Moltes de les reaccions del esser humà son automàtiques; per exemple, si rellisquem tractem de recuperar l’equilibri per tal de no caure, ens agafem al primer que trobem, adoptem postures poc acadèmiques i podem involuntàriament provocar un petit desastre. Quan caminem no pensem en cada pas que donem, doncs tenim mecanismes automàtics que actuen per nosaltres de forma instintiva; per això es un repte de difícil solució per els enginyers el aconseguir que una maquina camini amb normalitat i es quasi impossible reproduir aquest comportament instintiu que tenen els animals al fer-ho. Un animal ataca, s’amaga, fuig, o reacciona davant del perill o d’un enemic sense pensar-ho, instintivament com hem dit, es normal que sigui axis doncs en situacions extremes del temps de reacció pot dependre la seva vida.
Però aquests instints no son sempre iguals per tots. Per exemple una tortuga s’amaga dins de la seva closca, dura i inaccessible per els enemics; una gasela fuig fen ziga-zagues gracies a la seva agilitat i lleugeresa i el brau, el “toro”, reacciona atacant, abraonant-se sobre el perill; un gos defensa al seu amo, una mare protegeix a les seves cries, o un escorpí rodejat de foc es suïcida clavant-se el seu propi fibló.
Els homes, des de la nit dels temps, han valorat aquestes reaccions dels animals donant-li fins i tot una categoria de valor moral; axis diem: Que es fidel i noble com un gos, que te el cor de lleó, que es valent com un brau, llest com una guineu o noble com un cavall. Certament dir de un home que es noble, valent, fidel i llest es tenir-lo en bona consideració; però hi ha altres qualitats o defectes mes propis del home que queden fora d’aquestes consideracions.
D’això va aquesta pel·lícula, de reaccions automàtiques, davant del perill en aquest cas, i de les conseqüències que aquests actes tenen en les persones del voltant i en el propi protagonista.
Som als Alps francesos, en un luxós centre de vacances d’hivern penjat al bell mig d’unes blanques muntanyes i rodejat de pistes d’esquí; una família nòrdica ben estant, amb el pare estressat per la feina, miren de relaxar-se amb la neu, l’esport i l’aïllament, buscant retrobar-se com a parella i com a família. Les circumstancies faran que un allau controlat els sorprengui a mig del dinar a una terrassa i que l’allau sigui no tant controlat com un pot esperar-se. Surten les reaccions automàtiques i en el moment en que la neu polvoritzada ho omple tot el pare desapareix al mateix temps que la mare s’encongeix protegint als seus fills amb els seus braços oberts. ¿Que va passar en aquell moment?;¿ la fugida davant d’una por incontrolable?, ¿un acte de covardia tan menyspreable que deixa de banda a la seva pròpia família, al seus propis fills?; ¿o sols una reacció automàtica, inconscient, que es pot reparar conscientment? De fet, tant a la literatura com en el cinema, hi ha molts precedents similars que han portat a films èpics: primer el pecat i desprès la redempció;” Lord Jim”, “Les quatre plomes”…També trobarem una mica de tot això en aquest film, però sense tanta èpica i amb mes realisme.
A partir d’aquest fet aparentment sense conseqüències tot començarà a trontollar en aquesta pel·lícula i en aquesta parella. La dona entrarà en un estat com de xoc, com si fos el virus d’una infermetat que s’està incubant de la que els efectes aniran sortint poc a poc i cada com amb mes gravetat. Es també com el cop de puny d’un mal tractador que deixa un blau a la cara ben visible davant dels altres i del que cal donar explicacions; en aquest cas la fuetada es dins de l’anima i el que s’ha trencat com una estàtua de gel es la imatge de l’altre persona. Si seguin amb les comparances direm que el mal tractador no es conscient de que ho es, fins i tot ho nega; aquí passarà el mateix i al anar agafant consciencia dels fets o mes encara de la percepció que tenen els altres dels fets, el que caurà serà la confiança del protagonista, el que s’esmicolarà serà la seguretat en ell mateix i fins i tot dubtarà de la seva pròpia identitat. Tot plegat en un mal son que serà com un descens als inferns.
L’escenari escollit per contar aquesta historia de desolació interior no podia ser millor: Espais nets i polits, tant als exteriors, amb unes pistes immenses que semblen sempre ben solitàries, com al interior del hotel, amb uns passadissos on mai i ha ningú i on sols les veus dels protagonistes trenquen el silenci; això si, sempre sota la mirada inquisitiva del empleat de manteniment, sempre present en la distancia amb una obscena xafarderia. Sols les explosions controlades per evitar els allaus trencaran rítmicament el silenci com un avis del pas del temps. Es en aquests grans espais on es farà mes palesa la soledat dels protagonistes i la seva desesperació. Un escenari blanc, glaçat i buit propici per les al·lucinacions que ens mostraran una imatge que es contraposarà a la realitat amb la visió d’un indret colorista, càlid i ple d’homes suats i amb poca roba, un esclat d’homosexualitat o potser tan sols de misogínia extrema.
Els nens de la parella seran també observadors angoixats de la trencadissa, amics i coneguts faran d’espectadors involuntaris i certament amoïnats quan els actors baixen a la platea per interaccionar amb ells i fins i tot els desconeguts percebran la feblesa i en faran gresca.
El protagonista trobarà finalment la seva ocasió de redimir-se com a home fen de salvador, un altre cop en mig de la neu i de la boira, en plena tempesta i sense gens de visibilitat, per tal de retrobar el perdó per el seu pecat involuntari; en aquest cas la seva reacció no serà automàtica si no volguda. Al final, desprès d’un nou episodi d’inseguretat, ell i la seva família baixaran, envoltats d’altres turistes, a peu per una carretera de muntanya, mostrant-nos un nou camí on tot es possible i on una cigarreta sembla voler donar-nos una possible pista.
Per acabar dir que la critica la deixa molt be, el públic majoritàriament també, malgrat un petit grup de detractors, doncs no deixa de ser polèmica; va guanyar el premi del jurat de Cannes a la secció “Un certain regard”, va estar nominada al globus d’or com a millor film de parla no anglesa y ha guanyat cinc premis mes i moltes nominacions. No cal dir res mes i jo la recomano.
Suècia 2014 (1h, 57 minuts)
Direcció: Ruben Ostlund
Guió: Ruben Ostlund
Actors:Johannes Kuhnke, Lisa Loven Kongsli, Vicent Wettergren, Clara Wettergren, Kristofer Hivju, Fanni Metelius,…
Deixa un comentari