A la ciutat santa de Mashhad, a l’Iran, comencen a aparèixer prostitutes mortes totes elles amb el mateix patró, el que fa pensar, inevitablement, en un assassí en sèrie que la premsa local bateja ràpidament com l’Aranya. Rahimi, una jove periodista de Teheran és enviada a cobrir la notícia, allà contactarà amb el redactor local i davant la desgana, manca d’interès i d’eficiència de la policia, començarà una recerca personal, per trobar el criminal i poder continuar escrivint les seves cròniques, que la portaran pels pitjors barris de la ciutat i fins i tot a posar en perill la seva vida.


El film s’inspira en un fet real, quan entre el 2000 i el 2001 un obrer de la construcció, casat i pare de tres fills, va estar matant treballadores sexuals amb l’esperança de netejar i purificar la ciutat. El cas va ocupar les primeres planes dels diaris iranians durant molts mesos i, un cop capturat, l’assassí va ser considerat un heroi per una part de la població, fins i tot pels mitjans de comunicació més reaccionaris, cosa que va generar enceses polèmiques arreu del país.


Paradoxalment, quan van tenir lloc els assassinats, a Iran hi havia un president d’idees reformistes, Mohammad Jatami, que havia començat una certa obertura després dels primers anys de dura República Islàmica; una mica d’aire fresc i alleujament dels hàbits que d’alguna forma s’havia de notar als carrers. Amb tot el seu poder era força limitat, ja que, qui l’ostentava realment era el Líder Religiós Suprem, Alí Hoseiní Jamenei, que de lliberal no en tenia res.
Holly Spider es va rodar abans que saltés als diaris i televisions occidentals la notícia de la mort d’una noia, detinguda per la Policia de la Moral per portar el vel mal posat, i la consegüent onada de protestes als carrers, durament reprimides pel règim islàmic.


En el marc d’aquestes notícies que ens arriben d’Iran ens podem creure que a la protagonista li cridin l’atenció per no portar el bel ben posat, o que hagi de mostrar el carnet de periodista perquè a l’hotel li donin una habitació a una dona sola.


El director Ali Abbasi, iranià resident a Dinamarca, deixa clar que vol mostrar la realitat del seu país d’origen sense concessions. Lògicament, no va obtenir el permís necessari per rodar a Mashhad i ho va haver de fer a Jordània; també li va costar trobar actors del seu país, la majoria tenia por, no sense raó, ja que l’actor que fa el paper d’assassí ha hagut d’exiliar-se i al país hi ha fins a tres directors empresonats. Naturalment, la pel·lícula ha estat prohibida i no es pot veure als cinemes iranians, encara que hi corren versions pirates per internet, el que ha provocat una sèrie d’atacs mediàtics contra la figura del director, fins i tot amenaçant-lo de mort. Malgrat que aquest fet Abbasi desitja que la vegin com més gent millor i assumeix els riscos de ser coherent amb les seves idees; somnia que aviat hi pugui haver un canvi polític, més laic i meditat que l’actual populisme islàmic que tant agrada a les classes menys formades.


La pel·lícula deixa clares les seves intencions, perquè a les primeres escenes ja sabem qui és l’assassí, cosa que ignoren tant la protagonista com la policia; això ens posa en situació d’avantatge i ens permet observar la narració com espectadors privilegiats, pensant en com jugaran tots les seves cartes, sense haver de veure culpables per tot arreu. També ens permet concentrar-nos més amb l’entorn i les situacions col·laterals, la vida quotidiana i les relacions humanes on sobresurt el caràcter misogin d’una societat ancorada en el passat.
El film és un enfrontament entre dues persones que no es coneixen: Una periodista i un assassí. Ella lluita no sols per la justícia i el laïcisme sinó pel gènere femení, abandonat per un país mil·lenari i menystingut per una religió incapaç d’adaptar-se al present; l’altre se sent escollit per Al·là, intocable pels homes.

