Irene s’ha separat del seu marit i, per primer cop, haurà de passar una temporada lluny de la seva filla petita, una situació dolorosa que la neguiteja. Sense forces per superar la soledat d’un pis buit a Barcelona agafa el cotxe i viatge fins a la Vall Fosca, d’on és originària la seva família, on té una casa. Cercarà una renovació amb el contacte de la natura i el retrobament de vells coneguts. Alguns esquemes es trencaran i finalment passarà el dol.

A la primera escena veiem a Irene lligant a la seva filla de quatre anys a la cadireta del rere del cotxe del seu marit, del que s’està separant, la nena vol que sa mare pugi al cotxe, però no pot ser. La càmera ho filma tot des de dins, una forma de deixar-la a ella fora del que havia estat una família. El cotxe arranca i per la finestreta del darrere la veiem, cada cop més petita, com es queda sola en mig del carrer.

Elena Trapé, la directora i guionista, ja ens va mostrar en el seu anterior treball, “Les distàncies”, del 2018, la seva gran sensibilitat per captar els problemes de la seva generació, que sovint, en passar dels trenta anys, s’adonen que res no és com pensaven que seria, que no tenen els recursos personals (econòmics, mentals, espirituals, de força interior) suficients per afrontar la situació. Vaja, que encara no han madurat prou. Llavors ve el desencís, la depressió i sobretot la soledat.

No ens expliquen massa de la vida de la Irene; suposem que té un bon treball i, per tant, recursos econòmics, encara que possiblement no troba apassionant la seva feina. Té una mare que es preocupa per ella, malgrat que la trobi un xic enganxifosa i un germà a qui estima, ho veiem quan li presenta il·lusionada el seu nou pis amb el mòbil. És mare d’una nena preciosa i tenia un marit de qui només podem pensar que és una persona tranquil·la que encara l’aprecia, però Irene se’n va atipar de la convivència, la paciència no sembla ser una de les seves qualitats.

Al film “Les distàncies”, veiem que aquell grup d’amics que viatjaven juts a Berlín no estaven tan units com pensaven, que el company que vivia a Alemanya no era el triomfador segur de si mateix que tots suposaven, que encara que viatgessin junts, cadascú tenia els seus motius diversos i secrets i que, sense saber-ho, aquella trobada seria just el contrari del que cercaven i que cadascú devia enfrontar-se sol a la vida. A “Els Encantats” la protagonista creu que amb el sol fet d’anar a la Vall Fosca la seva vida i la seva ànima faran un reset automàtic, que el passat es diluirà a la memòria, com les boires a la vall quan surt el sol, i que tornarà plena d’energia i reforçada en els seus pensaments. El que veritablement trobarà, després d’un bany solitari en un llac d’aigües gelades que és com un bateig, serà la soledat, descobrirà les seves febleses i que a l’única persona a qui pot confessar els seus sentiments i les seves pors és a l’home de qui acaba de separar-se. En els dos casos el desencís i la realitat.

Que fa la Irene al poble?

La veiem arribar a casa seva com aquell que cerca refugi dins d’un espai protegit, la càmera recorre la sala, oblidant-se per un instant de la protagonista, que obra de bat a bat els finestrals, llavors podem veure, com en un mirall, les verdes muntanyes. Aquest simple moviment de càmera és la demostració de per què el cinema és un art, ja que és com un traç en la tela d’un pintor, com una escultura tetradimensional, una forma d’esculpir el temps i l’espai. Cansada com està pel viatge i per les emocions del dia s’estira en el sofà i queda ben adormida, per fi s’ha pogut relaxar!!!

Com a dona alliberada i feta a si mateixa que és, s’ha buscat a un amic per poder anar a sopar i follar a la nit. Quan arriba, el porta a passejar per les muntanyes i li ensenya unes formacions rocoses anomenades els encantats, que tenen una llegenda associada. Per la meva part, he trobat a faltar una mica més de protagonisme d’aquest indret que dona nom a la pel·lícula. Està clar que la que adopta el paper de mascle en aquesta relació puntual és ella. Fins i tot amb un toc fetitxista i sadià, docs se’l vol follar al cementiri del poble sobre l’herba humida i freda, això sí, ella al damunt. És l’exemple portat a l’extrem d’home objecte. Fins i tot, quan ell no es troba bé, es converteix en una molèstia i el deixa sol a casa, la més absoluta indiferència.

Amb les amigues del poble tampoc hi té massa en comú, el temps ha passat i porten vides molt diferents. Però hi ha quelcom en la relació que va quedar com un tatuatge sota la pell, una proximitat d’agermanament, d’haver passat moltes hores juntes jugant.

Finalment, Irene passarà el dol, i tal com li passava a Frida, la protagonista del film del 2017 “Estiu del 93” dirigit també per una dona, Carla Simón, es posarà a plorar i confessarà les seves febleses i el dolor de la seva profunda ferida al seu exmarit. És curiós que la directora situï a la protagonista en el rol femení: feble i dependent, quan ens vol fer veure que ha madurat, és com un tornar a una casella de sortida, es podria pensar. De fet, no és res de tot això, és deixar de banda el paper masculí heretat del patriarcat i afrontar la realitat des dels sentiments, no com a dona sinó com a persona.

Una obra que mostra la realitat, tal com volien fer les primeres pel·lícules, que ho fa des del vessant de l’art, fent-nos sentir el que sent el personatge, com feia el David de Miquel Àngel o el pensador de Rodin, portant el cinema a la seva totalitat, fent que alguna cosa es desbordi dins nostre, superant el fet mecànic de narrar una història, anant més enllà que fer passar l’estona, traient al film de la caseta de fira dels seus principis per entrar dins dels museus, i, si nosaltres posem alguna cosa de la nostra part, fent-nos créixer com a persones.

Espanya 2023 (1 hora, 48 minuts)

Direcció: Elena Trapé

Guió: Miguel Ibáñez, Elena Trapé

Actors: Laia Costa, Aina Clotet, Ainara Elejalde, Daniel Pérez Prada, Pep Cruz,…