Quasi tot el que veiem a Bardo sembla la transcripció, una mica esbojarrada, d’un somni. En aquestes imatges oníriques el director, Alejandro Gonzalez Iñárrirtu, ens presenta una visió possible de com se sent un emigrant mexicà en tornar al seu país.

Si Alejandro G. Iñarritu fos futbolista, l’hauríem de comparar amb Messi o amb Pelé, doncs en el seu ofici de director de cine ho ha guanyat tot, quatre Òscars, 3 Globus d’Or, el Festival de Cannes, sols per citar els premis més importants. Les seves pel·lícules més conegudes i reconegudes són: Amores Perros, del 1999; Babel, estrenada el 2005; Birdman, rodada el 2013 i El Renacido, estrenada el 2015. Totes elles són grans narracions que atrapen per complet l’atenció dels espectadors i a molts fins i tot els hi fan viure una experiència artística.
Diu el director que hi ha films que es fan pensant en l’espectador, segurament totes les que he mencionat abans ho eren, i altres per necessitat del mateix artista, Bardo és d’aquest segon tipus, que per edat i altres circumstàncies li calia fer. Explica que si fos pintor hauria fet un autoretrat, gènere artístic molt ben reconegut, però ell és expert en filmar imatges i per tant ens ofereix una pel·lícula absolutament diferent de totes les altres.


La paraula tibetana “Bardo” fa referència a un “estat entremig”, “estat de transició”, és aquell estat que es troba un ésser entre la vida i la mort, o més encara, entre la mort i el renaixement, la reencarnació. Si no ho sabem, ens passarem quasi tota la pel·lícula sense entendre gaire cosa, només cap al final podrem comprendre que són les imatges que passen pel cervell del protagonista després de patir un ictus. Dues escenes paral·leles en un vagó de tren ens donen la resposta:

  • la primera onírica, en un tren inundat d’aigua amb en Silverio perseguint uns peixos que se li han escapat i…
  • la segona real, peixos morts, tren eixut.


He escoltat una entrevista que li van fer a Alejandro G. Iñarritu i entre altres preguntes respon sobre com cal afrontar aquesta pel·lícula, que ell defineix com una “experiència sensorial immersiva”. Diu que de cap manera podem veure la cinta des de la raó, ni tampoc pretendre buscar-li alguna lògica cronològica, perquè els somnis no estan guiats per la raó ni per la lògica sinó pels sentiments i les sensacions. Cal seure relaxadament per gaudir de les imatges, que són estèticament molt belles i per contemplar com el director esculpeix el temps.

El director reconeix que hi ha molts detalls clarament autobiogràfics, fet i fet ell va estar 21 anys vivint als Estats Units igual que el seu personatge a la ficció. També té una filla i un fill, com el seu alter ego. Desgraciadament, va perdre un tercer fill al cap de pocs dies de néixer, tal com es veu també a Bardo. Una de les escenes més emotives és la trobada de Silverio amb el seu pare als serveis urinaris d’una sala de festes on li fan un homenatge. Ell es veu petit i s’abraça al seu progenitor crescut com un gegant que li diu:

“Al éxito hay que darle una probadita y escupirlo, porque si no envenena”

Iñarritu assegura que aquesta era una frase literal del seu pare que té guardada de sempre a la memòria.


Aquesta no és una pel·lícula contada en tres actes, tal com fa la narrativa clàssica: presentació, desenvolupament i desenllaç, sinó una successió de records i pensaments, un darrere l’altre, sense ordre cronològic. El mateix Iñarritu la defineix com 32 seqüències fílmiques. Per tant, no serà fàcil de seguir per nosaltres acostumats des de fa més de dos mil anys a una forma concreta d’escoltar les històries.


Podem veure a Silverio, o a la seva ombra, volant sobre el desert desolat; també una caricatura d’un episodi heroic nacional mexicà. Descriu el no naixement oníric del seu fill i la seva tornada al mar, tal com fan les tortugues i l’ofrena real de les seves cendres a l’oceà. Explica unes converses, que potser mai van tenir lloc i que apareixen com a pendents en la seva memòria, amb els seus fills. Recorda o imagina les retrobades amb els seus progenitors; mai es dedica prou de temps a pares, fills i amics en la carrera cap a l’èxit, petit o gran, en la vida. També evoca molts altres episodis que ens sorprendran, potser ens incomodaran i ni tan sols entendrem, ja que la memòria aliena té aquestes coses.
Quan veus Bardo per primer cop amb una mirada que cerca allò que és previsible, tal com fem amb aquell joc de tres en ratlla que mai pots perdre si comences, pots quedar un cop i un altre colpit pel desconcert que et generen els fets, acompanyats de maneres grotesques. Ho trobes tot inapropiat i, fins i tot desagradable. Et sents incapaç d’enlairar-te davant la novetat, decebut pel teu ídol i fins i tot potser ofès per un acte de traïdoria. Et preguntaràs:

com és possible que el gran Alejandro Gonzalez Iñarritu hagi fet aquesta pel·lícula?

La veritat és que té totes aquelles característiques que t’han fet admirar altres films seus, la mateixa mirada diferent, encara que aquest cop enfocada cap al seu interior.

Si fem com diu ell per visionar-la, deixant-nos portar, veurem que és una obra lluminosa i brillant, sovint excessiva, delicada, grotesca, desesperada, humorística i sobre tot personal i gaudirem del cinema com el que és i ha de ser: un art.

Mèxic 20022 (2 hores, 39 minuts)
Direcció: Alejandro González Iñárritu
Guió: Alejandro González Iñárritu, Nicolás Giacobone
Fotografia: Darius Khondji
Musica: Bryce Dessner
Actors: Daniel Giménez Cacho, Griselda Siciliani, Íker Sánchez Solano, Ximena Lamadrid, Luis Couturier, Andrés Almeida, Leonardo Alonso, Luz Jiménez, Ruben Zamora, Fabiola Guajardo,…