Carla té catorze anys, és rebel, desafiant  i filla de mare soltera, a qui li han llevat la custòdia temporalment. Un dia, en una revisió mèdica, detecten que està embarassada de cinc mesos i ingressa en un centre tutelat que té cura d’adolescents menors d’edat amb fills petits o que n’esperen i que no tenen possibilitats d’atenció personalitzada. Allà començarà a aprendre a conviure i a ser mare, si és que finalment no vol donar el fill en adopció. El film ens mostra el que sent i com evoluciona mentalment i emocionalment en la seva nova situació.

Pilar Palomero, la directora, ja va sorprendre a tothom en guanyar dos premis Goya per la seva primera cinta, “Las niñas“, del 2020, ara ens presenta aquesta segona obra amb la qual, en la meva opinió, supera a l’anterior. Conta, que el projecte d’una història de mares adolescents es va iniciar cap al 2015 a proposta d’una productora, llavors va començar a escriure el guió i per fer-ho va començar una roda de visites a centres d’acollida i d’entrevistes a joves mares solteres. D’aquesta manera va poder fer-se una idea del tràngol que suposa aquest accident per una jove que no ho vol, no s’ho espera ni està preparada per afrontar-ho.


La directora va dedicar molts dies de treball per trobar el càsting adient, barrejant actors professionals amb amateurs, noies que pràcticament feien d’elles mateixes. El centre d’acollida i les seves instal·lacions és un centre real tutelat per la Generalitat a l’Hospitalet de Llobregat. Les situacions que viuen les noies estan inspirades en les seves pròpies històries. Una de les obsessions de la directora ha estat retratar la realitat de la forma més fidel possible, tal com si fos un treball periodístic d’investigació.

Pilar Palomero va néixer a Zaragoza i estima molt la seva terra, per això ha cercat localitzacions properes, bàsicament pobles i indrets naturals dels Monegros, dels que ha retratat la seva majestuosa desolació. També explica que un dels seus professors, quan estudiava direcció, va ser Bigas Luna i que li encanta la seva pel·lícula Jamón-Jamón” del 1992, rodada també a la província de Zaragoza. Per això, i com homenatge al seu mentor, algunes escenes de La Maternal estan rodades en els mateixos emplaçaments que el film del seu mestre. Fins i tot, el bar de carretera on viu la protagonista és el mateix que surt a l’obra de Bigas Luna.


La pel·lícula està rodada de forma cronològica i lineal, usa el recurs de l’el·lipsi  en diverses ocasions perquè el que de veritat li interessa a la directora és documentar una sèrie de moments de la vida de la protagonista i com evoluciona el seu estat d’ànim. Això pot despistar una mica als espectadors, donat que es deixen de banda moments tan importants i decisius com la decisió d’anar a La Maternal o el mateix moment de parir. Segons ho veig jo, són fites massa transcendents de la història per a no ser tractades, de fet pràcticament ni es comenten. Tampoc veiem cap escena de sexe, l’origen del problema, sols a la primera escena estan ella i el seu xicot mirant porno al mòbil; no s’explicita la causa i l’efecte. Només una de les companyes de la Carla explica que amb el seu xicot jugaven a enganxar-se gomets per tot el cos. Una forma bellament romàntica de mostrar-ho, un joc innocent del qual no esperaven conseqüències.

Carla se sent empresonada en aquest món, per això es rebel·la, vol fugir. Aquest desig el veiem al film a les escenes on va en bicicleta, deixant-se portar com si fos una taula de surf sobre les onades. Quan amb el seu xicot fan una malifeta ella no revela el seu nom, el defensa, es fa càrrec de la culpa. Igual fa en quedar-se embarassada, no li diu res; novament desig de protecció o vergonya del fet en si?.

Encara que la història és de ficció, inspirada en situacions reals això si, no és de cap manera una narrativa clàssica del tipus “causals”, encara que ens presentin a una protagonista amb la seva circumstància i hagi d’enfrontar-se a un repte difícil. És més aviat un argument descriptiu, a mig camí entre documental i ficció. De fet, es busca apropar-se a la realitat. És una mica com si caminéssim per una galeria d’art contemplant pintures d’una determinada temàtica sense que entre totes construïssin cap paisatge. No s’aprofundeix en el problema, simplement ens el mostren totes les tonalitats possibles de diferents pintures.

Això ens porta a llagues escenes amb criatures, que ploren, a les que els hi canvien els bolquers com si fos un anunci de “dodotis”. No hi ha escenes on les noies es comuniquin realment, o si ho fan és sols de passada, no sé si aquesta deu ser la tònica normal d’aquests centres. De fet la Carla viu incomunicada en el seu món que ni ella és capaç d’entendre. Sols se la veu centrada en ella mateixa en les escenes de ball, possiblement tant alliberadores com les danses dels Dervixos Girovags de Turquia. Les noies només sembla que comparteixin el fet de sortir de festa, la fugida de la realitat. A vegades, es fa difícil mantenir-te concentrat dins la història.

Potser les millors escenes són les converses entre la Carla i la seva mare, al principi tan adolescent com ella, que acaba explicant una mica la seva vida a la filla, ja que possiblement es veu reflectida en un mirall, això fa que les dues comencin a madurar al mateix temps.

Ja, cap al final de la cinta, mare i filla retornen al bar de carretera on vivien a recollir algunes coses. La càmera recorre aquells racons que van ser els seus tant de temps, la barra, cadires apilades, un dormitori. En un pati on el sol i les ombres és barrejen, seuran melancòliques una al costat de l´altra i finalment, en un tràveling, veurem com el local s’allunya de les seves vides.

Un film impecablement rodat, tant que fa de mal tallar i es fa una mica llarg, sembla més dirigit a la mateixa directora i a les noies de La Maternal, un testimoni comú, que no pas al públic en general. Sovint és difícil que una pel·lícula sigui per tothom sense ser alhora manipulativa, cosa que aquesta obra rebutja totalment; de fet l’experiència artística és única per cadascú. El treball interpretatiu és de primer ordre i vull  destacar especialment el que fa Angela Cervantes, la mare de la protagonista.

Espanya 2022 (2h, 2 minuts)

Direcció: Pilar Palomero

Guió: Pilar Palomero

Actors: Carla Quílez, Àngela Cervantes, Jordan Dumes, Pepe Lorente, Olga Hueso, Rubén Martínez, Gal-la Sabaté, Neus Pàmies,…