La pel·lícula té com a fil conductor a una parella formada per una influencer i un model. Al principi veurem la seva relació a la ciutat, després ens els trobarem en un iot de luxe on coincidiran amb un grapat de milionaris i finalment a una illa aparentment deserta on hauran de conviure amb els supervivents del naufragi. Tot plegat per construir una sàtira de la societat benestant en to de crítica i d’humor més aviat gruixut.


El director suec, Ruben Östlund, va sorprendre a tothom amb la seva primera obra, “Força Major” (Tourist) del 2014, amb ella va entrar al Festival de Canes sense complexos i va guanyar el premi del jurat (en la categoria una certa mirada), a més, va estar nominada a millor pel·lícula de parla no anglesa als Globus d’Or i als BAFTA, tot un èxit!!! En aquesta primera obra, feia un plantejament transgressor sobre els instints bàsics, el valor i l’homosexualitat. Per mi, malgrat el seu missatge, la seva millor pel·lícula. Encara va ser més aclamada la següent, en el 2017, “The Square“, que va guanyar la Palma d’Or A Canes, sis premis del Cinema Europeu, nominada als Oscar i als Globus d’Or com a millor film de parla no anglesa. Era una crítica a la doble moral de l’elit cultural, a les seves contradiccions i volia provocar la incomoditat dels espectadors. Finalment, aquesta d’ara també ha guanyat la Palma d’Or a Canes i ha estat nominada als Oscar. Per mi, cap d’elles superen el seu primer film i totes elles pateixen d’un metratge massa llarg per poc missatge.


La pel·lícula està dividida en tres parts clarament separades, a la primera veurem al protagonista, en Carl, fen un càsting com a model d’una marca de roba, és molt interessant veure aquest món, del que sempre ens mostren la part femenina, enfocada als nois; té moments hilarants i estèticament una gran fotografia, la resta, de fet la major part, és la discussió, excessivament estirada, entre en Carl i la Yaya, la seva parella, pel compte d’un restaurant, primera mostra que en aquesta relació el gerro de flors és ell.


Què pretén el director?, posar sobre la taula les contradiccions dels papers home-dona?, posar en qüestió la igualtat entre sexes?, o simplement busca un humor vuit de contingut sense més? Aquest inici seria un curt interessant però no té cap valor narratiu.

La segona part succeeix dins d’un vaixell de luxe, un espai de privilegi on no se’ls pot negar res als excèntrics hostes. En una reducció a l’absurd el director ha escollit fer una caricatura extrema dels personatges: Un capità absent i borratxo d’ideologia comunista que no suporta la falsedat del món en el qual viu en constant contradicció i que no té cap caritat ni respecte per als que l’envolten; una família de russos, que van aprofitar la caiguda del comunisme per fer-se immensament rics, absolutament egoistes, practicant un individualisme excloent; una parella d’adorables vellets que fabriquen i venen armes per defensar, segons ells, la democràcia; una encarregada de l’atenció clients tant servil amb els clients com implacable amb els subalterns. En aquest mar d’hipocresia neden sense cap problema els nostres protagonistes, conscients que ells hi són convidats per algun patrocinador, encara que sense complexos.


Hi ha una escena especialment representativa del que ens volen contar: La responsable de l’atenció als clients fa un briefing amb el seu equip d’hostesses, unes 10 persones que tractaran directament amb els clients, la consigna és que la paraula “no” no existeix i que si tot surt bé hi haurà propines per tothom, llavors comencen a cridar excitats en un èxtasi que recorda “El Llop de Wall Street“, pel·lícula de Martin Scorsese de 2013. Entre tant, a sota coberta, el personal subaltern, aquells que no poden ni mirar als passatgers, no entenen res.


Cercant encara més l’esperpent, en Ruben Östlund fa coincidir el sopar de gala amb el capità amb una nit de maregassa, el que ens mostraran de forma estesa i fins i tot repetitiva serà un caos apocalíptic de gent relliscant en els seus propis vòmits. Entretant, el magnat rus i el capità, absolutament borratxos, començaran un enfrontament dialèctic, transmès en directe per la megafonia del iot, comunisme versus capitalisme. Tot plegat un descens als inferns pels passatges en una espècie de fals argumentari del tipus els rics també ploren. Suposo que el meu sentit de l’humor està molt allunyat del nord-europeu perquè a mi se’m va fer excessiu.


La part final té lloc a una illa, on han anat a parar els supervivents del naufragi, i això permet fabricar una imitació d’un “reality show de famosos”, o també un univers independent on suposadament tots els actors parteixen de zero, ja que la posició social o la riquesa no tenen cap valor encara que si les habilitats per sobreviure. A part de les situacions generades cercant fer riure a l’espectador amb bromes matusseres, el que es desprèn com a missatge és que tothom s’aprofita, si pot, d’una situació de privilegi, fins i tot encara que sigui degradant. Ningú vol renunciar a la seva posició social, malgrat que suposi la precarietat general i que els més desvalguts si aconsegueixen una situació de domini, seran encara més cruels, implacables i despietats que els seus antics amos.


Què ens vol dir el director?: Que el món que vivim és incongruent i patètic? Que res té sentit? Que la humanitat, tota la humanitat, som com llops pels altres homes? Que els rics no són el que pensem? Que els pobres no són els bons de la pel·lícula? Penso que, en el fons, sols ha buscat fer riure de forma grollera i que els missatges implícits són tan superficials que passen inadvertits.


Com a conclusió vull dir-vos que és un film distret, que té moments hilarants, que vol ser una crítica social i que malgrat que la seva durada no es fa llarg ni pesat, un divertiment i poca cosa més.

Suècia 2022 (2 hores, 27 minuts)
Direcció: Ruben Östlund
Guió: Ruben Östlund
Actors: Harris Dickinson, Charlbi Dean, Slakcto Buric, Dolly de Leon, Woodi Harrelson, Vicky Berlin, Henrik Dorsin, Sunnyi Melles, Jean- Cristophe Folly,…