·lícula s’ha de tenir alguna cosa a dir o un patiment que ha de sortir i vols que el món t’escolti.
  • A “Blade Runner“, del 1982, el replicant no mata al protagonista per poder-li deixar el seu llegat, el famós monòleg: “Jo he vist coses que vosaltres no creuríeu…”

Itsaso i les actrius confessen que voldrien que la pel·lícula fos vista dintre 10 o més anys, dit d’una altra manera, volen també deixar un llegat, encara que en aquest cas no és tan terrible, sinó que convida a relaxar-se i meditar sobre les coses viscudes d’una forma amable.

En una entrevista a la ràdio, la directora, per explicitar tant el que era la pel·lícula, com el que havia estat la convivència entre les noies durant el rodatge, parafrasejava a Jane Fonda que deia:

“Els homes s’ajunten per fer coses, les dones ens ajuntem per mirar-nos”.


Segons l’actriu americana, els homes només comparteixen activitats, jo afegiria que les seves converses rarament són sobre temes personals, ja que no volen mostrar les seves febleses. La relació entre amigues té una complicitat tant seductora com introspectiva, comparteixen les unes amb les altres el que viuen i el que senten, no tenen vergonya en mostrar les seves vulnerabilitats. Potser per això en el film d’Itsaso Arana no surten homes, bé sí, en surt un que la directora reconeix que opera d’objecte decoratiu. És un ésser pur i innocent de mirada infantil, sense cap aspiració de dominació, que apareix arran que una de les noies s’encapritxa amb ell una nit, un noi sense cap de les toxicitats dites masculines. A la història té la mateixa funció que Kent a l’univers Barbie, és un complement.

Un dels temes de conversa és la mort, un dels grans tabús de la nostra asèptica societat que passem com un tràmit que cal quasi amagar i de la que es parla poc per por a ferir sensibilitats o reobrir dols poc superats. Una de les protagonistes se sorprèn per la diferència com s’aborda la mort en el teatre i el cinema respecte a la realitat. De fet, la mort és una de les grans temàtiques del cinema: Persones que l’afronten com a final inevitable de la vida; conseqüència d’assassinats o de guerres; reflexions sobre el fet de la mort i la superació del dol; o fins i tot la mort com a protagonista com en el “Setè Segell” d’Ingmar Bergman de 1957. En aquest cas hi ha simplement l’exposició de com la van viure i sentir personalment les actrius, nova incursió a la realitat. Ben mirat, l’obra és també un homenatge als que ens han deixat: passat i futur s’ajunten en el present.

L’amor lògicament és també tema de conversa: Una es pregunta com es pot fer el paper d’enamorada si mai no has estat enamorada. L’amor com a refugi de la tendresa que cal trobar com qui cerca un got d’aigua per la set, és com ho viu una actriu amb l’únic noi que apareix a la pel·lícula, no és passió ni necessitat sexual, és proximitat, escalfor i tendresa.


L’argument de la pel·lícula té un esquema principalment descriptiu, propi dels documentals i allunyat de la tradicional narrativa clàssica, on un protagonista viu un fet rellevant que l’empeny i l’obliga a assolir un objectiu i per aconseguir-ho ha d’enfrontar-se a grans dificultats i perversos antagonistes.
A “Las chicas estan bien” no trobem res d’això, les successives seqüències, anunciades amb un gravat d’època i sense més ni més cap altra descripció, van mostrant-nos diversos episodis de l’estada de les noies al camp, ja siguin els assajos, com les seves tertúlies i activitats lúdiques fora de la mateixa feina. Així veiem com van caminant fins al poble del costat, on celebren la festa major i gaudeixen del ball, o com passen un matí al costat del riu, la qual cosa ens permet gaudir de l’excel·lent fotografia i de la bellesa ingràvida dels cossos surant dins l’aigua. Aquesta forma d’abordar la història atorga autenticitat de documental alhora que permet la perfecció formal de plans amb enquadrament molt cuidats.


La pel·lícula va absolutament de menys a més i tota aquesta bellesa i aquesta profunditat et van atrapant a poc a poc com un infant bressolat per la mare fins que quedes enamorat del que estàs veient o fins i tot vivint. Realitat i ficció, lleugeresa i profunditat, això aconsegueix aquesta meravellosa cinta. Absolutament recomanable.

Espanya 2023 (1 hora, 25 minuts)
Direcció: Itsaso Arana
Guió: Itsaso Arana
Actors: Bàrbara Lennie, Irene Escolar, Itsaso Arana, Itziar Manero, Helena Ezquerro, Gonzalo Herrero,…