Hedwig és una diligent mestressa de casa alemanya que té quatre fills, l’últim encara un bebè. Viu al camp en una preciosa casa unifamiliar de dues plantes amb piscina i un meravellós jardí amb hivernacle, la seva joia de la corona, a la que dedica una bona part del seu temps amb el suport d’un jardiner. Tres noies l’ajuden amb les tasques de la llar, amb les que es mostra distant, menyspreativa i, de tant, un pèl tirànica, fet i fet, són al seu servei. Aquest paradís terrenal en què viu se sustenta gràcies a la feina del seu marit, en Rudolf, director de la fàbrica just al costat del mur de casa seva, on treballa amb dedicació i eficàcia. Un conte de fades fet realitat si no fos perquè l’esmentada fàbrica és el camp d’extermini d’Auschwitz.


LA ZONA D’INTERÈS engega amb quasi cinc minuts amb la pantalla en negre i una música-soroll que ens prepara per a l’horror insuportable que podem imaginar que està passant allà mateix, malgrat que mai ens és mostrat. En lloc d’això, un grup d’amics està passant un agradable dia d’estiu al riu amb les criatures jugant, els homes banyant-se i les dones passejant per collir fruits vermells. Amb tot, els colors de la pantalla ens fan pensar en els primers temps del cinema en color, sovint menys realistes i contrastats que els films en blanc i negre. Això ens fa una certa sensació d’irrealitat encara que, també ens transporten a l’època de la ficció.

Com es pot fer una pel·lícula sobre l’holocaust sense mostrar cap imatge dels camps d’extermini? És possible fer-ho sense que veiem una sola víctima? Sense que en cap moment ens parlin del propòsit d’exterminar tota una ètnia?

El director emprèn aquesta aventura escrivint un guió inspirat en la novel·la del mateix títol, escrita el 2014 per Martin Amis, això sí, simplificant la trama de forma que els protagonistes no tinguin cap altre trasbals que els derivats de la gestió de la casa i els fills, les trobades amb amics i familiars, i els neguits produïts pels canvis de la feina del marit; d’aquesta manera serem plenament conscients de la seva absoluta indiferència pel patiment que tenien ben a prop, ja que per ells no eren persones sinó matèria primera d’aquest macabre encàrrec; encara que en treien profit de forma plenament conscient com el llop que devora l’ovella que acaba de matar. Hannah Arendt, que va estudiar filosòficament el tema, en deia “la banalitat del mal”.


Quan veig la repetició d’actes quotidians, el dia a dia de la dona, els fills, el marit, una família exemplar, no puc deixar de pensar en el film “Jeanne Dielman, 23 quai du Commerc 1080 Bruxelles”, dirigit el 1975 per Chantal Akerman, on una mestressa de casa vídua i amb un fill adolescent, portava una vida repetitivament avorrida, encara que cada tarda rebia una visita masculina i entraven plegats a la cambra tancant la porta, no veiem el que passava darrere malgrat que n’érem perfectament conscients, tal com sabem el que passa darrere de les portes del camp. No em malinterpreteu, són coses ben distintes, malgrat que ambdues veiem unes vides similars a tantes altres, dites corrents, que a l’hora conviuen amb una realitat voluntàriament ignorada, sigui per supervivència o per cinisme.

A vegades el marit li fa arribar a la Hedwig peces de roba femenina d’una certa qualitat, les seves antigues propietàries ja no n’han de menester, ella reparteix, generosament, algunes amb el servei, encara que es queda un ostentós abric de pell que s’emprova a l’habitació davant del mirall com si estigués a la botiga. Tots sabem, tan bé com ella, d’on ve aquest abric i el què li ha passat a la dona que l’havia portat.

Per què no veiem cap jueu a la pel·lícula?

Doncs perquè per ells no existeixen, no pertanyen a la ciutadania del seu país, ni de cap altre país ni tenen cap dret. No són com els marginats amb els quals nosaltres convivim a les ciutats i al món, estan absolutament fora. Per això han creat els camps, per apartar-los de la seva vida fins a fer-los desaparèixer totalment, ja que els camps de concentració són el lloc per definició on els presoners no tenen cap dret ni estan emparats per cap llei, tothom pot fer qualsevol cosa amb ells, la seva vida no té cap valor, exceptuant el de la feina que els hi puguin obligar a fer; en aquest sentit alguns companys d’en Rudolf pensen que va massa per feina descartant mà d’obra necessària per abastir la guerra.

