Som a Nova York a principis dels 80 del segle passat, en Paul Grass, un nen d’11 anys, comença secundària a una escola pública. És fill d’una família jueva de classe mitjana, somnia en ser pintor, està descobrint el món i pensa que tot li està permès, ja que a casa està consentit per la mare i per l’avi, amb un pare majorment absent que sols intervé en casos greus, com solia passar en aquells anys. Com és un trapella es fa amic d’en Johnny, el cigró negre de la classe, un repetidor afroamericà amb una família desestructurada amb l’únic suport de la seva àvia ja molt anciana, que pensa que no té res a perdre perquè res no té. Al seu costat descobrirà, de forma dolorosa, que el món no és just.

El director, James Gray, ha trigat molt de temps en fer un film amb clars trets autobiogràfic. Sembla que és una moda que s’estén entre els directors sèniors que tenen alguna cosa personal a dir. Ho han fet recentment Pedro Almodóvar amb “Dolor y Gloria“, Alfonso Cuarón amb “Roma“, Paolo Sorrentino amb “Ha estat la mà de Deu“, Kenneth Brannagh amb “Belfast“, Paul Thomas Anderson per “Licorice Pizza” i Steven Spielberg amb “The Fabelmans”.

  • Quan li pregunten al director el perquè d’Armageddon time, la resposta del director té força sentit. Diu que en fer-te gran arribes a un moment que ja has viscut més del que et queda per viure, i llavors et fas conscient que hi ha un final, de l’efímer de l’existència i reflexiones sobre el viscut. Un altre factor són els fills, en veure’ls créixer copses el pas del temps, és un sentiment preciós alhora que melancòlic, un recordatori present i viu del pas del temps. Penses i recordes com eren les coses quan tenies 11 anys, la mateixa edat dels seus fills quan escrivia el guió. Què hi ha de més personal que els records i els pensaments que neixen d’ells?
  • Per què ha escollit aquest títol? És una expressió que surt a la Bíblia, concretament en el llibre de l’Apocalipsi. Fa referència a una gran desgràcia en forma d’atac de les forces del mal que cau sobre el poble d’Israel. Aquest daltabaix, en la pel·lícula és la presidència de Ronald Reagan, es fa manifesta en les aparicions del líder a la televisió i la família d’en Paul insultant-lo i d’una forma més subtil durant tot el film la decadència moral del país. James Gray ha volgut fer també una velada connexió cap al futur i així fer-la atemporal, concretament amb l’era Trump, ja que la família Trump apareix en el col·legi del protagonista, representada pel seu pare, Alfred Trump, que n’era director i accionista, i la seva germana, exalumne destacada. Com hem dit, el film és autobiogràfic i es dona la circumstància que tant Donald Trump fill com James Gray van anar a la mateixa escola, fins que l’expresident en va ser expulsat per gamberro. Llavors el van inscriure a la famosa acadèmia militar de West Point, on, coses de la vida, va compartir habitació amb un altre director de cinema, Francis Ford Coppola!!! El món és un mocador.

Aquest Armageddon és també la caiguda del somni americà, en aquest cas a ulls del Paul i la seva família, immigrants de segona generació i més aviat progressistes, que van fugir d’Ucraïna fugint de la persecució als jueus. Aquest detall també és una nova connexió amb l’actualitat que vivim ara mateix, Ucraïna continua sent un lloc inhòspit per viure, els cosacs que van matar a la besàvia del Paul continuen matant gent innocent. Els Grass perceben desencisats que aquella dolça terra de llibertat comença a renegar dels seus principis. En Roland Reagan, aquell cowboy que matava indis a tort i a dret, només parla d’amenaces, de la guerra de les galàxies, de la lluita contra el comunisme; és una visió trista i de poca volada. Embolcallat pels economistes de l’escola de Chicago fa una proposta ultraliberal a costa de la despesa social; segons ell ja no és el govern el que ha de tirar el carro sinó les grans corporacions que van pagar la seva campanya.

Tot s’enfonsa al seu voltant de forma subtilment imperceptible malgrat que inexorable. La mare d’en Paul volia entrar al govern del control escolar i era una ferma defensora de l’escola pública, però les malifetes del seu fill li faran perdre punts i, costejada pels avis i incapaç d’adreçar la situació, l’acabarà portant a un col·legi privat, a un dels més elitistes de la ciutat. Uns progressistes educant al seu fill a dins del cau més reaccionari de la ciutat!!!.

