Per un astrònom no hi ha res més engrescador que descobrir un nou astre en el cel, en aquest cas un cometa d’una mida considerable. Després venen els càlculs de la seva òrbita, la seva trajectòria, la seva velocitat. Quan s’adonen que aquest objecte acabarà impactant contra la terra cal avisar urgentment al govern, és clar que a vegades els polítics tenen altres prioritats, ja que, la fi del món és menys important que perdre les eleccions. Més tard, les grans corporacions faran valdre els seus interessos, tot plegat un gran embolic. Aconseguiran els nostres herois conscienciar als mandataris per tal que cerquin una solució? Aquest film reflexiona sobre la gestió d’aquest fet catastròfic, que ben bé podria ser el canvi climàtic o la pandèmia actual.


L’argument d’una fi del món catastròfica provocada pel xoc d’un meteorit amb la terra ha estat recurrent en els darrers anys, recordem “Deep Impact” i “Armagedon”, els dos films del 1988 que abordaven el problema amb un to èpic i heroic. L’any 2011, Lars von Trier va dirigir “Melancolia“, que enfocava la imminent catàstrofe amb una mirada intimista i metafísica. “No miris a dalt” no és ni heroica ni metafísica, és una cinta que es val del fet dramàtic per fer una crítica al modus operandi de la vida americana i a les seves institucions, una sàtira punyent a unes actituds que més o menys es repliquen a tot el món occidental.

El director Adam McKay ha dirigit tres films amb un clar esperit crític i de denúncia en els darrers anys, tots inspirats en fets reals: “La gran aposta” que, basant-se en la crisi financera del 2008, especulava sobre la perversió i la incertesa del sistema; “El vici del poder” ens contava la vida de Dick Cheney, el que va ser vicepresident de l’era Bush, un home que va trobar una escletxa en el sistema democràtic americà per aconseguir el poder absolut. A “No miris a dalt” critica als polítics, els mitjans de comunicació, els lobbies, a les grans corporacions i als seus presidents que creuen estar per sobre del bé i el mal, i especula en to d’humor sobre com s’escometria una crisi planetària en aquesta societat tan mediatitzada, global i complexa com la nostra; Si el títol fos “No et vacunis”, puix no hi ha pandèmia, o “No cal que reciclis”, ja que el canvi climàtic és un invent de l’esquerra, i en lloc d’un asteroide diguéssim Covid-19 o Escalfament global, entendríem millor que aquesta tercera entrega també parla d’un cas real.

A la pel·lícula, els dos protagonistes, l’alumna de doctorat que ha descobert el cometa, Kate Diviasky, i el seu professor, Randall Mindy, contacten amb la seva cap i aquesta amb el responsable de protecció d’amenaces de l’espai exterior, que ràpidament aconsegueix audiència a la Casa Blanca. Lògicament, la presidenta té temes sobre la taula més importants que la fi del món;

” de reunions sobre la fi del món, ja n’hem tingut unes quantes aquest any”,

ELS HI DIUEN

No cal ser molt despert per veure en la presidenta Orlean dels Estats Units un retrat d’en Donald Trump en versió femenina, ni tampoc per veure al seu fill assessor com a retrat d’en Don Trump junior. La seva prepotència i el manifest menyspreu pels científics és esgarrifós; queda ben clar que ells viuen en un món diferent on la realitat no ocupa el primer lloc. Alguns a casa nostra, han vist retratats a polítics de la dreta, encara que com la cinta tracta a tothom d’idiotes tothom hi veu reflectit al seu enemic polític, ja que la capacitat humana per creure i veure el que interessa és infinita.

Més endavant descobrirem que aquest estat d’inconscient superioritat és compartit per molts més actors claus de la tragicomèdia de la vida. Que la figura del president d’una gran corporació que ens presenten en el film, és una esperpèntica paròdia amb trets d’alguns de reals ben coneguts; com un que va morir per ignorar la ciència i agafar-se a medicines alternatives, o altres més actuals i força mediàtics, competeixen per anar a l’espai primer que l’altre. Els presentadors, estrelles de la televisió són calcats a molts que coneixem, es creuen sovint sacerdots de la comunicació, i no veuen la seva feina com un servei sinó com un plató per fer créixer el seu ego. Finalment, tenim tota la patuleia de vividors de les xarxes que aprofiten qualsevol polèmica per treure profit, mentint descaradament si cal. Tothom té la mirada posada en els seus interessos en una visió de curt termini, ningú sembla conscient del desastre ni de l’aniquilació total del planeta.

