Aitor és un nen de vuit anys que percep que alguna cosa no funciona a casa seva a l’hora que sent que quelcom no encaixa dins la seva ment i en el seu cos. Els seus pares s’estan separant i per fer-ho sense traumes es distancien aprofitant l’estiu. Ane, la seva mare, pateix una crisi personal que afecta la seva autoestima, tracta de cercar un objectiu a la vida. Al poble, en un ambient de matriarcat, Aitor anirà cercant la seva identitat real.


En arribar al poble Aitor es fa dir Coco, un àlies que, de forma inconscient, el distancia de la seva identitat oficial. Es relaciona més amb les nenes que no pas amb altres nens i rebutja el contacte físic amb la gent gran, sent que alguna cosa del seu cos no és com ha de ser. S’ha de reconèixer que, com ens veuen els altres influeix en com som, en general la visió aliena ens reforça, però altres vegades no ens reconeixem en aquest mirall i llavors podem arribar a dubtar de la nostra identitat. Coco porta el cabell llarg com una nena i amb una veïna de la seva edat juga al joc de la confusió, també ho pretén fer amb altres nenes, vol ser acceptada com a tal. Rebutja, perquè no s’hi veu, a aquesta persona de gènere masculí dels que tots parlen.


La seva àvia veu de seguida que Aitor està desorientat i així li diu a la seva mare, acusant-la de ser massa permissiva en la seva educació, però Ane no ho percep igual, de fet ella ha educat als seus fills en la igualtat i la diversitat i, per tant, veu normal que vulguin experimentar, fet i fet sols té vuit anys, no vol aprofundir. A més, té altres problemes que li són més prioritaris; si ella no està bé i se sent forta, com podrà tenir cura de la seva família?, sobretot ara que vol començar una vida en solitari.


Sovint les parelles se separen perquè una de les dues persones ha trobat a una altra que li torna la il·lusió de viure, en general és una reacció química, l’amor li diuen; vius llavors un estat eufòric que et fa sentir que tot és possible i que tot serà millor. En altres casos la parella s’ha transformat per nosaltres en un monstre i cal fugir; l’instint de supervivència fa treure forces d’on no n’hi ha. En aquest cas, Ane s’ha trobat en un carreró sense sortida personal, no li agrada la seva vida i creu que podrà en solitari retrobar l’artista que mai ha sigut, però que sempre ha somiat ser. És un allunyament amistós on encara tenen una bona relació amb el seu home, però és clar, ha estat una aposta unilateral i l’ombra del fracàs està ben present. És veritat que les coses no són ara tan fàcils, ja que per més que cerqui la independència ja no està sola, perquè és mare de tres fills. Capficada en ella mateixa no ha volgut de principi veure la realitat del que sent el seu fill.


Coco no té l’atenció suficient de sa mare, una mica distant i superficial, ni de sa àvia, que plena de ressentiments del passat ho critica quasi tot; trobarà el consol i la comprensió en la figura de la seva tieta-àvia, que es dedica a l’apicultura, tal com ha fet la família des de moltes generacions enrere. La relació entre els dos estarà plena de simbolismes al voltant de la cria de les abelles. Amb absoluta llibertat el nen pot expressar com se sent, vol ser la reina i la seva tieta seria la cuidadora dels ruscs, tal com fa ara mateix. Li explicaran el ritual que fa amb les abelles a cada esdeveniment familiar, sigui un naixement, una mort o alguna altra fita important; fet i fet la seva economia i benestar depèn en gran part dels insectes i és com si fossin família. Els primers humans, sobretot, en tant que van ser recol·lectors-caçadors, veneraven la natura perquè en formaven part en règim d’igualtat, sense l’afany de domini ni la condició d’esclavatge a la que l’hem sotmès.


Ane, cada cop més atrapada entre els seus somnis i les seves capacitats reals, farà tot el que calgui perquè els primers s’assoleixin, de fet mentint-se a si mateixa i caient en una situació molt incòmoda. Si traeixes els teus valors, tot el que aconseguiràs serà en va i mai podràs assolir la serenor que cercaves.
La festa per una comunió reunirà a tota la família i Aitor-Coco, que ha trobat per fi el nom que la defineixi com ella vol: Lucia hi anirà amb un vestit ben guarnit i amb faldilles, perquè sa mare ha decidit que si ell ho vol, ja està bé. Malauradament, la majoria ho veuran com un joc de nen petit, com un caprici de nen malcriat o fins i tot amb mirades de censura i ell, com no se sent volgut, fugirà pel bosc. Aquí la clau està en tots els convidats pentinant el bosc i cridant el seu nom: Aitor. De fet, estan cercant a una persona diferent de la que s’amaga. Una imatge molt poderosa del que significa escollir qui ets i el difícil que pot ser que t’acceptin.


Lucia anirà a veure a les abelles i seguirà el ritual que sa tia-àvia l’hi ha ensenyat, és un renéixer a una nova vida i cal que la natura ho sàpiga i ho ratifiqui.
A mi em va sorprendre que escollissin a una nena pel paper d’Aitor, és com si ens volguessin deixar ben clar que és una nena des del principi, que cap espectador no en tingui cap dubte, sovint la realitat no és tan evident; a la pel·lícula dirigida l’any 2018 per Lukas Dhont “Girl” ens plantejaven la mateixa situació amb un actor masculí, que jo vaig pensar que era una noia.


Diu la directora que no és una pel·lícula rural perquè el poble on està rodada, allà on ella va néixer, té 20.000 habitants i està força industrialitzat, encara que té la natura a tocar; és una juxtaposició dels dos mons. Per això, podem tenir uns mons exposats socialment, com la piscina o el supermercat i d’altres on hi ha un contacte proper i relaxat, com l’explotació d’apicultura on Lucia se sent més lliure.


En resum, una molt bona pel·lícula que toca un tema molt present avui mateix: la liquiditat dels gèneres i la transsexualitat, encara tabú per la majoria de la societat. Hi ha, sense cap dubte, persones que han nascut amb el sexe equivocat, d’altres que se senten d’un gènere diferent del seu, o que se senten atretes per individus del seu mateix sexe, on a molts països aquestes pràctiques estan prohibides i fins i tot són delictives. És necessari tractar-ho amb normalitat i sensibilitat tal com fa la directora. També parla de la necessitat de la mare d’autorealitzar-se més enllà de la família tradicional, o la relació de tres generacions de dones. Per mi, una mirada molt femenina i molt oberta on elles són protagonistes absolutes.


Ben dirigida, amb uns plans intimistes i propers barrejats amb de més amplis i naturals, amb molt bona fotografia i unes grans actuacions fan d’aquesta cinta una de les millors de l’any. Recomanable.

España 2023 (2 hores, 9 minuts)

Direcció: Estíbaliz Urresola Solaguren

Guió: Estíbaliz Urresola Solaguren

Actors: Patricia Lopez Arnaiz, Sofia Otero, Ane Gabarain, Itziar Lazkano,…