El pare d’en Paul fa d’electricista, és un manetes sempre abstret del món que l’envolta; això si, quan cal, fa notar la seva autoritat fins i tot de forma violenta; és un pragmàtic, en un moment li diu al seu fill:

“en aquesta vida cal aprofitar els petits avantatges que podem tenir”,

és una gran i trista realitat, agafar una drecera en el camí de la igualtat d’oportunitats, perpetuar el poder dels més forts, el que passa, és que sovint no som capaços de copsar aquesta situació i no li donem importància:N’hi ha que mirant amb orelleres cap endavant, com els rucs, obliden a tothom que els han ajudat, si cal els trepitgen, i es creuen que s’han fet a si mateixos; per contra altres ignoren i desaprofiten aquestes oportunitats circumstancials per donar el millor de les seves possibilitats.

En aquella família la veu de l’experiència la té l’avi, ha hagut de lluitar més que ningú per ser on és, això marca, és gran i fort, això, unit a una situació econòmica còmoda li dona autoritat. L’educació moral i de principis que li transmet al Paul són del millor del film; ell l’escolta, però no sempre té la força i el valor per seguir-los.

Els àpats al voltant de la taula amb tota la família reunida són una lliçó antropològica, tothom cridant i dient la seva. Totes aquestes situacions estant perfectament narrades d’una forma entranyable i propera, sovint cada fotograma és com un quadre d’època hiperrealista, cal parar atenció a tots els detalls, que són molts, per gaudir plenament d’aquesta obra.

L’eix central és per descomptat en Paul, l’alter ego del director, és difícil per un jovenet que descobreix el món des d’una sobreprotecció tenir clar per on tirar, el món que l’envolta és tan contradictori!!! Un cert narcisisme i ganes d’agradar i ser estimat el fan significar-se més del que hauria de fer i aixecar el cap sense tenir els peus ben assentats a terra i d’aquí neixen els seus problemes, també és un somiatruites i lent de reacció. Un ensurt farà que passi de la rebel·lia i la fugida a l’acceptació, però, en una última imatge, deixa clar que no combrega amb aquestes idees i que la seva ment volarà lliure. Un missatge agredolç però ple d’esperança en la persona com home lliure.

La pel·lícula és la crònica del moment que va morir el món que coneixíem per veure néixer el món que vivim ara, la fi d’un somni que era en realitat un miratge. És també el despertar al món dels adults d’un nen, un trànsit dolorós tot i que necessari. Malgrat això, aquesta és una cinta atemporal, podria haver-se rodat fa cinquanta anys perfectament, lògicament les referències serien altres, però el missatge podria ser el mateix; hi ha més que similituds amb el film de 1959 “Els quatre-cents cops” de François Truffaut, si bé en aquell cas el protagonista robava una màquina d’escriure i no un ordinador.

El director fa un plantejament sobri i ètic, ho fa de forma intel·ligent i actuant en moltes capes superposades, no força mai ni el riure ni el plor. El film es planteja en un to popular, de gent normal del carrer, encara que el discurs és més elevat que al noranta per cent de la resta de pel·lícules que s’estrenen ara mateix. El director deixa que sovint les emocions es desbordin, perquè és una obra càlida i tendre, encara que també trista, resplendent i intensa, tanmateix, és capaç de mantenir un equilibri per donar una visió històrica, alhora contemporània, social i política del moment.

Impecablement dirigida, sòbria, acadèmica i amb aquella fotografia que podria ser d’una altra època, amb una il·luminació realista, on les cases fosques són fosques, on no hi ha cap focus que manipuli a l’espectador. Vull també destacar unes grandíssimes actuacions dels pares i l’avi d’en Paul i una brevíssima però brillant aparició de Jessica Chastain. Un fil absolutament imprescindible per als cinèfils i amants de la història social recent.

USA 2022 (1 hora, 54 minuts)

Direcció: James Gray

Guió: James Gray

Actors: Michael Banks Repeta, Anne Hathaway, Jeremy Strong, Anthony Hopkins, Jaylin Webb, Ryan Sell, Marcia Jean Kurtz, Andrew Polk, Dane West, Lauren Yaffe, Jessica Chastain,…