Richard Ford, l’autor de la novel·la que es basa la pel·lícula, va néixer a Jackson, Mississipí, i va viure gran part de la seva adolescència a Little Rock, Arkansas, en els dos casos estem parlant de l’Amèrica més profunda. És un home que coneix aquesta gent de l’interior, una mica provinciana i capficada en el seu propi univers; no obstant això, com els Estats Units són un país molt extens, les persones se senten lliures per moure’s lliurement i, si en un moment donat, se senten ofegades, sempre poden marxar. Ell també ha viscut aquest nomadisme en primera persona i aquest coneixement de l’ànima i els costums de l’americà rural el fan un excel·lent cronista, de fet és un dels autors costumistes més reconeguts del país.

Sense cap dubte “Wildlife” és una obra sòlida, una d’aquelles que forment totes unides “la gran novel·la americana”, que ens expliquen com és aquest gran país, amb el bo i el dolent, amb aquelles contradiccions que turmenten l’ànima humana. Una família de classe mitjana, mare, pare i fill en són els protagonistes i també el mirall que ens reflectirà aquesta societat.

Joe, que narra la història en primera persona, té setze anys quan ell i la seva família es traslladen a Great Falls, Montana, ben a prop de la frontera amb el Canadà, seguin al seu pare que és golfista professional i es guanya la vida donant classe. S’ha trobat petroli a la zona i molta gent d’allà està guanyant molts diners; el seu pare, en Jerry, pensa que alguns d’aquests calés podran acabar a la seva butxaca. Som al final de l’estiu i els boscos de les muntanyes que envolten la petita ciutat ja fa temps que cremen de forma descontrolada, provocant pluges de cendra i creant un cert neguit entre la població. Un petit incident fa que en Jerry perdi la feina al club de golf i, amb ella, la seva autoestima; les relacions amb la dona tampoc són les millors del món i, desesperat, decideix unir-se a una brigada de bombers que marxa cap a les muntanyes, deixant sola a la seva família. Aquells dies d’abandonament i les seves conseqüències és el que ens mostra la pel·lícula des de la mirada d’en Joe, que angoixat, tanmateix, sense voler jutjar, tracta d’entendre el que està passant. De fet, el llibre comença de forma ben directa, amb en Joe explicant que la seva mare es va enamorar d’un altre home, a la tardor, en uns moments en el que el seu pare ja feia dies que estava sense feina.

Si durant la projecció del film poguéssim congelar la imatge, podríem veure un darrer l’altre els quadres d´Edward Hopper, aquella impersonal desolació, la soledat i l’anonimat de la gent, però en aquest cas els hi podem posar cares i noms i és, llavors, quan l’art es converteix en drama, agafa la mida humana. Només cal veure quan sol, dins del cotxe, a la nit, en Joe s’acosta a la finestra per espiar el que fa la seva mare dins de la casa de l’home amb qui s’ha embolicat, aquest acte de xafarderia que tenen totes les pintures de l’artista.

Per què fuig en Jerry?

Segurament perquè la mirada de la seva dona és com el reflex d’un mirall que no pot suportar; és el fracàs en una societat que venera l’èxit. Un home que no pot mantenir a la seva família no és tal, el seu orgull li impedeix agafar feines subalternes i veure com la seva dona i el seu fill han de buscar feina per anar tirant és massa dur per ell. La dona ja no el veu com un protector i ell decideix marxar a fer d’apagafocs. Les imatges són desoladores; ell està sol a la nit, assegut a terra i mirant per la televisió les imatges dels boscos cremant. El comiat amb el seu fill a peu de camió ho diu tot: “aniré a demostrar-me que encara soc un home, t’estimo i tornaré”.

Com se sent ella?

Desprotegida pel seu home i també abandonada, un menyspreu massa gran, una caiguda al buit de la que cal aixecar-se i només sap fer-ho recolzant-se en un altre home. Aquí tenim dos moments brillants i d’una gran bellesa plàstica:

  • El primer, amb ella a la piscina donant classe de natació a persones més aviat grans; colors suaus on el blau domina, agafant consciència que encara és desitjable per altres homes, recuperant la confiança.
  • I per mi, el més determinant de la cinta, quan ella i el seu fill viatgen en cotxe cap a les muntanyes on hi ha els incendis, on si està el seu marit treballant, van pujant corba darrera corba com si volgués anar a trobar al seu home, però que en realitat ella ho viu com un comiat espiritual. Llavors li diu al Joe, referint-se als arbres que es cremen:

¿Saps com els hi diuen? “morts dempeus”. Està pensant realment en els arbres?

El treball de direcció de Paul Dano, reconegut actor, que empren el seu primer film darrere de les càmeres, és brillant. En moltes parts la pel·lícula adopta la forma d’obra de teatre, ja que es mou en espais reduïts com si fos un escenari, en aquests casos el treball amb els i dels actors, dels tres protagonistes, quatre per ser més exactes, és molt bo i recorda els grans drames teatrals americans de l’època. Quan treu a passejar la càmera per exteriors el resultat també és molt potent, sobretot les seqüències amb moviment, a més el paisatge també ajuda.

Quan s’acabarà el foc?, pregunta en Joe al seu pare.
Quan comenci a nevar, li respon.

Doncs si, deixa de caure cendra i comença a caure els primers flocs de neu i en Jerry torna a casa, però ja res serà com abans. Sols quedarà una foto.


És una pel·lícula que no ha estat molt promocionada no obstant és un bon film amb unes molt bones actuacions. Cent per cent recomanable tant per cinèfils com per amants de la bona literatura.

USA 2018 (1 hora, 44 min)
Direcció: Paul Dano
Guió: Paul Dano, Zoe Kazan (Novel.la: Richard Ford)
Actors: Jake Gyllenhaal, Carey Mulligan, Ed Oxenbould, Bill Camp, Zoe Margaret Colletti, Travis W Bruyer,…