Paolo Sorrentino va néixer a Nàpols fa 51 anys, durant aquells anys era una ciutat caòtica i una mica bruta però també molt vital. Quan ell ja en tenia 17, a finals dels anys vuitanta del segle passat, la ciutat vivia immersa en un desànim col·lectiu, sense expectatives de progrés semblava no haver-hi futur per ningú, llavors, un fet extraordinari, impensable, quasi miraculós, va omplir d’esperança la ciutat: el Nàpols va fitxar al millor futbolista del món, Diego Armando Maradona, aconseguint que la gent tornes a sentir-se il·lusionada i recuperés la seva autoestima. El cineasta ens porta a aquells anys de la mà de Fabbieto, un noi de 17 anys, i recrea aquella ciutat de la seva joventut: sentirem, somniarem, riurem, desitjarem, patirem i viurem les seves alegries però també el seu drama i el seu dolor.

Conta el director italià que, després de veure Roma d’Alfonso Cuarón, va sentir que quelcom es removia i que ell havia de fer alguna cosa semblant; explicar un moment cabdal de la seva vida. Certament, Sorrentino va trobar també en una d’aquelles encreuades que et canvien l’esdevenidor. Dit això, queda clar que aquesta pel·lícula té un to clarament autobiogràfic. Per començar, l’edifici d’apartaments on viuen en Fabbieto i la seva família és el mateix on va viure Sorrentino amb la seva. Sovint el realitzador explica que Maradona li va salvar la vida, de forma literal, ja que ell es va quedar a Nàpols per poder anar a l’estadi a gaudir de la seva genialitat i aquella mateixa nit els seus pares van morir per inhalació de monòxid de carboni, d’una llar de foc de la caseta que tenien a la muntanya; Sorrentino va preferir veure les proeses del seu ídol abans que anar a esquiar, una de les seves aficions.

Paolo Sorrentino ens ha donat sempre un missatge a totes les seves pel·lícules i ho ha fet sempre mostrant-nos la bellesa com a guia necessària per a la vida. A “La Gran Bellesa” ens parlava de recuperar els orígens per seguir caminant i creant, aquella monja santa li mostrava el camí envoltat d’esvelts flamencs de color rosa, retrobar aquella fuetada que pots arribar a sentir de jove i que sovint anem perdent amb el pas del temps; “La Joventut” postulava que l’edat la podem escollir amb la nostra actitud i que és l’abandonament i el desànim els que ens fan envellir; “Loro“, retratava la decadència d’una societat , la italiana, liderada per un personatge capaç de fer-te creure el que volgués, un encantador de serps, en Silvio Berlusconi. Aquesta d’avui ens relata com un jovenet ha d’enfrontar una pèrdua; postula el dolor i la bellesa com a generadors de la creació artística, has de tenir alguna cosa què contar, i finalment, la perseverança en l’esforç: el geni potser neix, però l’artista es construeix amb l’esforç.

Però anem per parts, tornem a la pel·lícula en si. Entrarem a Nàpols per mar en helicòpter, seguint unes llanxes que s’hi acosten a tota velocitat i axis gaudirem en perspectiva de la seva esplendorosa badia i podrem contemplar el perfil de la costa, tota una declaració d’amor envers la seva ciutat. Ja a l’autovia costanera, la càmera, seguirà un Rolls-Royce antic que circula en direcció al centre de la ciutat, aviat veurem el perquè aquest interès.

He dit abans, i puc corroborar-ho personalment, que Nàpols era una ciutat extremadament caòtica, els cotxes que circulaven per al centre estaven més temps parats fen cua que circulant; els transports públics tenien un horari certament aleatori, ja que també patien del col·lapse general, per tant, els ciutadans, feien llargues cues a les parades d’autobús i si algun conegut que passava per allà en cotxe et recollia ja podies donar gràcies a Déu, com a mínim era més còmode anar assegut que dempeus.

