La directora, l’Elena Trapé és nascuda Barcelona, formada a l’ESCAC i viu habitualment a la ciutat, amb aquesta pel·lícula, que com la majoria té tocs autobiogràfics, ens ha volgut transmetre la realitat d’uns joves que comencen a deixar de ser-ho no obstant encara no tenen la seva vida assentada. Els protagonistes són un grup d’amics que viatgen fins a Berlín per celebrar l’aniversari d’un company que viu allà. Són nois barcelonins que, per tant, es comuniquen habitualment tant en català com en castellà, que van canviant de llengua segons a qui miren i que practiquen aquest bilingüisme de forma natural, per això el film està filmat com seria a la realitat. A la resta de l’estat els hi pot semblar un costum peregrí i la directora ha hagut de fer dues versions, la bilingüe subtitulada i la traduïda, doblada pels mateixos protagonistes; diu ella que això se li va ser molt dur d’empassar-se, renunciar una mica al que és, però són coses que cal acceptar, tal com haurien de fer els protagonistes amb moltes altres.

“Joves de trenta-cinc anys“, però hauríem de dir adults de trenta-cinc anys, ja que fa més de deu anys que han acabat les seves carreres i màsters. Un, fins i tot, va iniciar una vida en parella, que no va anar bé, com tampoc la feina, i ara el que era el seu pis el té un banc, i ha tornat amb els pares. Són cinc amics, companys que la vida ha separat, així i tot, continuen units de cor. Sol passar: la feina, la parella, els fills, no hi ha temps per tot; malauradament no hi ha res de tot això en aquest cas, perquè encara ho tenen tot per fer, és el signe dels temps, de la crisi i d’un país que no ha fet prou bé els seus deures.

Abans quan això passava, que també, quan es retrobaven de tant en tant els amics de joventut, ho feien com a triomfadors, homes i dones d’èxit, cadascú en el seu; s’explicaven les seves batalletes, s’ensenyaven les fotos dels fills, sentien nostàlgia del temps passat, pensaven que la seva amistat duraria per sempre i s’acomiadaven amb una barreja de nostàlgia i alleujament; si, calia tornar al seu dia a dia i la veritat tots estaven millor que abans, més segurs i relaxats,

¡¡¡el passat es veia tan lluny!!!.


A “Les distàncies”, el distanciament és tan forçat com ho era abans, però sense excuses glorioses; tan sols el pas del temps i la lenta transformació de les il·lusions en desencís; és dur retrobar-se i que sigui una mica com el dia de la marmota, que realment no hagi passat res.

L’eix principal de la cinta, el que ho complica tot, és que es presenten a Berlín d’improvís, sense que el visitat en tingui la més petita idea. Ells per la seva part fa mesos que no saben res d’ell, però com viuen en un temps aturat, pensen que tot serà com sempre, com quan eren companys a la universitat. El cert és que, com veurem ja a les primeres imatges, el visitat, en Comas, està passat un mal moment que no sap, no vol o no pot explicar als seus amics.

A partir d’aquest plantejament la pel·lícula va escrutant les relacions entre els companys i a poc a poc van sorgint retrets i malentesos perquè cadascú està a Berlín per motius ben diferents que potser ni ells mateixos s’atreveixen a reconèixer:

  • Un que es vol divertir i oblidar la tristesa de la seva pobra vida, emborratxar-se i riure;
  • un altre que només pensa en l’èxit i en ell mateix, que vol visitar la ciutat, per poder posar-li una creu, més que fer pinya amb els amics;
  • una que descobrirà coses de la seva parella que no volia veure;
  • una noia que persegueix un somni, una il·lusió escrita en un paper com si fos el missatge dins d’una botella.

Llavors, les distàncies ben bé es podria dir les solituds, i aquest aïllament encara és més dura quan estàs en una ciutat desconeguda per tu, ja que no tens cap indret on refugiar-te ni ningú darrere qui amagar-te. Només és un cap de setmana, ells arriben un divendres nit, però com veureu, el temps pot costar molt de passar.

Aquesta anàlisi d’una generació és força interessant, veient com reaccionen i actuen cadascú d’ells, et pots fer a la idea que moltes coses no rutllen a la seva vida, però la directora no ens les mostra de forma explícita. Llavors l’obra es torna, segons ho veig jo, superficial.

¿Potser és que axis és com són aquestes persones en aquesta època? ¿És la manca d’esperit i de valors la que els ha portat a ser tal com són?

Potser si, però jo crec que hi ha moltes més coses i el cas és que aquesta pel·lícula no hi aprofundeix prou, per tant, en mostrar-nos una situació sense que puguem saber el que ho ha provocat, ens deixen sense la possibilitat de veure la llum al final del túnel: exactament així, a les fosques.

Per aquest motiu és un film pessimista, cada cop més fosc, desesperançat i trist.
Quan veiem la cara d’en Comas, el diumenge a la tarda i ja sol a casa seva, tenim perfectament clar que aquells amics del cor, de tota la vida, no han viatjat a Alemanya per celebrar amb ell el seu aniversari, sinó per tractar de trobar-se a ells mateixos, per tractar de recuperar aquelles coses bones que han anat perdent amb el pas del temps. Malauradament, es donaran de cap contra una pedra molt dura anomenada realitat. Tot el que han deixat enrere no està a Berlín.
El film ha guanyat el premi a la millor pel·lícula en els Gaudí, tant per la seva factura com per retrobar-nos una generació perduda.

ESPANYA 2018 (1h, 40 min)
Direcció: Elena Trapé.
Guió: Elena Trapé, Miguel Ibáñez Monroy, Josan Hatero
Actors: Alexandra Jiménez, Miki Esparbé, Isak Férriz, Bruno Sevilla, María Ribera