Som al 1957, Enzo Ferrari, el mític “Comendatore” està passant una molt mala època. Encara no fa un any que el seu estimadíssim fill “Dino” ha mort als 24 anys per una malaltia degenerativa incurable, deixant-lo sense hereter i privant-lo del seu geni com a enginyer. Dino el lligava a la realitat, era la seva esperança i la seva felicitat, poder compartir amb un fill el seu negoci i la seva passió. Les relacions amb la seva dona Laura tampoc són gaire bones i ha de portar una doble vida perquè té una amant, Lina, amb un fill petit, Piero. La seva empresa està a un pas de la fallida i sols un gran èxit esportiu que reactivi les vendes la pot salvar, llavors ho fia tot a la cursa més famosa i mítica d’Itàlia, “Les mil milles”, que recorre per carreteres normals la península de Nord a Sud, on novament trobarà la glòria i la tragèdia a parts iguals.

Parlar de l’esport automobilístic és parlar de Ferrari, l’escuderia més mítica de la història i per parlar de Ferrari cal parlar del seu fundador, Enzo, nascut el 1898 a Mòdena. La seva passió per les curses de cotxes va començar quan amb 10 anys el seu pare el va portar a veure’n una i va quedar fascinat per la velocitat. A partir de llavors aquell nen tenia clar que de gran volia ser una d’aquestes tres coses: Periodista esportiu, pilot de cotxes o cantant d’òpera. De fet, amb tan sols 16 anys va escriure algunes cròniques per “La Gazzetta dello Sport” de Milà, encara que la cosa no va prosperar. Més endavant va córrer per Alfa Romeo com a pilot oficial i, el 1923, després de guanyar al circuit de Savio, una comtessa el va anar a trobar per oferir-li que poses als seus cotxes l’escut de la família, un cavall rampant, que també havia lluït orgullosament al seu avió el seu fill, pilot de caça a la gran guerra amb 34 victòries, abans de ser abatut per l’enemic, un heroi.

Mai va ser cantant, però la seva vida va ser com una òpera, plena d’èxits i de tragèdies. A partir de 1929 Alfa Romeo li va encarregar tota la seva gestió esportiva i finalment, el 1939 va fundar una empresa pròpia, que va refundar l’any 1947, per construir els seus propis cotxes aquest cop ja amb el seu nom. El 1952 va guanyar el primer dels 16 campionats mundials de Fórmula 1 i cap altre equip ha guanyat tants grans premis com ells. Malgrat aquests èxits, als anys 50, Ferrari dedicava tots els beneficis de la venda de cotxes de carrer a la competició i eren les victòries dels seus cotxes d’esport, i no de la Fórmula 1, les que més feien pujar les vendes. Era una empresa familiar que no tenia patrocinadors ni tampoc cap gran marca darrera, per això, poder guanyar les mil milles de 1957 seria tan importat per al futur d’una empresa quasi en fallida.

Sense cap dubte el personatge i el seu entorn mereixen una pel·lícula. En aquesta sols veiem uns mesos de la seva vida, el que fa difícil d’entendre plenament la seva controvertida figura, el seu caràcter melodramàtic i operístic, la seva passió, el que ell mateix anomenava les meves joies terribles. El film juga en quatre camps diferents: La seva doble vida familiar, el seu terrible dolor per la pèrdua del fill, els problemes de l’empresa i lògicament les curses. En cap d’ells s’aconsegueix arribar als nivells dramàtics necessaris que fan una gran obra. Pot ser que el problema sigui la desconnexió entre totes aquestes àrees, falta un nexe que doni fluïdesa a la narració, massa preguntes deslligades:

Salvarà l’empresa?, guanyarà la cursa?, podrà superar el dol?, com acabarà aquesta doble vida?

D’aquesta manera és més un documental del que va passar, un docudrama, que un exercici de narrativa clàssica on l’heroi, el protagonista, davant d’un gir desencadenant dramàtic, ha d’afrontar grans dificultats per assolir els seus objectius. A conseqüència d’aquest plantejament la pel·lícula està mancada d’ànima, no te la força de la ficció que pot exagerar la realitat i fer-la més emotiva o més èpica, encara que tampoc el realisme dels documentals amb els mateixos protagonistes explicant de primera mà la seva vida.

Els personatges en general no semblen del tot reals, malgrat els esforços d’un Adam Driver, sempre contingut i distant encara que massa jove, atlètic i poc turmentat, d’una Penélope Cruz que fa un gran treball interpretatiu però segurament massa jove, bonica i més pertorbadora pel seu físic que per la seva ment i els seus gestos. Una sorpresa agradable és Alfonso de Portago, potser més fidel al personatge real que els altres, encara que no físicament, amb el seu carisma, la posada de nen dolent i el seu atractiu per les dones. Enzo Ferrari el definia axis en el seu llibre. “Pilots, quins paios”:

“Un gentleman driver d’altíssima qualitat, físicament molt valent, cabells llargs, jaqueta de pell gastada, magnífic rodamon, don Joan, formes descuidades, encara que per sobre d’aquesta imatge de rudesa sempre emergia la seva cavallerositat”.

Algunes recreacions històriques estan molt ben representades: L’esgarrifós accident de Portago a les mil milles és idèntic al real, en usar com a referència l’atestat policial, tota la seqüència està plena del tràgic dramatisme del que va succeir aquell dia. També està bastant ben recreada el que li va costar la vida a Castelloti. Les referències a les manipulacions d’Enzo Ferrari entre Ford i Fiat no van tenir lloc el 1957, si no a principis dels seixanta i va ser Ford qui es va acostar a Ferrari meravellat pels seus èxits esportius, tal com es mostra al film del 2019 “Le Mans 66″, dirigit per James Mangold.

El film té grans qualitats que justifiquen la seva visió: Jo citaria les meravelloses reproduccions dels automòbils de cursa de l’època, obres d’art sobre rodes, impossible fer ús dels pocs exemplars existents pel seu gran valor de peces úniques i que, per tant, s’han hagut de fer de nou de forma que exteriorment fossin idèntics i a més capaços d’unes bones prestacions a la carretera. Hi ha una excepció, el Maserati 250F de Fórmula 1 que fa el millor temps a l’autòdrom de Mòdena que sí que és un model original. La posada en escena d’època també és impecable, vestits, cases, carrers i el mític departament de curses de Ferrari, les carreteres interiors, tot excel·lent.

Els que vagin al cinema creient que és una pel·lícula de curses de cotxes quedaran segurament decebuts, encara que la magnífica visió dels cotxes d’època els hi proporcionaran el plaer visual de retrobar els temps perduts. Per la resta és una pel·lícula força interessant, no brillant, encara que prou entretinguda i a més basada en fets reals. Respecte a la vida d’Enzo Ferrari, continuarem esperant amb candeletes una pel·lícula més completa que faci honor a la seva mítica carrera.

USA 2023 (2 hores, 10 minuts)
Direcció: Michael Mann
Actors: Adam Driver, Penélope Cruz, Shailene Woodley, Sarah Gordon, Gabriel Leone, …