LA FILLA ETERNA

Una mare, ja gran, i la seva filla guionista de cine, retornen a la mansió familiar, ara convertida en hotel rural de luxe, on la primera va viure la seva infantesa i joventut. La visita sembla tenir dos objectius: Passar juntes uns dies, fent que la mare se senti còmode i feliç, i aprofitar la força evocadora de les velles parets per reviure records del passat. De fet, Julie, la filla, està escrivint un guió inspirat en la seva relació amb sa mare. Té dubtes morals de si fa bé alhora que veu que sa mare sembla gelosa del seu passat i reticent en compartir-lo. Un ambient gòtic, la boira que tot ho dilueix, molt poca gent, la foscor, un seguit de figures fantasmagòriques i sorolls sords convertiran la pel·lícula en un thriller inquietant i misteriós.

Al principi ens fiquem dins d’una espessa boira que amaga el bosc humit, s’obre una mica i veiem un taxi circulant per una estreta carretera rural encerclada d’arbres frondosos, és com si passes per un túnel fantasmagòric, com si s’endinsés en una altra època. La càmera, ara ja a dintre el cotxe, es fixa en uns guants granats i al seu costat un gos mig endormiscat, de seguida puja cap a dalt per mostrar-nos la figura hieràtica de la mare, després veiem, a l’altre costat del seient del darrere, a la Julie, xerrant animadament amb el taxista, que li explica una història inquietant i sobrenatural que ell va viure personalment a l’hotel on les porta. Ja sé sap, un vell casalot ha de tenir el seu fantasma. En mig de la foscor brillen esmorteïdes les llums del taxi, que es va acostant fins que passa la tanca de la finca, al final d’una llarga avinguda apareix majestuosa l’antiga casa pairal. Realment la directora sap com crear una atmosfera pertorbadora ja sols començar.

Johanna Hogg, la directora de la cinta, va agafar nomenada internacional amb el seu film del 2019 “The Souvenir” on ens presentava, en una obra clarament autobiogràfica, a una jove directora de cinema que tractava de començar la seva carrera alhora que manegava una relació sentimental tòxica; a la que va seguir una segona part, ja prevista, el 2022. Tant és així que Martin Scorsese, enlluernat pel seu talent, li fa de director executiu. En aquestes dues obres introduïa a la protagonista, Julie, interpretada llavors per Honor Swinton Byrne , la filla de Tilda, que per la seva part tenia el paper de mare. A “La filla eterna” Tilda, en un exercici d’ubiqüitat, fa el doble paper de Julie ja madura i de la seva mare. Conta la directora que Tilda i ella són amigues des que tenien 10 anys i que la relació mare-filla de la qual tracta la història va ser durant anys tema de conversa entre elles.

La pel·lícula “La filla eterna” té un altre personatge, una recepcionista una mica antipàtica que no dona facilitats a la Julie, malgrat que ella s’esforça a ser molt educada i prudent, a la que cada nit ve el seu nuvi a buscar-la i que la protagonista espia des de la finestra, una mica com fan les mares amb les filles que surten de nit. Fet i fet, pot representar perfectament una imaginada relació mare filla, on no és sinó al cap dels anys quan es reconeixen les bondats de la teva mare.

Tal com ens presenten la narració mare, filla i el gos que les acompanya semblen estar soles a l’hotel, encara que la recepcionista, que fa també de cambrera, diu que ho té quasi tot ple. Queda clar que Julie sols es fixa en sa mare, concentrada com esta en el seu guió. També tenen relació, aparentment circumstancial, amb el vigilant de nit, un home de color que continua treballant, malgrat la seva avançada edat, per fer més suportable la mort de la seva dona.

La mare no es mou mai per l’hotel, sols surt de l’habitació pels breus àpats, de fet viu reclosa i absent, no parla mai amb ningú, sols amb la seva filla i amb respostes molt curtes. Encara que en una escena ens la mostren parlant amb el porter de nit en un saló, la Julie, amagada darrere la porta els escolta sense gosar entra a l’estança.

Com és què se sincera més amb un desconegut que amb ella, la seva filla? Quin estrany vincle els uneix?

Lògicament, cal treure a passejar al gos cada la nit, Julie ho aprofita per fer alguna trucada de feina. Els cuidats jardins d’estil francès per on passeja tenen un aire misteriós i fantasmagòric sota la boira perpetua. També li sembla veure una figura darrera dels vidres de la casa, més aviat una ombra, un fantasma, com ja li havia advertit el taxista.

L’objecte final per Julie de l’estada a l’hotel era poder acabar el seu guió, provocar una catarsi que permetés aflorar tots els records de la seva mare per poder ajuntar-los als seus i així fer una aproximació bidimensional a la seva pel·lícula, perquè la veritat, o millor dit la realitat, rarament es pot assolir des d’un sol punt de vista. Malgrat  els seus esforços i la seva amabilitat la mare sembla voler preservar els seus records. Porta sempre a sobre, mai la deixa, una bossa de plàstic blanca atrotinada on atresora cartes, escrits i fotografies. Fins i tot la porta al restaurant i la cambrera malcarada sempre hi entropessa.

Els records i la memòria dels altres sovint poden interferir a la nostra vida com un fre que no ens deixen avançar; no seria a l’inrevés?, una empenta i un punt de partida?

Misteri darrere misteri arribarem a l’última nit a l’hotel, a l’últim sopar, on Julie vol celebrar l’aniversari de sa mare que, precisament aquesta assenyalada nit està més distant i absent que mai. Julie té els regals preparats, el pastís amb una significativa espelma i l’hermetisme distant de la seva mare la fa plorar. Potser llavors entendrem les efímeres imatges de sa mare postrada al llit i ella agafant-li la mà.

L’endemà Julie abandonarà l’hotel i llavors entendrem alguna cosa més o, per contra, ens quedarem amb més preguntes que respostes, com ha de ser en una història que ens vulgui penetrar.

La pel·lícula té una posada en escena minuciosa, crea una atmosfera inquietant, té un ritme narratiu assossegat, unes actuacions excel·lents i una direcció sobresortint. Com a curiositat el film es va rodar en 16 mil·límetres, que dona aquesta pàtina d’antic i que ressalta les ombres. Una obra que cap cinèfil es pot perdre.

Regne Unit 2022 (1 hora, 36 minuts)
Direcció: Joanna Hogg
Guió: Joanna Hogg
Actors: Tilda Swinton, Carly-Sophia Davies, Joseph Mydell,…