El que veurem en aquesta pel·lícula són els records que una noia té del seu pare, d’unes vacances que van fer plegats, ara fa vint anys quan ella en tenia onze, a un ressort a la costa de Turquia. Podem intuir que va ser el darrer cop que es van veure, ara ella ja és capaç de processar el que va passar llavors, sent la pèrdua i, com nosaltres, descobrirà tant l’amor profund que es tenien com la terrible soledat i depressió que ell li ocultava darrere del seu somriure.


Si abordem la pel·lícula pensant que veurem una narrativa clàssica ens adormirem esperant que apareix-hi el factor desencadenant que provoqui l’acció trepidant i ineludible dels protagonistes. Pensarem que no succeeix res i ens tornarem a dormir esperant els futurs i extraordinaris esdeveniments. Llavors, en la impaciència, ens estarem perdent tot el que realment està passant. Si ens relaxem i ens concentrem en les imatges veurem la vida mateixa des del prisma dels records de la protagonista i dels sentiments que li provoquen, doncs d’això sí que va aquesta cinta. Segurament ho fa en el moment que té la maduresa o el punt de vista per captar el que sentia el seu pare, la compassió necessària per posar-se dins les seves sabates i d’aquesta forma, els records i els sentiments esdevenen transformadors.


Per començar, veiem unes imatges gravades en un vídeo a l’aeroport, on la filla, la Sophie, s’acomiada del seu pare, després la cinta de vídeo es rebobina a tota velocitat, com si busquéssim el principi de la història. A partir d’aquests fotogrames ella reconstruirà totes aquelles vacances i, de pas, la figura del seu pare, un buit que porta des de llavors dins l’ànima.


Com és que s’ha posat a veure aquell vídeo antic al cap de vint anys? Doncs perquè havia somiat amb el pare. En el seu somni apareixia ballant a una discoteca plena de gent i entre els flaixos de llum estroboscòpica l’ha vist clarament al mig de la pista, li encantava ballar. Tracta d’acostar-s’hi, però no el troba, i es desperta neguitejada. És el record que ella té del darrer dia a l’hotel de Turquia, encara que no ho volia al principi, van estar ballant els dos junts agafats, possiblement el contacte físic més gran d’ençà que era ben petita. Aquell confort i aquella seguretat que va sentir entre els seus braços, que ella necessitava i demanava sense llavors saber-ho, era un somni d’unió i harmonia allunyat de la realitat, ja que el pare estava passant per un mal moment, perdut i indefens, pressa de la depressió i amb tendències suïcides.


Imaginem un mar en calma, com aquell que sol haver-hi a primera hora del matí a les cales recollides, tan sols alguna barca de pesca que torna al port dibuixa una línia recta en mig del blau, una pau un xic avorrida però de gran bellesa. Encara que, si ens capbusséssim podríem veure una vida submarina d’increïble riquesa, malgrat que també terrible i cruel, on els peixos més petits tracten de sobreviure dels seus depredadors. Aquells avorrits dies al ressort turc, amb piscina, sortides al mar i moltes hores dins una petita habitació de la Sophie amb el seu pare eren com aquest mar de superfície.


La pel·lícula es recrea amb imatges del cel, veiem gent volant amb paracaigudes arrossegat per canoes, és la imatge d’una llibertat desitjada; també fotografia moltes escenes sota l’aigua, tant a la piscina com el mar, una bellesa irreal i ingràvida, una tranquil·litat enganyosa. No s’hi pot estar gaire temps sense respirar, l’aigua no és el nostre medi natural, és com la ment que no dominem i que en qualsevol moment podem tenir un ensurt. Unes ulleres de busseig que s’enfonsen sense que el pare les pugui recuperar, com tantes oportunitats que ha perdut sense que fos capaç de gestionar-ho. La vida a terra, encara que sigui el nostre espai de confortabilitat tampoc té cap sentit si no podem dominar la ment ni ser lliures per fer el que volem.


Hi ha un curiós encreuament entre el pare i la filla;
• ella voldria créixer i ser gran, tenir més autonomia, decidir, aprofitar les oportunitats de la vida, veu el futur com una carretera recta i brillant.
• en canvi, ell voldria tornar endarrere, en té trenta, però verbalitza que no espera arribar als quaranta, després de molts revolts es troba en un carreró sense sortida.


