Una història molt dura i molt fosca, basada en uns fets reals. Ens parla d’un clàssic des que el món és món: La baralla entra dos veïns. Enveges, ressentiments, prejudicis i opinions oposades que poden posar fi a un somni, per uns, o l’oportunitat per fugir d’un forat negre, pels altres.


Dues referències guien la pel·lícula:
• La primera és una tradicional festa gallega: “a rapa das bestas”, on els homes dominen per força bruta, sense més ajuda que les seves mans, cavalls salvatges per marcar-los i rapar-los. Ens ho mostren a càmera lenta en una primera escena de gran bellesa estètica però brutal, que és alhora introducció i premonició onírica del que vindrà després.
• La segona és el crim de Santoalla, un fet real de la crònica negra rural de Galícia. L’assassinat d’un Holandès, Martin Verfondern, a mans de dos germans veïns seus al poble. El motiu: la seva negativa d’acceptar l’oferta d’una companyia energètica per a instal·lar generadors eòlics al poble. En aquest cas, les semblances són més que evidents. La ficció ha substituït els holandesos per francesos, més propers, més semblants, reforçant la rivalitat i alimentant la xenofòbia


A la segona escena ja entrem ràpidament en el conflicte. En un petit i fosc bar de poble, quatre homes estan jugant al dòmino i bevent. Són preses en primeríssims plans de forma que quan parlen, o més aviat criden, sembla que ho facin a un pam de la teva cara, violència verbal que s’ajunta quasi amb l’agressió física, l’insult, el menys teniment, l’amenaça. Tot plegat una escena claustrofòbica que et fa sentir molt incòmode assegut a la butaca.


La pel·lícula està dividida en una introducció, de la que hem parlat abans, dos actes principals i un petit epíleg que tanca de forma brusca la narració. De fet, cadascun dels dos actes principals constitueixen una història en si mateixa, perfectament delimitada amb principi i final. Cadascuna té el seu protagonista, tanmateix, en els dos casos hi ha els mateixos antagonistes. Les dues són una guerra, una guerra on uns es defensen el millor que poden dels atacs dels altres. Tant en una com en l’altre, el sentiment més fort és la por, la por per l’assetjament que pateix la família francesa davant dels dos germans veïns, és una escalada de violència que sembla no tenir aturador.


La primera part relata les provocacions, al principi molestes, cada cop més directes i inquietats i finalment amenaçants i terribles, que fan al francès nouvingut, l’Antoine. La persecució és tan forta que la seva dona està aterrida, té la por dins del cos i quasi no pot pensar, tracte de convèncer al seu marit de marxar i tornar a França. Aquest últim, arribat a un punt on la situació comença a ser insostenible, després de patir pèrdues econòmiques i, davant de la passivitat de la guàrdia civil que escombra cap a casa, fa l’esforç de tractar de dialogar, de posar sobre el paper les seves raons, que com a mínim són tan lícites com les de l’altra part. Antoine tracta de donar una mirada racional, la seva visió de futur sobre aquelles terres; els germans hi contraposen les baixes passions carregades d’odi, sols volen fugir d’aquells camps que els tenen lligats com esclaus que malviuen i han creat a les seves ments una quimera quasi impossible, el típic conte de la lletera, que voldrien dur a terme amb els hipotètics diners de la venda de les terres a la generadora elèctrica. És el compromís i el treball, enfront de la fugida i el mínim esforç. És contraposar els conceptes que la sort te la busques tu, amb la de la sort que cau del cel, més encara, si és Déu qui te l’envia seguint una llei atàvica governada per l’origen i l’antiguitat. Filosofia i raó contra fatalisme, fanatisme i violència.


La pel·lícula és un thriller clàssic i el director sap com crear aquesta atmosfera opressiva des de la primera presa. El contrast entre antagonistes és total,
• l’Antoine, fort i gros, representa la temprança, home de poques paraules i mirada franca veiem en ell a un home bo.
• en Xan, el germà gran, és tot el contrari, cridaner, violent, malcarat, alcohòlic; és com una ànima en pena, un dimoni, un animal salvatge.


Podem sentir a la nostra pell el terror de qui camina per un camp de mines, del que passeja de nit per un barri fosc i perillós; encara pitjor, ja que encara que estiguem en un indret obert i solitari sabem que en qualsevol moment pot haver-hi un drama.

En la segona part, el protagonisme recau en l’Olga, l’esposa francesa, que en aquesta part està sola fent-se càrrec de la seva finca, així i tot ha decidit diversificar el negoci i ha comprat ovelles per fer formatge artesà. Llavors la visita la seva filla, un escalf que necessita com les flors el sol, pot ser per ella com una poció màgica que li doni noves forces. La realitat és que filla la vol convèncer perquè marxi d’allà, tem per la seva seguretat. Entre tant la Guàrdia Civil continua posant-se de perfil. Les dues dones es barallen i s’ofenen, cadascuna defensant el seu parer, a la fi la filla entén la resiliència de la mare, la seva força per perseverar en la lluita que neix de l’amor cap a l’Antoine. Diuen que un valent no és aquell que no té por, això sovint és inconsciència, sinó aquell que pot superar-la, malgrat tenir els pèls eriçats i el cor encongit; la protagonista es manté ferma al peu del canó.


El director sap com transmetre a l’espectador aquesta força i valentia. En alguns moments percebérem que nosaltres estem més espantats, asseguts a les nostres butaques, que ella passant pel costat dels seus assetjadors sense accelerar el pas, ni tan sols mirar-los.


El tercer acte o epíleg és molt curt, ens presenta un desenllaç del qual hem d’imaginar el final, cadascú pot pensar el que vulgui, ja que en realitat és obert. Les imatges, les poques paraules i les mirades ens faran creure en un final on la justícia acaba triomfant. N’estem segurs?

As Bestas és una pel·lícula molt física, malgrat tenir molt de thriller psicològic. Molta violència tant explícita com implícita. Una novel·la negra que postula que malgrat la maldat del món cal continuar lluitant, ja que la darrera esperança està dintre de nosaltres mateixos, de la nostra voluntat per seguir i sobretot de la nostra fe en l’amor, que finalment és més fort que l’odi.


La majoria de la crítica i del públic alaben aquesta cinta que juga amb els sentiments més bàsics i animals, amb la nostra part menys humana i més bèstia; per què tenim aquesta crida del costat obscur? Bons i dolents, més fàcil d’entendre que aquelles més profundes que s’endinsen en els sentiments de l’ànima. Reconec que és una gran pel·lícula, així i tot, crec que em quedo amb altres obres espanyoles d’aquest any més intimistes, on el bé i el mal són més relatius i on les persones són retratades amb totes les seves facetes. Jo, malgrat el que acabo de dir, la recomano a tothom, sempre que no tingui por de patir una estona.

ESPAÑA 2022 (2 hores, 17 minuts)
Direcció: Rodrigo Sorogoyen
Guió: Rodrigo Sorogoyen, Isabel Peña
Actors: Marina Foïs, Denis Ménochet, Luis Zahera, Diego Anido, Marie Colomb, Luisa Merelas, José Manuel Fernández y Blanco, Xavier Estévez, Gonzalo García,…