Arriben les vacances de Nadal a un prestigiós col·legit americà a prop de Boston, la majoria d’alumnes i professors marxen a casa seva per celebrar-lo, exceptuant un petit grup que s’ha de quedar per diverses circumstàncies i amb ells un professor per fer-se’n càrrec. Finalment quedaran tres persones: El professor malcarat, l’alumne rebel i la cuinera melancòlica. Tres ànimes perdudes que s’acabaran donant consol mútuament. Un clàssic conte nadalenc per entendrir els cors més durs i aprendre a ser comprensiu amb els marginats.

El director, Alexander Payne, porta dirigint des de principis dels noranta, va tocar el cel el 2004 amb “Entre Copes” que va guanyar Oscar i Globus d’Or, després va dirigir el 2011 la popular “Els descendents” amb George Clooney com a protagonista principal i el 2013 va fer la que per mi és la seva millor pel·lícula, “Nebraska”, que narra les difícils relacions entre dos perdedors, pare i fill, que emprenen un viatge impossible que acaba servint per recuperar els seus orígens i el retrobament mutu. Després ha treballat més en documentals que en obres de ficció, fins a l’actual que l’ha tornat al camí de l’èxit i la popularitat i que el postulen a la carrera per l’Oscar.


És lògic que tant públic com critica lloïn aquesta pel·lícula perquè és una obra rodona per varius motius. En primer lloc, per la construcció absolutament arquetípica dels personatges: Un professor rondinaire, estricte i antiquat, tan impopular entre l’alumnat com entre els seus companys; un alumne rebel i donat a les baralles, expulsat de tot arreu; una cuinera negra grassoneta i alcohòlica. En segon lloc, pel ritme narratiu, que es continua basant en aquests personatges, ja que la gràcia del guió és desvelar a poc a poc que tots tenen coses amagades que esculpeixen la seva forma de ser, circumstàncies externes i alienes a ells mateixos. Per acabar que arribem a un port on tots poden millorar la seva situació, deixant un final prou obert per tal que tothom torni feliç a casa.

Com aconsegueix el director-guionista que al final sols quedi un alumne del grupet que no marxa de vacances?

Doncs amb el conegut recurs cinematogràfic conegut com a “Deus et Machina“. Us posaré un exemple: En un film d’aventures el protagonista està envoltat pels seus antagonistes que el volen matar, no hi ha escapatòria possible, són a dalt d’un gratacel, llavors apareix el germà de l’heroi, que donàvem per mort, en un helicòpter i deixa als dolents amb un pam de nas. A vegades és creïble, d’altres no tant, en tots els casos cal que acceptem “la suspensió de la incredibilitat” un codi que com a espectadors sovint subscrivim.

Malgrat tot, esperava més d’aquesta pel·lícula, doncs, tal com jo ho veig, és manipuladora i a més ho fa de forma tramposa: Els tres personatges tenen traumes prou greus per a necessitar l’auxili de com a mínim un psicòleg, malgrat que sols un dels tres es tracta. Tots tenen coses amagades que els turmenten sense tenir-ne cap culpa, llavors, que ha estat? La divina providència o una societat injusta? La resposta és ben fàcil atès que no hi ha cap crítica social sobre una forma de vida plena d’injustícies; com a màxim el director apunta a algunes persones concretes: “els dolents de la pel·lícula” als que se’ls hi dona un paper ben minso, no fos que algú se sentís ofès. Tal com ho vesteix el director és el destí, coses que passen, el que ha destorbat als protagonistes. D’aquesta manera tots podem sortir del cinema alleujats i amb un mig somriure: Hi ha final, més o menys, feliç; les coses són com són i nosaltres podem estar agraïts, comparativament, de la nostra vida; tothom té els seus defectes, si fa no fa com nosaltres; ens podem sentir perfectament identificats, això sí, de forma tangencial; l’estil de vida i l’organització de la societat no en té cap culpa. El cert és que un alt percentatge de la població americana i europea pateix o ha patit depressió i, per tant, més que un problema psicològic és un problema social.


Finalment, quan les coses es torcen amb les culpes compartides una mica entre tots, surt la figura del fals heroi que se sacrifica pel grup, donat que aquesta immolació és en realitat un alliberament. Tothom surt ben parat, no hi ha baixes. No vull ser absolutament negatiu atès que el protagonista sembla que finalment es pot alliberar del sentiment de culpabilitat i sembla voler engegar una nova vida lluny del que pensin els altres.

Per aquells que furguem més enllà de la superfície ens queda un mal gust de boca. No pot ser que una societat permeti que joves preparats i talentosos morin, per manca d’un crèdit bancari, en una guerra injusta. Vivim en un món on se cerca contínuament el plaer i es defuig del sacrifici i la responsabilitat, fins i tot del deure amb el fill. La falsa idea que si vols pots arribar a tot arreu genera frustracions quan tot es mesura per l’èxit personal i aquest bàsicament pels calés. És clar que llavors, en un món tan profundament injust i decebedor, la mentida pot estar justificada i l’alcoholisme pot ser un refugi digne. On està la comèdia? A, sí, potser està a riure’ns de nosaltres mateixos.

Estic segur que afortunadament la majoria dels espectadors no tindran aquesta mirada tan negativa, potser llavors jo hauria de desitjar, tal com feia Baudelaire en el seu poema “el joc” tenir una passió: pel joc, per l’èxit, pels diners, que m’encegui i em permeti viure preferint el dolor i l’infern a la mort i el no-res.

Per acabar dient que, si abordem aquesta pel·lícula com un entreteniment per passar l’estona i matar el temps, podem gaudir d’una obra molt ben construïda, amb bones actuacions, un film rodó segons els cànons, encara que res més.

USA 2023 (2 hores, 13 minuts)

Direcció: Alexander Payne

Guió: David Hemingson

Actors: Paul Giamatti, Dominic Sessa, Da’Vine Joy Randolph, Carrie Preston, Gillian Vigman