En Paul, un jove estudiant alemany entre 18 o 20 anys s’allista voluntari, conjuntament amb un grup d’amics, a l’exèrcit per lluitar a la Primera Guerra Mundial, que ja dura des de fa més de tres anys. Després d’escoltar el fals discurs triomfalista del seu professor tots els joves queden convençuts que marxen cap a un acte heroic del qual tornaran triomfants, realitzats i reconeguts. No trigaran gaire a adonar-se que sols trobaran el fred, la gana, el dolor, la por i la mort en un absurd i macabre exercici mancat de tot sentit.


La Primera Guerra Mundial, l’anomenada la gran guerra, va durar quatre anys. Tot va començar amb l’assassinat a Sarajevo de l’Arxiduc Francesc Ferrant, hereu del tron d’Àustria-Hongria, i la seva dona, a mans d’un nacionalista servi. Àustria va culpar Servia i Rússia li va fer costat, el joc d’aliances creuades va provocar que tot el continent acabes en guerra. Com veieu la cosa continua igual, Servia i Rússia encara fan reclamacions nacionalistes i territorials provocant conflictes armats. Va ser una guerra de trinxeres pràcticament sense avanços significatius en la que van morir vuit milions de combatents, diuen que representa el seixanta per cent dels soldats que hi van lluitar, a part dels ferits. Una contesa de desgast on no passava res, però que deixava més de cinquanta mil morts cada setmana.


La pel·lícula és una adaptació lliure del llibre d’Erich Maria Remarque de similar títol (Im Westen nichts Neues), publicat el 1929. L’autor, que va lluitar a la gran guerra, relata les experiències que va viure sense estalviar cap dels horrors viscuts. De seguida va ser qualificada d’una obra “antibel·licista”, encara que Remarque la va qualificar d'”apolítica”; queda clar que per alguns dir la veritat suposa un atac a les seves mentides. El cas és que l’obra va ser prohibida a Alemanya i molts altres països i l’autor va marxar el 1931, fugint dels nazis, als Estats Units.


A 1930 es va fer la primera adaptació cinematogràfica de l’obra, dirigida per Lewis Milestone, que va guanyar l’Òscar a millor pel·lícula i millor direcció. Rodada en un blanc i negre, tirant a marronós per reflectir millor el fang i la brutícia de les trinxeres, era més fidel al llibre que l’actual, psicològicament i humanament més completa. Com a curiositat el film va estar prohibit a França fins al 1962, igual que “Senders de Glòria“, rodada per Stanley Kubrick l’any 1957, i també prohibida al país veí fins al 1972.


Al principi veiem un pla panoràmic d’un bosc de matinada, es veuen en la distància els reflexos de les explosions, la càmera s’endinsa entre els arbres i podem observar en primer pla una guineu i les seves cries en una imatge de calidesa, de tant en tant sentim la remor de les bombes, els animals estan neguitosos, seguidament un contrapicat entre els arbres del cel ens permet veure com neix el dia. De sobte, la càmera és a dalt i va baixant lentament, entre les boires del matí, comencem a veure un paisatge desolat, fred i pelat de vegetació, el terra és ple de cadàvers caiguts com titelles trencats i colgats per la blanca gebra, les bales impacten sovint a la terra o als caiguts.
A continuació, avancem com si correguéssim amb la filmadora a les mans fins a arribar a unes trinxeres on es preparen per a un atac entre una pluja de trets, tot just se’ns mostra la cara d’un soldat que cau fulminat en treure el cap de les proteccions. Al seu costat un altre home surt amb la resta i comença a córrer cap a les posicions enemigues, al seu voltant els companys es desplomen. Es llença a terra protegit per un tronc, la sorra de les explosions li cau al damunt, és a tocar de les trinxeres franceses, deixa el fusell, agafa l’afilada pala de mà que porta a sobre, s’alça, dona unes passes i la clava al pit d’un noi enemic. Llavors apareix el títol de la pel·lícula.


