En tornar a la casa on passava els estius de petita, ara amb la seva parella, Mila torna a experimentar les urticàries que havia patit llavors i descobreix que la seva manca de desig sexual es troba dintre seu, que aquell rebuig i aquell bloqueig no venen de fora sinó que porten tota la seva vida amb ella, amagats, esperant el seu moment. És aleshores quan iniciarà un viatge al passat tractant d’entendre quan va començar tot. Una pel·lícula personal, compromesa i valenta, amb la mirada absolutament femenina de la seva directora.


En aquest film Elena Martín se situa tant davant com darrere de la càmera, tal com ja va fer a Julia Ist, el seu primer llargmetratge com a directora. És ben sabut que en pràcticament totes les obres hi ha un toc autobiogràfic, si més no, una visió personal, també un toc inconscient que sorgeix de forma quasi involuntària. Segurament si no fos així, seria difícil assolir una obra que es pogués definir com obra d’art, seria una creació impersonal, sense aquell contingut insubstancial que connecta a l’artista amb l’observador, allò que diuen ànima i que Walter Benjamin definia com Aura.

A Julia Ist Elena encarnava a una estudiant d’arquitectura d’Erasmus a Berlín, dins de la soledat primera descobria que el seu món còmode i predeterminat de Barcelona era fictici i no la representava.

A Creatura s’adona que successos inadvertits del seu passat condicionen el seu present, que caldrà refer tot el camí fet i perdonar-se a si mateixa, que haurà de redescobrir aquell mar, que la va acompanyar de petita i ara torna a trobar, a la recerca d’una renovació, i com en un baptisme renéixer com una nova persona.

Explica la directora que la pel·lícula tracta del desig sexual femení i de la connexió amb el propi cos, ja que diu que tenim una relació molt rara, quasi màgica, amb ell, que sovint és misteriosa i a vegades es torna tenebrosa; és una cosa que escapa del nostre control racional i que, per tant, no podem governar.

Diu que ningú té una relació tranquil·la ni amb el seu cos ni amb el sexe.

Tot va començar amb unes performances que feia amb un grup d’amigues, on experimentaven amb el cos, la identitat i les relacions de forma radical. De les enraonades comunes posteriors, de compartir experiències de l’adolescència i la infantesa, que recordaven amb vergonya i sentiment de culpa, li va sorgir la idea de plasmar algunes de les imatges que van aparèixer a les converses. Quan posaven en comú com van ser les seves primeres experiències sexuals, naturalment sortia la pubertat, però en aprofundir moltes, la majoria, reconeixien connexions i experiències anteriors. Amb aquest taller va veure que calia anar a tres nivells, l’edat adulta, la joventut i la infantesa.

No va ser una feina fàcil perquè li ha portat cinc anys acabar aquesta pel·lícula, una feina que va emprendre amb Clara Roquet amb qui ha elaborat a quatre mans el guió.
Reconeix que, tant ella com la Clara, han sigut molt estudioses i que han tingut moltes referències a l’hora d’articular aquesta obra,

  • començant per les literàries. “Infantesa: L’edat sagrada”, d’Evania Reicher ha sigut un llibre de referència per la part on Mila és una nena.
  • També l’assaig de Luna Miguel, “Caliente”, o el llibre de contes de l’americana Carmen Maria Machado, “El seu cos i altres festes”, els hi ha servit d’inspiració, així com l’obra d’Annie Ernaux.
  • Cinematogràficament Elena Martin cita com a inspiradores: “Entre nosaltres” dirigida per Maren Ade el 2009; Thelma, del 2017, de Joachim Trier, però sobretot les cintes de Julia Ducournau, “Titane,” guanyadora el 2021 de la Palma d’Or a Canes i molt especialment, “Crudo” del 2016, una al·legoria sobre la repressió sexual femenina en forma de canibalisme.

Aquesta sinceritat amb un gran nombre de referents, podria fer pensar en una manca d’originalitat, però us puc garantir que de cap de les maneres és així.

Per tant, van treballar primer en l’estructura: les tres edats de la protagonista i filmar en cada cas alguns dels fets rellevants que la podien haver marcat. Ho van rodar cronològicament, primer les escenes de la infantesa i successivament les altres, per una qüestió pràctica. En totes elles la directora ha cercat de construir vehicles emocionals, de generar imatges poètiques i suggeridores, sense caure mai ni en la manipulació sentimental, ni en els estereotips que tothom pensa quan es parla de traumes sexuals. Així els pares de Mila no són ni ultraconservadors ni dominants, tot al contrari, encara que pateixen per ella com tots els pares i volen protegir-la; les parelles amb qui es relaciona d’adolescent no són maltractadors ni la forcen a fer res, malgrat que volen seduir-la i passar-s’ho bé; el seu company actual és respectuós i pacient encara que també té un bloqueig físic i, tal com els hi passa a la majoria d’homes, no acaba d’entendre el que sexualment necessita Mila.

Després, a l’hora del muntatge, és quan decideixen com expliquen la història, començant pel present i jugant amb els flashbacks perquè es tracta d’un camí invers cercant l’origen del bloqueig. De fet, és el que fem amb la nostra memòria, barregem els records quan pensem en el passat, no fem un exercici cronològic exacte com si escrivíssim la nostra història.


D’aquesta manera la directora ens explicarà la vida de Mila i el seu problema. No trobarem causes i efectes, com podríem esperar, ja que la vida no és explícita i sovint la protagonista entra en contradiccions que la trasbalsen a ella i als que l’envolten. No hi ha factors desencadenants fàcilment identificables, tampoc un clímax final ni un guariment miraculós. El que sí que ens mostra la directora que per sanar cal mirar-se amb tendresa a un mateix, deixar de culpabilitzar-se i simplement surar en pau per sobre de les aigües del mar.

En aquest moment segurament us preguntareu pel final, però com diria el director Ken Loach, la vida no en té de finals. És sempre un tornar a començar.

Creatura és una pel·lícula brillant, una petita gran obra que jo recomano a tots els cinèfils i que ha guanyat el premi a millor film europeu a la quinzena de realitzadors de Canes d’enguany.

Espanya 2023 (1 hora, 52 minuts)

Direcció: Elena Martín

Guió: Elena Martin i Clara Roquet

Actors: Elena Martin, Mila Borràs, Claudia Malagelada, Oriol Pla, Alex Brendemuhl, Clara Segura,…