En el context del moviment de protesta francès dels anomenats “Armilles Grogues” de finals de l’any 2018, una inspectora de policia d’afers interns, Stéphanie Bertrand, investiga la denúncia de la mare d’un noi greument ferit per la policia en els aldarulls. El film narra minuciosament i, en un to sovint quasi documental, la indagació d’evidències sobre els fets, els interrogatoris als implicats i les recerques per trobar als possibles autors i demostrar la seva culpabilitat. Un film aspre i dur que denuncia el corporativisme policial.
El director vol confrontar l’espectador amb la violència crua que impregna la vida pública contemporània, una violència que ja no és excepcional sinó estructural. Per això el film s’obre amb imatges reals dels greus aldarulls que van sacsejar els carrers de París: autèntiques batalles campals i acarnissades entre manifestants i policies: els primers armats amb pals, llençant pedres i còctels Molotov, els segons protegits amb cascs, escuts, porres i material antiavalots com gasos lacrimògens o bales de goma. Aquest inici, d’una contundència innegable, prepara el terreny per a la revelació que ve tot seguit: un escrit ens informa que la pel·lícula està basada en un cas real, fet que accentua encara més la gravetat del que estem a punt de veure.
De seguida la pantalla s’omple amb el primer pla d’un home una mica calb, ben pentinat, amb un petit bigoti negre i un gest d’amoïnat, assegut davant la taula de la comissaria de la protagonista, Stephanie. Ella li mostra un vídeo on se’l veu recollint del terra una pedra que els manifestants acaben de llençar i retornant-la cap a ells. El policia tracta de justificar la seva acció: -Estava cansat, al límit i acabava de veure com una pedra havia impactat la cara del seu superior… Em sancionaran?, pregunta astorat; no sé fer una altra cosa que treballar com a policia-. Stephanie presentarà l’informe encara que, telefònicament amb el seu superior, tractarà de justificar a l’agent per l’estrès de la situació i pel fet que no hi va haver ferits, però, els fets són evidents. En aquest cas, sense conseqüències físiques per ningú, sembla que sancionaran a l’agent, el sistema funciona i no admet cap acció fora de les normes.
El director de la pel·lícula, Dominik Moll, té doble nacionalitat, alemanya i francesa, ja que és fill de pare alemany i mare francesa. Va néixer a Bühl, una ciutat del sud-oest d’Alemanya, l’any 1962 i va passar els primers anys a Baden-Baden. Tot i això, ha rodat totes les seves pel·lícules a França, probablement perquè va estudiar a París a l’Institut d’Alts Estudis Cinematogràfics, que posteriorment va completar la seva formació a la Universitat de Nova York.
Dominik Moll va saltar a la fama l’any 2000 amb “Harry, un Amic que us estima” que va estar nominada a la Palma d’Or a Canes i guanyadora de quatre premis Cèsar; el 2005 va estrenar “Lemming”, un thriller que va generar divisió d’opinions entre públic i crítica; “Tan sols les bèsties” (2019) era un pervers drama d’històries creuades i el 2022 va estrenar “La nit del 12” un thriller policial basat, com Cas 137, en un dramàtic assassinat real amb la que va guanyar 6 premis Cèsar aquell any. Amb la que avui comentem, Moll va obtenir la nominació a millor film a Cannes i a 10 premis Cèsar, reconeixements no li manquen al director.
A les seves pel·lícules el director posa el dit a la nafra d’una societat, la francesa i en general totes les occidentals, on darrere d’una façana de perfecció i correcció política queden moltes escletxes.
Tan sols les bèsties reflexionava sobre el món rural i l’abandó i soledat de les persones que hi viuen, on moltes porten dues vides paral·leles i que fàcil és ensarronar als més tanoques; tot emmarcat en un món d’incomunicació entre sexes i amb els homes cercant un model de dona submisa incompatible amb la igualtat.
La nit del 12 mostrava un esgarrifant feminicidi i les dificultats de la policia per a empaitar al culpable, ja que tots els homes amb qui la noia havia tingut relació compartien una pulsió violenta i de menyspreu. Ella era enamoradissa, càndida i se sentia atreta per la masculinitat tòxica, per la majoria d’ells ella era una propietat conquerida. Una frase d’una de les dues pel·lícules, ara no recordo quina, menciona que les dones són les víctimes, però els que legislen, persegueixen i jutgen als culpables són en general homes; els botxins assumint el rol de protectors, una incongruència.
