En Leo i en Remi tenen onze anys, viuen al camp, relativament a prop l’un de l’altre i són els millors amics l’un per l’altre. És estiu, les vacances els hi serveixen per estrènyer encara mes la seva relació. Juguen tot el dia junts i, fins i tot, a les nits sovint en Leo es queda a sopar i dormir a casa d’en Remi. Quan al setembre comencin junts la secundària, malgrat anar a la mateixa classe, alguna cosa es torcerà a la seva relació i canviarà per sempre les seves vides.
Al principi veiem una pantalla totalment negra, unes veus ens indiquen que alguna cosa està passat allà al darrere. Sembla que hi ha uns atacants i que les veus que escoltem són dels defensors amagats a la foscor. De seguida, veiem als dos amics, i descobrim que estan vivint amb total convicció una aventura imaginària.

Som a l’estiu. Els camps de flors que conrea la família del Leo estan esponerosos, plens de color, amb aquella llum de tarda vermellosa que ho il·lumina tot omplint-ho de vida. Els dos amics corren entre les flors irradiant una felicitat perfecta, doncs,

per què no hauries de ser així?

Estan de vacances i la seva joia és infinita, tal com forta és la seva amistat. La majoria de nosaltres, si hem tingut una infantesa afortunada i protegida, podem recordar aquesta sensació de plenitud; cap temor enterbolia el nostre pensament, sense ombres de sospita.

El director sap transmetre’ns perfectament aquesta sensació de plenitud i també la comunió perfecta, d’una puresa quasi filosòfica, entre els dos nens. Es tenen l’un a l’altre i sempre se senten acompanyats, viuen dins d’una bombolla protectora sense que res els pertorbi, sense ser contaminats per un món exterior on la sospita, l’acusació i la condemna regnen. Tot és tan perfecte, que somien viure sempre junts. Fet i fet, la mare d’en Remi és com una segona mare per ell i els tres juguen plegats rebolcant-se per la gespa de casa seva.

L’estiu i les vacances arriben al seu fi. Cal tornar a l’escola, en aquest cas a una de diferent on començaran la secundària, una nova aventura que els dos amics encaren junts i il·lusionats. El primer dia hi van plegats, cadascú amb la seva bici es troben en el trencall del camí entre les seves cases, van rient, a tota velocitat, com si volguessin ser els primers a trepitjar aquest nou món que els portarà a l’adolescència i a les portes de l’edat adulta. Estan exultants, els hi ha tocat la mateixa classe i, lògicament, s’asseuen un al costat de l’altre.

A l’Institut s’ajunten nois i noies de tots els col·legis dels voltants, moltes cares noves, una oportunitat per fer nous amics i també per participar en activitats esportives. En Remi i el Leo tenen ganes d’integrar-se de seguida i ho fan tal com ho fan tot, junts. Llavors, els hi fan la indiscreta i fatídica pregunta, lògicament la fa una noia d’un grupet, que ben segur ja ho han estat comentant perquè la més típica activitat dels grups humans des de la nit dels temps és la xafarderia:

Esteu junts vosaltres dos? Sou parella?

Aquesta és una situació que a ells ni tan sols els hi havia passat pel cap i lògicament diuen que no, que només són amics, molt bons amics,i res més. Podria haver quedat tot aclarit, però mirades de menys teniment i comentaris maliciosos afectaran l’autoestima del Leo. Per què?
Realment ells dos s’estimen, innocentment, com si fossin germans,

hi ha alguna cosa reprovable?

Ell no la veia, però el fet que la resta ho vegi fa que un interruptor es dispari i senti que ha de canviar. Potser necessita demostrar que és tant home o més que qualsevol dels seus companys. Segurament subconscientment sospita que la proximitat amb el Remi afebleix el seu individualisme, la seva imatge de noi dur; per això s’apunta a l’equip de joquei sobre gel, jugant al futbol amb molta empenta, quasi amb ràbia, a les hores del pati. O fins i tot, té dubtes sobre la seva inclinació sexual i només pensar-ho el turmenta. Percep que aquesta és una relació tòxica, vol i dol, el seu cap es un embolic i es distancia d’en Remi. Sense cap paraula, sense cap justificació, perquè de fet, no en té cap, ni ho pot explicar, s’aparta, àdhuc el rebutja.

En Remi no sap que està passant. Comença a encaixar menyspreus i rebutjos cada cop més dolorosos. Se sent traït, ja que li sembla que, fins i tot, la seva presència l’incomoda. El seu cor està ferit. El dolor és immens dins la seva ànima. Aquella relació d’amistat que era potser una de les fites més importants a la seva vida s’ha trencat. El Leo no l’espera per anar plegats a l’escola, a la sortida se’n va a entrenament de joquei. Quan queden per dormir junts no el vol al seu llit. Han arribat fins i tot a barallar-se a cops!!!

No és per casualitat, que el director ha escollit que Leo jugui a joquei, un cop vestit amb les proteccions estàs dins d’una armadura que et separa dels altres, el voluminós casc porta un enreixat a la cara com si fossis dins la presó. Allà dins es pot sentir protegit del contacte físic, presoner de la seva masculinitat.

Llavors, un fet dramàtic els sacsejarà als dos i com si de cop s’hagués fet la llum en Leo quedarà colpit per un llamp.

Per què ara estic malament si abans estava bé? Com és que no hi ha camí de retorn?

Un sentiment de solitud i culpabilitat ofegarà la seva ànima i se sentirà perdut. La mare d’en Remi, la seva segona mare, li voldrà fer costat. Però una revelació sortida com un gra de pus dolorós que rebenta per alliberar el patiment, esclatarà com una bomba i ja res serà com abans.

Close és una pel·lícula d’una gran sensibilitat que mostra la bellesa estètica i de l’esperit, filmada com un joc de mirades entre els dos nens, com si es controlessin i també com si la mirada acusadora dels altres els vigiles constantment. Una fotografia excelsa unes grans actuacions i una direcció que situen al director com un dels millor europeus del moment. Si us agrada el cinema és de visió imprescindible.

Belgica 2022 (1 hora, 44 minuts)
Direcció: Lukas Dhont
Guió: Lukas Dhont, Angelo Tijssens.
Actors: Eden Dambrine, Gustav De Waele, Émilie Dequenne, Léa Drucker, Igor van Dessel, Kevin Janssens, Marc Weiss,…