  • Rahimi, la periodista, és una dona valenta i decidida amb mentalitat occidental que podria estar vivint i treballant perfectament a un país europeu, no ens la presenten com creient, tampoc com una persona que rebutja la religió. Ha patit, i continua patint a la pel·lícula, la misogínia d’uns homes que la veuen com una inferior; ja siguin els taxistes, els empleats de l’hotel o la policia, tots la menystenen o fins i tot volen aprofitar-se de la seva condició. Només el redactor local del seu diari la tractarà com igual. En un moment donat perd la necessària distància professional dels fets i s’involucra personalment, colpida en veure el cadàver d’una noia a qui havia entrevistat, això farà que corri uns riscos absolutament imprudents creant els moments de màxima tensió de la cinta. No confia ni en la policia ni en la justícia del seu país, adopta una actitud vigilant per tal que tothom compleixi el seu paper.
  • Saeed, l’assassí, és una persona gran i forta físicament que no se sent feliç amb la vida que porta treballant de paleta, creu que és una vida buida i sense sacrifici; es reconeix a si mateix més poderós que tot això. Pensa que hauria de fer alguna cosa més per fer-se digne del paradís, se sent elevat pel seu amor per Al·là, imbuït de misticisme. Es va sentir realitzat els anys que va estar lluitant a la sagnant guerra, dita santa, contra Iraq, que va durar vuit anys. Es lamenta de no haver estat ferit, o fins i tot mort, i tornar com un màrtir. La seva activitat criminal sembla apaivagar una mica el seu neguit, ja que torna a donar sentit a la seva existència, segur que Al·là es torna a fixar en ell. El veiem quasi en èxtasi, resant davant de les reixes dels temples sagrats, no gaire lluny d’on recull a les prostitutes per portar-les, com una aranya a casa seva, a la seva xarxa i matar-les. De fet, el mateix conjunt sagrat de mesquites i monuments del centre de la ciutat són també com una tranyina que atrau els devots peregrins. No és una persona tèrbola o retorçada, tal com era Buffalo Bill del film el Silenci de l’Anyells, ans al contrari és simple, franca i segura de si mateixa. Quan parla al judici ho fa de forma carismàtica i innocent, fent valdre les seves accions, quasi criticant a una societat que no fa aquesta feina necessària. Rebutja declarar que pateix un problema mental arran de la guerra, com li demana el seu advocat. Creu que el poble el recolza i pensa que se’n sortirà, perquè no ha fet res malament, es veu a si mateix com un heroi! Al film veiem que va enganyat a la forca, fins al darrer moment està segur que fugirà per una porta falsa, el que li dona una enteresa i una dignitat poc habitual en una persona que ha de ser ajusticiada.

Què passarà finalment? Es farà justícia? Per què no deixen assistir als periodistes a l’ajusticiament? Què volen amagar?


Què tenim? Una societat que renuncia a més de la meitat de les persones, al cinquanta per cent del seu potencial, que no pot avançar doncs les regles que segueixen es van crear en un món de fa nou-cents anys. Estem veient que els homes poc faran com a conjunt per canviar una situació de privilegi i que hauran de ser les dones joves, tal com ja ho estan fent, les que lluitin per situar a Iran en la realitat actual. Una lluita que esperem que guanyin per anar tancant, un a un, aquests pous negres, que impedeixen que el món pugui fer definitivament un pas endavant. Segurament soc un somiador, ja que, en sortir del cinema, veus que l’autèntic assassí de la pel·lícula és una societat que recolza aquests comportaments.


Com a corol·lari veiem, amb la Rahimi ja a l’autobús de retorn a Teheran, un vídeo que va gravar del fill de Saeed on mostra, orgullosament i de forma gràfica, la tècnica que usava el seu pare per escanyar les dones, la llavor ja ha estat sembrada, una nova generació perduda.

Una pel·lícula que tothom hauria de veure perquè no sols és un thriller trepidant i una lliçó d’història política sinó que és una lliçó de resiliència i de lluita.


Dinamarca, 2022 (1 hora, 57 minuts)
Direcció; Ali Abbasi
Guió: Ali Abbasi, Afshin Kamran Bahrami. Història: Jonas Wagner
Actors: Zar Amir-Ebrahimi, Mehdi Bajestani, Arash Ashtiani, Forouzan Jamshidnejad, Mesbah Taleb, Alice Rahimi, Sara Fazilat, Sina Parvaneh, Nima Akbarpour, Firouz Agheli,…