Vivim en una època en què és difícil distingir entre la realitat i la ficció, entre la veritat i la mentida. Els mitjans de comunicació massius, primer televisió i després internet, ens posen en el mateix nivell, un al costat de l’altre, un film de ficció on hi ha un atracament i un atracament real. La ficció tracta de ser el més real possible, adopta sovint un format quasi de documental i la realitat ens la tracten de mostrar amb la màxima cobertura, llavors nosaltres, que no prestem en general massa atenció, ja que vivim immersos en una pluja continua d’impulsos, acabem barrejant una cosa amb l’altra. El film explota perfectament aquesta situació, aquest estat d’opinió que ens porta a abraçar un detall superficial, sovint no contrastat i fugim d’aprofundir per copsar l’autèntic significat dels fets.

La descripció que fa la pel·lícula de l’espècie humana com a conjunt és decebedora, sempre buscant un enemic a qui oposar-se i escollint al seu veí, que no en té cap culpa, en lloc del perill real que representa en aquest cas el cometa. Enemic que podria ser perfectament el canvi climàtic, que Donald Trump va negar tot i l’evidencia, o la pandèmia de la Covid-19, que va menystenir sols preocupat en donar la culpa als xinesos. En aquest joc del disbarat els polítics i juguen el paper contrari del que hauria de tenir un líder, cercant l’enfrontament i la diferència incapaços d’unir forces. La presidenta diu als seus seguidors que neguin l’evidència, el seu lema és: “No miris a dalt”,

“ells volen que tingueu por”.

És, per aquest motiu, que no ha estat massa ben acollida als Estats Units perquè retrata a tothom de manera molt explicita; aquest posicionament de rebuig em fa pensar en les reaccions dels poders mediàtics conservadors de Madrid contra “Madres Paralelas” d’Almodóvar.

Ningú se salva d’aquesta onada d’intoxicació, ni tan sols els protagonistes, el professor quedarà si fa no fa abduït per la fama i la seva eròtica, això últim en sentit literal, i la Kate perdrà tota esperança i s’ajuntarà amb alternatius. Malgrat això, seguiran la seva lluita, apartats dels grans mitjans que els hi neguen la veritat despullada.

El ritme narratiu és trepidant, potser no tan ràpid com el de “La gran aposta” ni tan profund com “El vici del poder”, però no dona descans. La pel·lícula passa molt ràpida, malgrat durar més de dues hores. La història està contada en tres actes, però amb un pròleg necessari i un epíleg alliçonador que trenca l’esquema en respondre alguna de les preguntes que es fa l’espectador ja fora de temps.


Les actuacions són brillants i la paròdia que fa Meryl Streep de Trump, és la seva petita revenja als comentaris despectius del mandatari sobre ella. Leonardo DiCaprio fa una actuació als banys de la cadena televisiva que em va recordar a la que va fer a la rulot a “Era una vegada a Hollywood”. Tant Jennifer Lawrence com Cate Blanchett, broden els seus papers i són del tot creïbles. Vull mencionar a Mark Rylance, que fa d’empresari guru que creu estar per sobre de tot i de tothom, amb un posat distant i superior. Ariana Grande fa de si mateixa, fins i tot canta una cançó sobre el cometa fent del desastre i l’extinció un gran i glamurós espectacle. Finalment, Timothée Chalamet té un petit paper on demostra que és un actor de primer nivell.

Una pel·lícula que ens farà riure sovint, que ens desesperarà en veure les actituds d’alguns personatges, amb girs de guió constants de forma que mai sabem com acabarà tot i que sortirem del cine, o ens aixecarem del saló de casa, ja que la fan a Netflix, satisfets i distrets encara que després el postgust ens farà què pensar. Un film que cal veure.

USA 2021 (2 hores, 18 minuts)

Direcció: Adam McKay
Guió: Adam McKay
Actors: Leonardo DiCaprio, Jennifer Lawrence, Meryl Streep, Cate Blanchett, Jonah Hill, Rob Morgan, Mark Rylance, Tyler Perry, Timothée Chalamet, Ron Perlman, Ariana Grande, Kid Cudi, Tomer Sisley, Himesh Patel, Melanie Lynskey,…