Mantícora és una pel·lícula de terror psicològic en la que un jove dissenyador gràfic, un modelador de criatures tridimensionals per videojocs, sent una atracció malaltissa per un nen veí seu. Comença a sortir amb una noia menuda i estranya, sembla que pot haver trobat una relació estable i l’equilibri a la seva vida, però la seva aproximació al món real a través dels seus dissenys de criatures per ordinador i un fatal error de càlcul, el portaran a la perdició.
La Mantícora és una figura mitològica amb cos d’animal, lleó en general, i cap d’home, està armat amb una cua d’escorpí capaç de disparar espines verinoses per matar o immobilitzar a les seves víctimes. La bèstia és d’origen persa i el seu nom significa devorador de persones. A les escenes finals entendreu el perquè del nom.
El director de la pel·lícula, Carlos Vermut, va néixer a Madrid l’any 1980 amb el nom de Carlos Lopez del Rey, però és conegut pel seu nom artístic. Va estudiar il·lustració gràfica a una escola d’art de la seva ciutat i l’any 2006 va publicar el seu primer còmic, en paral·lel va començar a rodar curtmetratges i l’any 2011 va rodar la seva primera pel·lícula llarga, “Diamond flash“, que va ser ben acollida per la crítica.
L’èxit li va arribar a l’any 2014 amb “Magical girl“, un descens als inferns de la bogeria i la desesperació. En el 2017 va presentar “Quién te cantará“, obra també pertorbadora encara que no tan morbosa com la primera. Amb Mantícora Vermut torna a burxar novament els racons més obscurs de la ment humana. És important conèixer la formació del director com il·lustrador gràfic i el seu pas, que no ha abandonat mai, pel còmic, el que li dona un coneixement d’aquest món i poder posar-se en la ment d’un creador de criatures, capaç d’imaginar coses que no existeixen. Es manifesta admirador del director canadenc David Cronenberg, conegut per les seves cintes de terror psicològic.
Diu el director en una entrevista que la idea de la pel·lícula li va sorgir d’una anècdota que li van explicar; una noia que va començar a sortir amb un noi perquè li recordava físicament a Justin Bieber, quan el noi se’n va assabentar es va sentir utilitzat. Arran d’aquesta petita anècdota, ell es va imaginar a una persona que s’enamora d’un nen i, casualment, coneix a una noia que s’hi assembla. Finalment, això es va convertir en el nucli del segon acte, pel primer va pensar que el protagonista dissenyés monstres per ordinador, el que li donava peu a la dualitat entre els monstres que ens amenacen i el monstre interior que portem dintre. Ja en el tercer acte és quan la frontera entre realitat i ficció esclata amb conseqüències funestes.
La majoria de vegades no escollim de qui ens enamorem i molt menys les nostres tendències sexuals, és una atracció que simplement succeeix i que no podem explicar racionalment ni als altres ni a nosaltres mateixos. Des de Kant, hi ha l’afirmació que als homes se’ls coneix pels seus actes i que som perfectament lliures de decidir. D’aquí neix el concepte de la culpabilitat perquè actuem a plena consciència i llibertat. Altres filòsofs més moderns qüestionen aquesta afirmació. El film va una mica en aquesta línia, si bé no justifica els actes reprovables, sí que ens fa sentir compassió pel protagonista, en Julián, atrapat en un camp magnètic del qual tracta de fugir.
Un altre dels dilemes que ens plantegen a Mantícora és si també som culpables del que imaginem.
Podem acusar i culpar a un dibuixant per imaginar i plasmar actes perversos? És la fantasia un pecat?
Això pot passar perfectament en un món que no admet la diversitat. Alguns dels atemptats terroristes comesos per talibans religiosos ens ho demostren, jo recordo de petit que havies de confessar-te dels mals pensaments.
Què passa si en un joc de rol cometem atrocitats contra altres persones?
Mantícora va més enllà, ja que juga amb la realitat virtual on tu pots percebre el que estàs vivint a la ficció quasi com si fos real. Aquest és el punt, els videojocs et permeten fer allò que no pots fer a la vida real. En Julián fantasieja en aquesta falsa realitat i es passa tota la pel·lícula evitant travessar aquesta línia. Aquesta maledicció, una fantasia malaltissa que el persegueix, es trenca quan coneix i comença a sortir amb la Diana, iniciant una nova vida.
Diana també té una personalitat molt especial, ella també abraça, d’una altra manera, la seva realitat paral·lela. Un pare tetraplègic del qui tenir cura, una persona indefensa que depèn d’ella, és com si fos una mare que està pel seu bebè; la necessita a ella absolutament, i sempre serà com un bebè. Ella ho verbalitza quan li diu al Julian:
“Un dia em vaig veure a mi mateixa al mig del no-res tenint cura de la persona que més estimava i tot estava bé”.
Curiosament, a la pel·lícula ens diuen que ella va néixer i viure molts anys a Catalunya, veiem com es comunica amb el pare en català. És una forma que té el director de marcar aquest espai particular i tancat en el qual viu Diana? De ben segur que és un planting perquè entenguem més fàcilment el final de la cinta.
Un altre dels missatges del film és la necessitat que tenim tots els humans d’estimar i ser estimats i com la manca d’amor pot generar monstres. Per això que, quan els somnis i desitjos més amagats del Julian es fan públics, ell es troba absolutament sol i deixat de la mà de Déu, apareixent l’animal depredador que portem dins, aquell monstre que fins llavors havíem pogut domesticar i que serà en la seva desesperació capaç de qualsevol cosa. Afortunadament, un dibuix penjat a la paret el tornarà al món de la raó.
Formalment, la pel·lícula és molt sòbria, en general il·luminada de forma suau, exceptuant un primer pla de Diana estirada sobre el llit; quan la veus és com si algú obris una finestra al sol. Crec que és un homenatge a la pintura “la maja vestida” de Goya, pintor de qui Carlos Vermut és un gran admirador. Per això, ens passeja per les seves pintures negres del museu del Prado que reflecteixen perfectament l’esperit retorçat de la cinta, foscor interior i exterior.
La seva perversió està més en el que puguem imaginar que en el que veiem, com quan ens enfoquen una moqueta del terra en una habitació a la penombra, els espectadors no podem veure el que Julian veu amb les seves ulleres de realitat virtual.
Una direcció que se centra molt en el missatge, amb uns actors que casen molt bé en el seu paper. Una de les pel·lícules espanyoles més rellevants de l’any i sense cap dubte, la més transgressora.
Espanya 2022 (1 hora, 55 minuts)
Direcció: Carlos Vermut
Guió: Carlos Vermut
Actors: Nacho Sánchez, Zoe Stein, Catalina Sopelana, Javier Lago, Patrick Martino, Ángela Boix, Álvaro Sanz Rodríguez, Vicenta N’Dongo, Joan Amargós, Albert Ausellé,…
Deixa un comentari