En mig de la pel·lícula, torna una música inquietant, les imatges ara són com negatius en blanc i negre, són escenes nocturnes on veiem una noia movent-se sigil·losament a l’obscuritat per un terreny fangós, deixant com si sembres, el que semblen pomes que tenen una lluentor especial, en una muntanya de terra encerclada de pales. No podem saber que està passant, però ens queda clar que estam veien un altre món, una altra pel·lícula. De seguida, tornem al matí i a la vida de la nostra família perfecte.

Els comercials d’una empresa de metal·lúrgica i de caldereria li mostren una novetat a Rudolf, el director del camp: Uns forns rotatius que permeten un funcionament continu, d’aquesta forma es poden mantenir en servei de forma ininterrompuda, no cal esperar que es refredin per tornar a carregar, això multiplicarà la productivitat. En Rudolf està entusiasmat.

La mare de Hedwig ve a passar uns dies amb ells: per una part impressionada i per l’altra orgullosa, les coses els van molt bé, encara que la mare no s’hi quedarà gaires dies, li molesta el soroll i la llum dels forns que no paren ni de dia ni de nit, a més, segon d’on bufa el vent, el fum i la cendra li irriten la gola.

Novament, un nou episodi oníric-fantasmagòric nocturn, novament imatges en negatiu, la noia que deixa peces de fruita troba, aquesta vegada, una petita caixa entre les muntanyes de terra, mig amagada entre les pales verticals que semblen creus d’un cementiri. Aquest cop, la noia-fantasma surt del fangar, agafa una bicicleta i marxa sense ser vista pels soldats que vigilen, arriba a una casa i en entrar la imatge es torna de colors. Queda clar d’aquesta manera que hi ha dues formes de veure la realitat: sent conscient de l’horror i tractant d’ajudar o ignorar-lo i aprofitar-se’n, com fa la família alemanya. A la caixeta que ha recollit hi ha una partitura musical, a la bellesa se li torna bellesa, l’art i l’amor són l’esperança en mig de l’horror.

Hedwig i el seu home dormen en llits separats, encara que, feliços al final del dia de la feina feta, juguen a fer veure que són porquets, oink, oink, oink, força al·legòric.

La part final de la cinta baixa una mica d’intensitat quan en Rudolf és destinat a tasques més administratives i no tan executives, encara que hi ha una toma zenital, de gran potència, de la sala de reunions on l’estat major planifica l’extermini, en Rudolf se sent protagonista i valorat. Fet i fet, la seva feina ha sigut profitosa, n’està força orgullós.

Al final de la cinta el director ens mostra unes imatges actuals. Ara sí que som a dins del camp d’Auschwitz. Unes netejadores estan traient la pols dels forns crematoris, minuciosament, com si volguessin deixar-los preparats per la següent carrega. La càmera enfoca una muntanya de maletes, milers, que són dins d’una vitrina de vidre que una altra noia està netejant, de fet és un llarg passadís vidriat i a l’altre costat una altra encarregada fa brillar els vidres que tanquen unes immenses piles de sabates. Les noies fan la seva feina mecànicament, malgrat que de forma respectuosa, segurament sense pensar en l’horror i el patiment que contemplen, possiblement no miren, perquè si prenguessin consciència, cada dia seria un tràngol insofrible.


Tot plegat, com la pel·lícula de ficció, dona a pensar que és necessari lluitar contra la indiferència i l’oblit, que no podem creure que són coses del passat i que sempre hi ha hagut actes terribles, en tant que es vota a partits que minimitzen la maldat, que giren la mirada quan ordenen no recollir emigrants al Mediterrani o quan la policia atonyina als que volen travessar la frontera amb l’excusa de protegir la nostra societat, la nostra civilització, doncs, amb aquests mateixos arguments es van construir aquells terribles camps. Una societat incapaç d’integrar el què és diferent, no és realment una democràcia.

La pel·lícula és sovint artísticament brillant, les interpretacions, sobretot la de la dona, mostren perfectament tant la indiferència com el menyspreu i la prepotència. Les dues insercions en blanc i negre sense revelar reforcen la idea que hi ha dos mons antagònics que conviuen i que, un cop ultrapasses la frontera entre ells, els conceptes del bé i del mal es dilueixen de forma banal. Sempre hi haurà persones que fan coses horribles, cal aturar-les i que entenguin el perquè i, per sobre de tot hem d’impedir que aquestes males persones, per més eficients i preparades que estiguin, mai arribin al poder: la bondat sí que importa. Per això mateix és imprescindible veure aquesta cinta.

Regne Unit 2023 (1 hora, 46 minuts)
Direcció: Jonathan Glazer
Guió: Jonathan Glazer (llibre de Martin Amis)
Actors: Sandra Huller, Cristian Friedel, Ralph Herforth, Max Beck, Marie Rosa Tietjem, …