Així comença la història d’aquest film, quan la tieta d’en Fabbieto, una Sra. d’exuberant bellesa, és recollida pel Rolls-Royce del qual parlàvem abans. El que vindrà després i que nosaltres veurem, serà un esdeveniment absolutament extraordinari que tindrà lloc dins d´un antic palauet mig abandonat, unes escenes on la llum i les ombres crearan bellesa i on succeirà un fet que alguns, en Fabbieto sense anar més lluny, definiran com a miracle del cel. Aquestes coses solen passar a les ciutats antigues amb molta història, si bé la gent assenyada no els hi dona tot el crèdit que mereixen. Aquesta primera seqüència ens permetrà conèixer als principals protagonistes de la història i veure el seu tarannà, una declaració d’amor i reverencia envers els seus pares. També la mirada d’admiració del protagonista cap a la bellesa del cos femení, una revelació que ens recordarà una de les darreres escenes de “La Gran Bellesa“, la capacitat que té l’artista per trobar una musa.

A la segona seqüència, ens presentarà a la totalitat de la família, en un dinar estiuenc a l’aire lliure, dins d’un entorn absolutament mediterrani envoltat d’arbres i columnes clàssiques. En aquest moment podríem pensar que som en un film de Federico Fellini, hi ha una recerca de la realitat encara que també una exageració caricaturesca, es barreja l’humor amb el drama, hi ha aquest sentit màgic. Després, amb tota la família dins una barca fondejada en una preciosa cala, gaudirem d’unes imatges rodades amb la càmera a tocar l’aigua, la llum i el blau mar, els reflexos i els cossos mullats ens transportaran a una pintura de Joaquim Sorolla. A la barca veurem dos mons: l’humà, tots enxubats a la popa sense saber què fer ni a on mirar i el diví, amb tota la proa per ella sola, novament en Fabbieto quedarà colpit per la bellesa. A la gran Bellesa un amic d’en Jeppe, el protagonista, li deia que

“Roma l’havia decebut”,

en aquesta d’avui un tiet d’en Fabbieto no vol anar amb barca perquè diu que

“el mar l’ha decebut”.

Aquesta simetria entre els dos films em fa pensar en una actitud ben humana, donar a un altre la culpa de les nostres mancances, incapacitats o pors; si no fos això, es tractaria de la rebel·lia de no voler acceptar la realitat de les coses, una rebequeria, el desig de tenir un poder diví sobre les coses que ens envolten.

Sorrentino ens explicarà que la vida és una broma que pot arribar a ser molt cruel: El dolor de la pèrdua i la ràbia de la injustícia. Sovint en Fabbieto s’aïlla del món escoltant la seva música amb uns cascos que sempre porta connectats a un walkman, llavors es fa el silenci, ho veiem perfectament quan deixem d’escoltar el volca a Stromboli. Buscant respostes el protagonista, tindrà una llarga conversa amb un director de cinema que li donarà les claus del que ha de ser la creació artística; sobretot coratge i llibertat.

Finalment, deixarà Nàpols i marxarà en tren cap a Roma com Adam i Eva expulsats del paradís, fugint d’aquells llocs que li porten dolorosos records, sortint del món de la infantesa, començant una nova vida ja d’adult. En una estació solitària veurà l’escolanet que el saluda i entendrà que tot és possible, que hi pot haver una altra realitat i que pot ser per fi lliure, llavors, per primer cop a la pel·lícula, podrem escoltar la música que en Fabbieto escolta amb els seus cascos.

Comparada amb les altres pel·lícules del director aquesta és la més realista de totes, també la més sòbria, no hi ha el preciosisme barroc que el caracteritzava, ja que és una història coneguda i viscuda per ell, no com les altres que són ficcions i, per tant, creacions idealitzades. Aquest tocar de peus a terra el veiem sobretot en la figura del protagonista, és una pura descripció de la realitat, potser fugint d’aquesta mateixa realitat és perquè Sorrentino es va dedicar al cine, per poder crear una realitat paral·lela superior i més bonica. Aquest és sense dubtes un film imprescindible.

Itàlia 2021 (2 hores, 10 minuts)

Direcció: Paolo Sorrentino

Guió: Paolo Sorrentino

Actors: Filippo Scotti, Toni Servillo, Luisa Ranieri, Teresa Saponangelo, Marlon Joubert, Lino Musella, Renato Carpentieri, Sofya Gershevich, Enzo Decaro, Massimiliano Gallo, Elisabetta Pedrazzi,…