És un preàmbul tant brutal com necessari perquè entenguem el que veurem a continuació. Després de la batalla uns soldats comencen a despullar als morts, en tant que d’altres van enterrant els taüts; amuntonen les casaques amb les casaques, les botes amb les botes i fan uns farcellets que carreguen als camions. Observarem l’eficiència germànica: tota aquesta roba serà rentada en unes grans piques d’aigua calenta i sabó que llevarà les taques de sang i el fang, s’assecarà en immenses naus ventilades. Després, en unes inacabables sales plenes de màquines de cosir, els forats de les bales i els estrips de les baionetes seran sargits per un exèrcit de noies fins a obtenir uniformes pràcticament nous. La roba es pot aprofitar, el soldat que la portava ha de ser substituït, és potser l’element més prescindible d’aquella guerra.


A partir d’aquí, en Paul rebrà el seu uniforme, la seva equipació reciclada, i després d’un entrenament, més curt que llarg, pler d’alegria, il·lusió i esperit de joventut, marxarà cap al front. Sols trigarà unes poques hores a adonar-se que ha arribat a l’infern i que en allistar-se ha venut, més aviat regalat, la seva ànima i la seva vida al diable.


Enfrontar-se a la mort dels companys i a la pròpia defunció és una experiència que et canvia la vida que, malgrat la seva irracional cruesa, queda aviat superada en ser monòtona, repetitiva i incerta, pel patiment diari i constant d’haver de suportar el dia a dia on la gana i el fred regnen.


A partir d’aquí la pel·lícula avança en dos fronts paral·lels:
• per una part una successió de vivències, segurament del mateix Remarque a la guerra, on es barregen els horrors i la barbàrie amb l’agermanament entre camarades amb determinació de sobreviure;
• per l’altre l’esforç d’alguns polítics per aturar la guerra, ja que Alemanya s’estava quedant sense recursos i el que és pitjor, sense homes. Sempre amb l’oposició dels comandaments de l’exèrcit d’ambdós bàndols. Un general Alemany ho diu ben clar quan un subordinat li pregunta que farà quan acabi la guerra: Jo soc soldat, li diu.


Cinematogràficament, el film és una meravella, hi ha seqüències d’una gran força dramàtica, filmades de forma convincent, que et glacen la sang. Amb una fotografia excel·lent que a cops ens pot recordar tant la pintura expressionista alemanya per la seva força com la realista perquè no defuig de la part més terrible dels fets. Es podria comparar amb 1917, pel·lícula de Sam Mendes del 2019, que toca la mateixa temàtica, encara que en aquest cas està macat del sentit èpic i posseeix el realisme que no té la seva predecessora més donada a la idealització romàntica; no hi ha recompensa, ja que a la guerra no n’hi ha de premis, exceptuant que s’acabi i que ho puguis veure. Per fer palès que el protagonista i els seus companys es troben a l’apocalipsi tenim la batalla on els Alemanys s’enfronten per primer cop als llavors inexpugnables tancs i a l’horror dels llançaflames; també a la mort invisible dels gasos.


Finalment, s’arriba a la signatura de l’armistici, una rendició humiliant que portarà a l’ascens del nazisme i a la Segona Guerra Mundial, on els superbs mariscals francesos no cedeixen ni una coma i fixen l’hora exacte de l’alto el foc. Lògicament, aquell general alemany que sols sap fer de soldat aprofitarà fins al darrer minut per conrear la mort.


Una pel·lícula imprescindible, tant pels seus valors artístics i històrics, com pel seu missatge que ens recorda que les guerres són un sense sentit on moren innocents defensant interessos de líders o grups de poder amagats a l’ombra, sans i estalvis de tots els drames que generen.

Alemanya 2022 (2 hores, 27 minuts)

Direcció: Edward Berger

Guió: Lesley Paterson, Ian Stokell, Edward Berger. Novel·la: Erich Maria Remarque

Actors: Felix Kammerer, Albrecht Schuch, Aaron Hilmer, Moritz Klaus, Edin Hasanovic, Daniel Brühl, Sebastian Hülk, Adrian Grünewald, Devid Striesow,…