Apujar-se a la barana metàl·lica del balcó de l’hotel en equilibri inestable o ficar-se a nedar vestit en mig de la fosca nit ens indiquen aquesta impotència davant la vida, quan està sol a l’habitació plora desconsoladament. Només la presència de la filla el reten. El seu amor per ella tan gran és el que li dona forces per seguir, encara que sols sigui en aquest darrer i breu encontre, és el record que vol deixar-li.


Per això quan alguna cosa no els hi surt tal com voldria li demana perdó a ella, perquè voldria que tot fos perfecte, un bell record inesborrable. Al final de la pel·lícula, un cop ha acomiadat a sa filla, tanca la videocàmera i camina a poc a poc per un llarg passadís blanc amb llums fluorescent al sostre, com si fos una clínica, al final, darrere d’una porta entreoberta, podem veure la llum estroboscòpica de la discoteca, entrarà en aquell fosc indret on la seva filla ja no el podrà tornar a abraçar mai més. Llavors es tanca el circuit del relat com si tot plegat convergís en un punt, tot té sentit.


Aftersun és un film rodó, comença i acaba amb un comiat, comença i acaba amb un ball. La música és molt important, sobretot les lletres de les cançons que escoltem doncs ens expliquen el que està passant. D’una especial bellesa i amb un toc romànticament decadent és “Unchained Melody” interpretada per un cantant sènior elegantment vestit, un possible toc de classe en un hotel de poca volada.


La Sophie té onze anys i comença a tenir interès per les coses relacionades amb el sexe, es fixa curiosa com joves adolescents juguen i es besen. A l’hotel coneix a un nen de la seva edat i d’alguna forma viurà, per imitació, el seu primer contacte de parella. En un altre moment una noieta tres o quatre anys més gran que ella se li acosta i li comenta que els nois són fastigosos i, com ella ha de marxar l’endemà, li regala la polsereta de tot inclòs de l´hotel, és una mica com si li cedís el testimoni d’una cursa per equips, doncs com veurem, de gran ella té una parella femenina.


Si hem seguit la trama completament, tant la de la superfície com la submarina, possiblement al final sentirem un gran dolor per la pèrdua, encara que també la calidesa dels records i l’amor que desprenen, que poden fer viure intensament el passat i tornar a sentir aquelles coses bones que vam viure. Aquesta pel·lícula podria ser trista, però sobretot és tendre i melancòlica, ens mostra l’amor del pare i també la incondicional devoció de la filla. La bellesa de les coses senzilles i autentiques; no calen més artificis ni focs artificials.


Hauria sigut relativament fàcil ajustar aquest film als estàndards narratius als quals estem acostumats de tres actes:
• El primer seria la presentació de personatges, on poguéssim copsar els problemes del pare, per exemple exmilitar que va patir un trauma amb problemes personals i una filla distanciada d’ell.
• Un segon acte en un ressort de luxe on, a poc a poc pare i filla es retrobessin, amb moments tendres i divertits, amb algun acte heroic, com si fos una successió de selfies divines; en paral·lel una subtrama d’amistat i alguna cosa més, entre la Sophie i un noiet ros i ben plantat i, lògicament amb un comiat filla-pare ple d’amor i alguna llagrimeta.
• El tercer acte seria quan el pare se suïcida i ella se n’assabenta. Caldria un preàmbul, on Sophie retroba per casualitat la cinta i comencem veient quan ella veu per primer cop al pare sense massa ganes i un epíleg on veuríem el vídeo del comiat ple d’emoció.
Ella estaria rememorant quan es va tornar a enamorar del pare, per després perdre´l tot seguit. També caldria, per assolir la perfecció, veure com ara ella és mare de dos fills, nen i nena, i que la seva parella és, ni més ni menys, aquell nen del ressort. “El muerto al hoyo i el vivo al bollo” que dirien els castellans. Quan Déu et tanca una porta, t’obre una finestra però és clar, seria una altra pel·lícula convencional com tantes altres.


No és, com he dit al principi, una pel·lícula fàcil d’interpretar i possiblement molts sortiu descol·locats. Us demanaria que un cop heu llegit aquesta crònica li doneu una segona oportunitat encara que, si no la podeu tornar a veure fàcilment, sigui sols per repensar-la en la vostra memòria, ja que l’obra va de la memòria, falsa o verdadera, que a tots ens acompanya.

Regna Unit 2022 (1 hora, 38 minuts)
Direcció: Charlotte Wells
Guió: Charlotte Wells
Actors: Paul Mescal, Francesca Corio, Celia Rowlson-Hall, Kayleigh Coleman, Sally Messham, Harry Perdios, Ethan Smith,…