Cas 137 s’endinsa a l’interior dels assumptes interns de la policia i la seva relació amb els diferents cossos policials, els seus sindicats, el sistema judicial i el control tant per part de les institucions com polític del ministeri d’interior, aquest últim com un gran germà que per sobre de tot vol defensar el sistema, oferint un thriller enrevessat, incòmode i esclaridor.
No estem davant d’un film de denúncia estricte, no és manipulador ni pamfletari, no hi ha ni bons ni dolents, simplement cadascú defensa la seva parcel·la i a la seva gent. Hi ha una víctima, que tindrà seqüeles de per vida, que es trobava en el lloc equivocat, que vivia la manifestació com una festiva excursió de l’escola. A la vegada, uns policies que el cansament i la violència generalitzada han convertit en caçadors de manifestants, disposats a respondre a qualsevol mínima provocació, sobretot quan els manifestants estan indefensos, ja que sovint tenen la sensació d’estar en inferioritat.
La qüestió que planteja la pel·lícula és si serà possible identificar als autors, gràcies als esforços de la protagonista, i si hi haurà un càstig exemplar, amb l’auxili del sistema judicial i caps policials, que permeti creure a la societat que la policia existeix per defensar-la i no per protegir l’estat i a si mateixa. No serà gens fàcil, ja que la recerca es topa constantment contra un mur opac de burocràcia, s’estavella davant del corporativisme dels responsables policials i ha de navegar en un mar de pressions sindicals i crítiques dels companys.
Aquest encerclament de l’entorn arriba fins a casa seva: el seu fill ha d’amagar en què treballen els seus pares davant de l’odi social cap als cossos de seguretat; el seu exmarit i la seva companya, tots dos també policies, li retreuen que investigui companys, però ella manté el cap fred, perquè defensa alhora la societat i el servei públic.
El director narra amb una estètica sòbria, colors neutres i il·luminació naturalista pels interiors i sales d’interrogatoris, cosa que contrasta amb el caos visual i colorista de les manifestacions. Per tal que ens posem en el lloc de la protagonista en la seva recerca, Dominik Moll intercala vídeos verticals gravats amb les càmeres de telèfons mòbils, tant de testimonis com de manifestants, o per càmeres de seguretat del carrer, d’aquesta forma ens fica dins d’una era on la imatge és a tot arreu.
Al final, Stéphanie col·locarà totes les peces en el trencaclosques i podrà mostrar-nos la veritat, que una bala de goma d’un agent va abatre al noi, que no es mostrava agressiu, que els policies no el van auxiliar, ans al contrari, però no es podrà determinar un culpable.
Dominik Moll ofereix una obra tant precisa com desoladora, on el suspens no neix d’esbrinar qui va prémer el gallet, sinó de constatar el preu moral que s’ha de pagar quan es decideix no apartar la mirada davant la injustícia de l’Estat. Una pel·lícula imprescindible que demostra que el gènere policíac pot ser la millor eina per analitzar les ferides obertes de la nostra democràcia.
La mare de Stéphanie mira sovint vídeos de gatets fent entremaliadures, perquè la fan riure, li semblen tendres i, en definitiva, són molt més suportables que la realitat. El seu pare que també era policia, es distreu amb mots encreuats i sudokus: un altre espai on no pensar. Al final de la cinta, la protagonista també farà com sa mare: els gatets són dolços, la veritat és amargant.
L’actriu Lea Drucker va guanyar merescudament el premi Cèsar a millor actriu amb la seva interpretació de l’agent d’afers interns, Stephanie Bertrand, perquè interpreta a una persona humana i responsable, fidel als seus principis, astuta, imaginativa, valenta i, com totes les persones del món també vulnerable.
França 2025 (1 hora 56 minuts)
Direcció: Dominik Moll
Guió: Gilles Marchand, Dominik Moll.
Actors: Lea Drucker, Yoann Blanc, Antonia Buresi, Etienne Gillou-Kerven, Guslagie Malanda, Mathilde Roehrich,…