George Fahmy és l’actor més celebrat d’Egipte; tal és la seva grandesa que l’anomenen “El Faraó” i la seva imatge és ben coneguda per tothom al país. Separat de la seva dona, amb la qual té un fill adolescent, viu amb una actriu molt jove i molt atractiva en una simbiosi mútua. Políticament, no es posiciona, si bé quan és preguntat es declara patriota i defensor del govern. Religiosament, també neda i guarda la roba, ja que entén la seva repercussió social. Quan li proposen que faci el paper de l’actual president de la república en una pel·lícula glorificadora, tracta de rebutjar-lo, però, sota serioses encara que velades amenaces, es veu forçat a acceptar-ho. La seva plàcida vida es complicarà, més encara quan tingui una relació amb l’enigmàtica dona d’un poderós ministre.
El director, Tarik Saleh, va néixer a Estocolm el 1972, fill d’una sueca i d’un egipci. Va començar la seva activitat artística com a pintor de grafits i el 1989, amb tan sols disset anys, va pintar a la seva ciutat natal Fascinate, una obra de grans dimensions que va ser declarada bé cultural pel govern suec, un fet insòlit, ja que en aquell país es practica la tolerància zero amb aquest tipus d’obres urbanes. El 1991 es va traslladar temporalment a Egipte, on va estudiar a l’Acadèmia d’Arts d’Alexandria; durant aquells anys va viure al Caire, cosa que li va permetre copsar tant la ciutat com la forma de fer de la seva gent. De tornada a Suècia va estar treballant com a periodista, editor, presentador de la televisió sueca i va crear una productora.
El 2001 va dirigir, conjuntament amb Erik Gandini, un documental de 60 minuts, SacrificiQui va trair el Che Guevara?, i el 2009 va estrenar un film d’animació, Metropia, una distopia futurista.
Va ser el 2017 quan Tarik Saleh va dirigir la primera pel·lícula de la seva celebrada trilogia sobre el Caire, El Caire Confidencial, on un inspector de policia corrupte havia d’investigar l’assassinat d’una actriu a l’hotel Nile Hilton; l’acció transcorria just durant la revolta de la plaça Tahrir, que va fer caure el president Hosni Mubarak, i mostrava la corrupció imperant al país i la impunitat dels poderosos; encara que el millor era com retratava la ciutat, sobretot de nit, amb grans anuncis lluminosos, carrerons mal il·luminats i atapeïts on passat i present es barrejaven.
Va seguir el 2022 amb Conspiració al Caire, on es ficava amb la tèrbola relació entre religió i política que impera al país, seguint les passes d’un jove i devot pescador becat a Al-Azhar, la universitat islamista epicentre del poder sunnita.
Finalment, la que comentem ara, Àligues del Caire, parla directament del poder i les seves intrigues i barreja realitat amb ficció en reproduir l’assassinat d’Anwar el-Sadat a mans dels islamistes en un intent de magnicidi fictici, aquest cop amb l’actual president, Abdelfatah el-Sisi.
El film és circular, ja que comença i acaba al mateix lloc, amb el protagonista participant en apostes il·legals de curses de cavalls amb un grup d’homes al voltant de la retransmissió radiofònica en algun indret als afores de la ciutat. El missatge és clar:
Malgrat els tortuosos i tràgics fets que narra la pel·lícula, res no ha canviat, ja que els personatges són com hàmsters girant la roda que no mou res sota la vigilància tant fàctica com oficial del poder.
De seguida veiem George Fahmy en el rodatge de l’escena final de la seva darrera pel·lícula, on se’l veu en un descapotable amb una noia que li encén la cigarreta amb la seva, els dos llavis encarats compartint el foc; una escena que no agradarà gens a la censura, formada per dues dones ben tapades, que no acceptaran aquest gest entre dues persones no casades.
“Ja n’hi ha prou d’aquest color!”
diuen les censores, que acusen l’actor de corrompre la societat egípcia.
En la seva vida privada Fahmy és tan immoral com a les seves pel·lícules: viu amb una joveníssima actriu i no amb la seva dona i, extremadament enamoradís, va al darrere d’una enigmàtica dona que acaba de conèixer per casualitat. Encara que per al poder aquests fets no són importants, l’elit masculina del país es pot permetre no seguir la llei islàmica; les regles estrictes són per al poble baix i sense cultura, incapaç de mesurar els seus instints: si se’ls deixés fer, seria el caos.
El que sí que és imprescindible és ser submís de forma absoluta amb el poder, i si la gent no ho entén cal marcar-los-hi el bon camí; és el que fan amb l’actor tant quan es mostra reticent a fer el paper de president com quan no l’interpreta com els agradaria. Ell, amb la seva imprudent conducta, els ho posa fàcil.
Això sí, estar en contacte amb les altes esferes li dona uns quants comodins per ajudar els amics; és clar que no sempre els seus desitjos són ben interpretats per persones que no es regeixen per cap llei ni precepte moral i quan volen tancar un tema, el tanquen per sempre.
Veurem com funcionen les coses entre els poderosos i al seu voltant: si volen tenir relacions sexuals amb dones o homes, no accepten una negativa i les víctimes escollides fins i tot s’hi juguen la vida. Cal controlar el que es comunica a la gent i, malgrat tenir diaris, ràdios i televisions segrestades, construeixen uns estudis cinematogràfics faraònics absolutament governats pel poder, ja que cal vigilar la ficció tant o més que la realitat, perquè modela els somnis i desitjos de les persones.
Quan estàs en contacte amb gent tant ambiciosa com poderosa pots convertir-te en peó de les seves partides d’escacs; això li passarà al protagonista, que es veurà embolicat al bell mig d’un complot que ben bé no sabrem qui mou els fils, però que permetrà fer neteja a les altes esferes, ja que alguns havien anat massa lluny.
Al final el nostre home, tal com també li passava al xicot pescador que retornava a la seva barca, tornarà a les apostes il·legals de les curses de cavalls, una distracció innocent que no fa mal a ningú, com mirar els gatets a les xarxes com passava al film de Dominik Moll del 2025, Cas 137, dues evasions idèntiques en el gest, però oposades en el sentit: a Cas 137 és una manera de protegir-se de la violència estructural fugint de la realitat, mentre que aquí és només el retorn resignat a un sistema que el manté atrapat.
Amb aquesta tercera entrega de la seva trilogia cairota, Tarik Saleh continua retratant una societat que, malgrat la revolució de la plaça Tahrir que va portar els islamistes radicals al poder i després d’un cop d’estat antisèptic, segueix immersa en la corrupció com a únic motor.
Per mi és la més fluixa de les tres, ja que la primera, El Caire Confidencial, era una poderosa novel·la negra amb reminiscències de la fabulosa Blade Runner; la segona, Conspiració al Caire, era un intens thriller que ens obria els ulls sobre les relacions entre poder i religió, i aquesta darrera és una conspiració política més estàndard. Sigui com sigui, el director ens mostra a Egipte el que està passant a molts països del món. No és imprescindible, però sí molt recomanable.
Suècia 2025 (2 hores, 7 minuts)
Direcció: Tarik Saleh
Guió: Tarik Saleh
Actors: Fares Fares, Lina Khoudri, Zined Triki, Amr Waked, Cherien Davis…