MULA

Clint Eastwood ha dirigit, comptant Mula, quaranta pel·lícules i en vint-i-dues d’aquestes també ha fet d’actor a part, ha treballat per altres directors exclusivament com a actor a setanta-un títols més, poca gent té una carrera tan llarga com la seva i ningú dubte en definir-lo com a llegenda vivent del cinema.

Sembla que va ser ahir quan va dirigir i interpretar Gran Torino, allà pel 2008, tanmateix, a molts ens va semblar llavors que era com un llegat i que podria ser la seva darrera pel·lícula, en Clint aleshores ja tenia 78 anys, ara, deu anys més tard i amb vuit films més a les espatlles ens regala aquesta nova joia.

Per què parlo de Gran Torino i no d’una altra?

Doncs, perquè tal com ho veig jo, en Eastwood té algunes cintes on d’alguna manera està fent d’ell mateix. Em refereixo a

• “Els ponts de Madisson”, on recupera al romàntic que porta a dins deixant de banda l’home dur;
• “Million Dollars Baby”, on aposta per la joventut, el valor i l’altre gènere, la dona, ell sempre tan masculí cau rendint davant del valor i integritat de la protagonista;
• l’esmentada “Gran Torino”, on la justícia i els ideals comparteixen lloc amb l’orgull de país i on sacrifica la seva vida per uns estrangers que tenen més d’ell que la seva pròpia família, ja que la pàtria no és un tros de terra ni una bandera sinó les persones que la formen.

Aquesta d’avui, Mula, ens descobreix les coses que de veritat importen. Abans hi havia hagut un altre home, un Eastwood jove, dur com una pedra i que tenia com a màxim lema que “un home havia de conèixer les seves limitacions”. Però el tems passa, un aprèn coses noves cada dia i es converteix en una persona més sabia, capaç d’apreciar els matisos i els petits detalls.

A Mula hi ha una reflexió sobre les coses importants de la vida que a mi em fa pensar en un proverbi xinès que vaig escoltar per veu d’un capellà i cuiner d’aquell país:

“Si per culpa de la feina no tens temps de dinar, per què treballes?”

És el cas del protagonista de la cinta, un home que ha viscut quasi exclusivament per la seva feina, el cultiu de flors decoratives, d’una forma tant absoluta com obsessiva i que el van portar a abandonar els compromisos familiars, a deixar de banda la demostració de l’amor. Ell es pensava que treballava per a ells, com els hi ha passat a la majoria d’homes des de la nit dels temps, però la realitat és que darrere d’aquesta creença s’hi amaga el narcisisme, l’amor propi, un esperit competitiu i fins i tot una dependència emocional i una certa síndrome d’abstinència. Quan el seu negoci s’enfonsa, incapaç d’adaptar-se a noves formes de venda associades a les noves tecnologies, es torna cap a la família, però no ha construït xarxes d’amor i sense diners torna com un fracassat.

De què li ha servit tant d’esforç?

Un amic de la seva neta li donarà un contacte, i se li obrirà una porta per tornar a tenir diners; com ja ha après la lliçó, aquest cop ho farà tenint també cura de les relacions humanes familiars i d’amistat. Amb la feina que li han ofert, relacionada amb el món de la droga, es poden guanyar molts diners, però naturalment té els seus riscos.

De cop, aquest melodrama familiar i crepuscular es converteix també en un thriller, en un film de lladres i serenos i, definitivament, quedes atrapat per la trama. Per una part tenim a un home vell derrotat per la vida i que ha perdut el que més estimava, encara que no ho demostrés gens ni mica, que tracta de ser acceptat i de retornar a la seva família el que ha sigut incapaç de donar-li’ls de jove. Paral·lelament, un policia jove i amb ganes de fer carrera tractarà d’empaitar-lo, comença el joc del gat i la rata.

En Clint no ha volgut concedir als narcotraficants aquest costat amable i familiar que altres han fet per buscar la complicitat dels espectadors, estic d’acord amb ell, una persona ho és per ella mateixa i es pot fer qualsevol feina sense deixar de ser-ho, no cal ser un malparit per dirigir persones i si et dediques a les drogues i assassines a sang freda ets un delinqüent, una mala persona, és mentida que la feina que fas tingui de condicionar la teva forma de ser, per tant, els membres dels càrtels de la droga no tenen un costat bo, i el director els pinta tal com són.

El cas del protagonista és diferent, sols és el xofer, però en cap moment creu que estigui fent el que és correcte. Això si, es deixa portar per una dobla moral, no fa fàstics als calés i aprofita sense recança els plaers prohibits, però no es justifica. Ell no busca diners, busca redimir-se davant dels seus, esborrar tot el dolor que ha provocat.

Penseu que el que succeeix és a vegades contradictori?

Doncs està basat en un cas real i les persones sovint som contradictòries.

En el ritme pausat de la cinta es veu clarament que en Eastwood s’ha fet vell, tot va a la velocitat d’una persona gran, la sang no corre per les venes, passeja. Com diuen que a les persones d’una certa edat se’ls hi perdonen moltes coses, ell s’aprofita; no parlo de tirar-se pets, parlo de ser políticament incorrecte, de menystenir altres races, però és més per la galeria que una altra cosa, ja que, a la fi, sempre acaba ajudant i donant consells; una mica avi rondinaire.

Mula no és una de les millors pel·lícules del director, però es deixa veure amb interès i amb un somriure a la boca, et fa reflexionar de forma realista sobre la senectut, a la que tots hi arribarem, i a més passes una molt bona estona.

USA 2018 (1h, 54 min)
Direcció: Clint Eastwood
Guió: Nick Schenk (Article: Sam Dolnick)
Actors: Clint Eastwood, Bradley Cooper, Dianne Wiest, Michael Peña, Taissa Farmiga,Laurence Fishburne, Ignacio Serricchio, Alison Eastwood, Andy García,Diego Cataño, Robert LaSardo