Maren acaba de complir els 18 anys, viu amb el seu pare que no la deixa mai sortir sola de casa. Una nit s’escapa per la finestra i va a casa d’una amiga, són quatre noies que fan coses de noies, parlen, es pinten les ungles i llavors succeeix alguna cosa terrible, un impuls primitiu i fora de control. Quan torna corrent a casa, espantada, sense saber realment que ha succeït, el seu pare la fa pujar al cotxe i fugen de la ciutat. Unes setmanes després, ja en una altra casa, quan es desperta veu que el seu pare ha marxat. Només li ha deixat un sobre amb uns documents, una nota, alguns dòlars i una cinta de casset. Sola emprendrà un viatge a la recerca de respostes.

Luca Guadagnino va retratar l’impuls sexual, el desig, la gelosia i els instints irracionals de possessió dels homes a “Cegats pel sol” del 2015, un remake posat al dia del film “La piscina“, dirigit l’any 1969 per Jacques Deray.

• Va captivar la crítica amb Call me by your name del 2017 on mostrava el naixement de l’amor adolescent, basada en el llibre escrit per Andre Aziman l’any 2007.

• Ara amb Fins als ossos ens deixa estorats amb aquesta road movie romàntica i transgressora, també inspirada en una novel·la, en aquest cas de Camille Deangelis.

En totes elles impera l’esteticisme, la recerca de la bellesa, la cura en mostrar-nos detalls aparentment irrellevants que eleven els films

Fins als ossos té com a fil conductor un tabú quasi universal: el canibalisme. Maren, la protagonista, pertany a una subespècie que té avidesa per la carn humana que es transmet de pares a fills. Si no satisfà aquesta necessitat amb una certa regularitat, l’instint la pot vèncer sense que ella ho pugui controlar. Això és el que li passa al principi del film en una escena aparentment relaxada que ens acaba esgarrifant. Per tant, un cop es troba sola, després de l’abandonament del pare incapaç de controlar-la, iniciarà un periple tractant de trobar sa mare per intentar esbrinar per què és diferent de la resta de mortals, en una desesperada cerca de la supervivència.

Com qualsevol noia de la seva edat que ha viscut la transformació del seu cos, als 18 encara no s’acaba d’agradar, i, si a això hi sumem un sentiment d’injustícia per ser com és, creixerà en ella un esperit de rebel·lia, independència i desconfiança. En el fons, ella voldria ser acceptada i estimada i també poder estimar; poder portar una vida estable i rutinària que li satisfés i a més, en el seu cas, poder deslliurar-se de l’esclavatge de la carn.

Com sol passar a les roadmovies l’argument és serpentejant. Els protagonistes viuen aventures diverses a cada destinació que arriben perquè tot és nou. Coneixen gent diferent i viuen situacions no planificades, sovint de difícil gestió.

  • Així coneixerà a en Sully, un altre caníbal com ella que la identificarà per l’olfacte, una habilitat que li ensenyarà a ella. Un home solitari i adaptat a la seva situació, malgrat que porta malament la soledat; fet i fet, si el company també és un “menjador de carn” és un risc conviure-hi doncs en cas de necessitat ets pot convertir en àpat. Maren no ho veu gens clar, hi ha alguna cosa en ell que li repugna, aquella flaire de vell, la seva visió desesperançada de la vida, no voldria convertir-se en algú com ell. Acabarà fugint del seu costat.
  • Llavors coneixerà a un altre dels seus, en Lee, un jove prim i alternatiu que ha fugit de casa, que viu de forma nòmada i que s’oferirà a acompanyar-la a trobar sa mare. Entre ells, els dos joves i rebels, sorgirà una connexió primer espiritual i després física.

En el seu trajecte comú tindran relació amb molta gent.

  • Devoradors com ells amb esperit tenebrós i sàdic, ho veurem en una de les seqüències més pertorbadores de la cinta, ja que la maldat i el vici existeixen per tot arreu.
  • Tindran remordiments de consciència amb alguna de les seves víctimes perquè tampoc volen deixar mals col·laterals, com destrossar famílies.
  • S’explicaran secrets inconfessables, una forma d’alliberar-se i s’acabaran enamorant. Com tots els humans, més si estan enamorats, voldran assolir la llibertat i trobar la pau per poder viure junts de forma estable, sense haver de voltar sense rumb fugint del rastre que van deixant darrere de mort i sang..

Encara que l’argument es podria dividir en episodis com d’una sèrie, a cada destinació un capítol, la pel·lícula té un fil conductor que es tradueix en un joc de preguntes envers l’espectador: Aconseguirà Maren trobar a sa mare? Obtindrà la resposta per saber el que li passa? Com acabarà la seva relació amb en Lee? Podrà trobar la pau i l’estabilitat que tot ésser humà busca per la seva vida?

A totes elles anirem trobant la resposta dins de la narració, respostes sovint dramàticament fatalistes, encara que també una llum d’esperança.

El film ens pot fer pensar en “Males terres” dirigit per Terrence Malick en 1973, on una parella de joves fugitius recorren en cotxe l’Amèrica profunda; el mateix fatalisme, la mateixa cerca de la bellesa en paisatges desolats, carreteres rectes i solitàries,  llocs minimalistes i els mateixos personatges rebels i incompresos.

Fins als ossos és una pel·lícula on podrem contemplar la bellesa de la joventut, la grandiositat dels grans espais oberts, un film detallista que podríem mirar sense paraules, sols acompanyats per la seva música, gaudint alhora tant dels petits detalls com de la composició de conjunt.

Itàlia 2022 (2 hores, 10 minuts)

Director: Luca Guadagnino

Guió: Dave Kajganich. Novel·la: Camille DeAngelis

Actors: Taylor Russell, Timothée Chalamet, Mark Rylance, André Holland, Michael Stuhlbarg, Chloë Sevigny, Jessica Harper, David Gordon Green, Francesca Scorsese, Jake Horowitz,…