La Lara és una noia de quinze anys com tantes altres, tímida i reservada, sensible i vulnerable, que vol ser ballarina de ballet clàssic; una fita que sols aconsegueixen les més preparades físicament i les més talentoses, altrament ella va començar a practicar més tard que la majoria. Posarà tot el seu esforç per assolir-ho, suportarà tots els sacrificis sense desmai exigint el màxim al seu físic. En paral·lel lliurarà una altra batalla personal encara més important: Contra el seu cos i contra la societat, perquè ella va néixer nen. Per aquelles persones en les quals sexe i gènere no coincideixen el seu cos pot arribar a ser una presó.

Aquesta pel·lícula és l’admirable òpera prima del seu director, en Lukas Dhont, i està basada en una història real; segurament per això tens en tot moment la sensació de versemblança i realitat. La protagonista et fa sentir la seva vulnerabilitat i tens l’impuls de protegir-la. La Lara és tan femenina que pots entendre que el fet de viure dins d’un cos masculí és un error de la natura i t’imagines que l’actor és realment un transsexual que està vivint ell mateix aquest procés traumàtic que ens expliquen. Per això, quan t’assabentes que és un actor “cis”, un home que se sent home, t’has de treure el barret i reconèixer que és una actuació de primera categoria. Ara bé, és tan bona actuació la nostra percepció que ens enganya?, o és que les fronteres entre sexes i gèneres no estan tan ben definides com ens havien contat?

La pensadora i filosofa Judith Butler va més lluny, no parla de persones si no de cossos d’una forma més amplia, cossos, més enllà del gènere o la raça, que s’uneixen per aconseguir coses, per exemple per defensar les minories vulnerables. Una lluita que ha de permetre prosperar més enllà de la supervivència, arribar a tenir vides que valguin la pena ser viscudes.

Val la pena la vida de la Lara empresonada dins d’un cos que no li correspon?

Vist axis, és just voler trobar un espai de possibilitats més enllà del femení i el masculí.

L’adolescència és un esclat d’emocions i sentiments de doble sentit, que venen de tots els punts de l’exterior per ficar-se en el profund de la persona com si fossin bales que et penetren, però també que surten cap a fora amb força, dient: aquí estic jo i jo soc així. Podríem assimilar-ho a una dansa frenètica, a una comunicació corporal total. Per això mateix aquesta pel·lícula funciona tan bé, ja que la protagonista es passa mitja vida ballant, és la seva passió, la seva vocació, la seva fugida, però també la seva inclusió. L’exigència amb el seu cos amb els seus peus masegats per aconseguir l’excel·lència a la dansa és el reflex de la lluita per arribar a ser la noia que se sent que és, i de forma més genèrica, la lluita de l’adolescent per trobar el seu lloc al món. Tots ens hi podem sentir representats d’alguna manera.

La Lara és una privilegiada, té un pare que la compren i recolza en tot el que fa, uns metges i unes institucions sanitàries que li fan costat i l’ajuden a fer que el camí que ha escollit sigui més planer i uns professors i companys que la comprenen, respecten i ajuden; però malgrat tot, ella neda a contracorrent, és una lluita contra ella mateixa, contra alguna cosa que brolla dins seu i que no és ella. No suporta el seu propi cos, com sovint els hi passa als adolescents en general; això no obstant, el seu cas és infinitament més extrem perquè no és assimilable amb les seves companyes, no pot compartir el que li passa amb una igual, està sola.

Ella ha pogut decidir sobre el que és i el que vol ser, ara, aconseguir-ho no és un camí de roses i el tractament hormonal porta el seu temps, cal tenir paciència. Però també necessita poder-se integrar a la societat. Per una part, el fet de ser acceptada i reconeguda, cosa que assoleix. Malgrat això ha de viure situacions atípiques, amb la classe i les companyes de ball, que són estressants per ella.

Per exemple, a classe el mestre li demana que tanqui els ulls quan pregunta als seus companys si estan d’acord en el fet que usi el lavabo de noies. És que ella no pot dir res? O pitjor encara, quan una companya del grup de ballarines vol que els hi ensenyi el sexe i li fa una pregunta: Com vols que et tractem, com a una noia o com a un noi? No li dona opció. La pregunta correcta hauria estat: Qui ets? Feta com aquell que no sap i vol saber; deixant a l’altre un espai per explicar-se i que no l’obliga a pertànyer a una categoria preestablerta, que li permet una singularitat absolutament necessària en el seu cas. Ella se’n surt prou bé doncs hi ha hagut d’adaptar-se a una societat rígida i això l’ha fet més flexible, com una ballarina de ballet.

A mi el film m’ha fet pensar en un altre, el xilè guanyador a l’Oscar a millor film de parla no anglesa del 2018: “Una Dona Fantàstica“. La protagonista també era una transsexual i el seu cas era molt diferent del de la Lara, però em permet fer dues reflexions:

  • La primera és que hi ha una gran diferència entre viure en un país on hi ha una democràcia consolidada i on es respecten els drets de les minories o, viure en un país on, malgrat que es voti i hi hagi una constitució, existeixi una classe dominat que controla tots els mecanismes de poder i que actua per sobre de la llei perquè aquesta no és independent.
  • La segona és que en els dos casos hi ha una seqüència on es veu a la protagonista, caminant o corrent, sola i segura d’ella mateixa. La imatge que al final les dues poden ser el que realment són: Unes dones fantàstiques.

La pel·lícula és una història plena de sensibilitat però també, i principalment, d’una gran força humanista. Narrada d’una forma que commou a l’espectador i que mai recorre a dramatismes exagerats ni a punts de vista esbiaixats o sensacionalistes; cap escena explícitament escabrosa. Un bon guió, una molt bona direcció i unes interpretacions excel·lents, queda clara la del protagonista, però per mi, la del pare és força rellevant. M’agradaria recomanar-la a tot-hom; tanmateix, sé que per algunes persones senten un rebuig epidèrmic cap aquestes situacions, malgrat que les entenguin i acceptin, per això els hi demano que facin el pas, perquè penso que no es penediran. Cinematogràficament és una petita joia.

Bèlgica 2018 (1hora, 40min)
Director: Lukas Dhont, Angelo Tijssens
Guió: Lukas Dhont
Actors: Victor Polster, Arieh Worthalter, Valentijn Dhaenens, Oliver Bodart, Alice de Broqueville, Katelijne Damen,…