A L’ALTRE COSTAT DEL RIU, ENTRE ELS ARBRES.

Aquesta pel·lícula és la versió fílmica de la novel·la homònima que Ernest Hemingway va escriure el 1952, ja cap al final de la seva carrera. És una obra crepuscular, tant pel seu protagonista com per l’estat anímic de l’escriptor en aquella època, de fet té clares tendències autobiogràfiques. Paula Ortiz fa l’adaptació amb fidelitat a l’original i demostrant el seu domini del mitjà tant tècnicament com artísticament.

Per parlar d’aquesta obra hem de començar parlant del seu autor, encara que és àmpliament conegut, atès que la seva obra i la seva vida segueixen un paral·lelisme tan proper que poden arribar a confondre’s, un clar exemple de fidelitat a un mateix.

Amb tan sols dinou anys va viatjar fins a Itàlia per conduir una ambulància a la Primera Guerra Mundial, on va caure greument ferit i va haver de retornar al seu país. A partir d’aquí ja no va parar, vivint com a corresponsal una aventura continua: Guerra Civil Espanyola, Segona Guerra Mundial, safaris per Africà, pesca a Cuba, viatges per tot el món, quatre matrimonis, menjar molt i beure més, malalties i accidents, molts accidents. Això el va portar a ser un home castigat pel dolor i per la mala salut als darrers anys de la seva vida, tal com veiem que li passa al protagonista de la pel·lícula.

En una estada de dos mesos a Venècia el 1948 es va enamorar, en un amor tardar i suposadament platònic, d’una noieta de 19 anys. Aquest episodi el va portar a escriure l’obra en què es basa la pel·lícula, “A l’altre costat del riu, entre els arbres”, que quan es va publicar el 1950 va rebre en general males crítiques, segurament pel seu to crepuscular i per l’aparentment poc versemblant de la història, aquest fet va enfurismar Hemingway, que enrabiat va escriure en tan sols dos mesos “El vell i el mar”, amb el que va guanyar el premi Pulitzer del 1952, poc després arribaria el Nobel el 1954 pel conjunt de la seva obra.

Després d’aquests èxits va passar llargs períodes a la casa que tenia a prop de l’Havana, Finca Vigia, construïda per un català el 1886 com residència des d’on portar els negocis a l’illa, més tard venuda a un francès que la va convertir en un lloc de lleure, en afegir-li una piscina i una pista de tenis, per anys més tard traspassar-la a l’escriptor com a refugi i lloc de descans. A Cuba practicava un dels seus esports preferits, la pesca, alhora que la seva presència era habitual a bars com “La bodeguita del medio” i el “Floridita” on hi ha actualment una estàtua seva de bronze asseguda a la barra. Malauradament, la crisi dels míssils el va fer retornar als Estats Units, on emmalaltit i depressiu es va acabar suïcidant amb el seu rifle predilecte.

Tornat a la pel·lícula i el llibre, coneixerem al personatge principal, possiblement un alter ego de l’autor, un veterà coronel americà que viatja a Venècia suposadament per caçar ànecs, acompanyat, per prescripció mèdica, per un sergent que li fa de xofer i tracta de fer-li de mainadera. Una parella que ens podria fer pensar en el Quixot i Sancho Panza, ja que un sembla perseguir un darrer acte heroic, un comiat impossible, un final amb pau per una vida ja viscuda i, l’altre és la raó, el present que controla el futur immediat, la rauxa i el seny. Les circumstàncies faran que un home vençut per la vida i que cerca una redempció ja impossible, trobi amb l’amor d’una adolescent un sabor de dolça enyorança abans d’un final anunciat des del principi de la cinta.

El film està rodat majoritàriament en blanc i negre i format quadrat (4:3), exceptuant algunes comptades escenes en color i format panoràmic, les primeres ens aporten la nostàlgia del passat on realitat i ficció es poden arribar a barrejar dins la memòria, les de color ens tornen a una realitat unívoca i alhora terrible, impossible d’oblidar. Així, al principi, veiem l’espessa boira sobre la llacuna amb les llums esmorteïdes de la ciutat a la llunyania, una petita barca llisca silenciosa sobre les aigües dirigida per un sol home dempeus, la boira tot ho amaga per transformar-se en el fum d’una cigarreta a les mans d’un home corpulent, el protagonista, assegut al llit. El rellotge despertador a la tauleta de nit ens diu que és molt d’hora i al costat, una foto crida l’atenció del coronel, que l’agafa per mirar-la de més a prop, la càmera s’acosta i veiem a un pare i un fill descansant després d’una jornada de cacera. Novament, el paral·lelisme vida-ficció de Hemingway, perquè el seu pare li va inculcar, ja de ben petit, l’afició per la caça i la pesca.

És en realitat l’escriptor el que mira la foto amb els ulls del protagonista?

És un record cap al seu pare que acabava de suïcidar-se?

Després veurem, per primer cop, com la pantalla s’obre al panoràmic per mostrar-nos, ple de colors, un riu envoltat de frondosos arbres. És l’escenari dels fets que persegueixen la consciència del coronel, encara que nosaltres llavors no ho podem saber, és també la imatge del títol de la pel·lícula.

El film ens presenta una espectacular Venècia buida de turistes i decadent de la postguerra, amb hotels de luxe mig desocupats i cambrers ociosos amb ganes de xafardejar , que anirem descobrint seguint als protagonistes, especialment de nit i entre les ombres. Dins d’aquest marc Paula Ortiz ens desgrana algun dels temes clàssics de Hemingway: el veterà desencisat de la guerra, al que només li queda l’horror, la mort, el patiment, el sense sentit i la deshumanització, malalt i anímicament enfonsat. El coratge d’un home per enfrontar-se als seus errors i l’acceptació de la mort com a final. Per sobre de tot l’esperança de la redempció per l’amor, única taula de salvació quan tot està perdut. La directora fa una obra seriosa, consistent i fidel, tant al contingut com a la forma, que ens remet perfectament a la filmografia de l’època. Una història d’amor capaç de casar la il·lusió de la joventut i la innocència de la Renata amb el coronel que ja ho ha perdut tot i que ens fa veure com creïble el que va viure i sobre tot imaginat l’escriptor.

Com a film rodó que és la cinta, acaba al mateix lloc que ha començat, a la llacuna de Venècia sota la boira matinera on un home sol, el protagonista, navega en una petita barca a la recerca d’una darrera cacera, amb un sentiment de pau, a la recerca d’un final que sigui digne per qui ha portat una vida digna. Finalment, es torna a obrir la pantalla i a aparèixer el color: ja no hi ha més lloc per somiar, la realitat ho abraça tot.

Paula Ortiz demostra amb aquesta pel·lícula que és capaç de filmar una adaptació literària clàssica sense perdre la transcendència poètica i onírica dels seus altres treballs, “La novia”, del 2015 i “Teresa”, del 2023.

Regne Unit 2022 (1 hora, 46 minuts)
Direcció: Paula Ortiz
Guió: Peter Flannery (novel·la de Ernest Hemingway)
Actors: Liev Schreiber, Matilda de Angelis, Josh Utchertson, Danny Huston, Laura Morante,..