Amaia acaba de ser mare primerenca i, en tornar a casa amb la criatura, s’adona que la seva vida ja no serà mai més igual. Un fill ho canvia tot, ja que ell, i les seves necessitats, manen i, això, és a costa de la teva llibertat. A més, té el sentiment d’estar sola: ella l’ha tingut a la panxa, ella l’ha parit, a ella li fan mal els punts, ella li dona a mamar cada quatre hores, ella pateix la depressió postpart. El suport de la seva parella, malgrat que compromès, és com un got d’aigua per omplir un mar de set, tanmateix, ell ha de treballar per mantenir el seu lloc de feina. Ella demanarà ajuda als seus pares i, tornant a viure amb ells, descobrirà moltes coses que ignorava, i també, que en realitat només ella es pot ajudar a si mateixa.

La primera escena de la pel·lícula és reveladora de quin serà el seu argument, imatges que valen més que les paraules: veiem a Amaia, amb la criatura als braços, al mig del carrer de casa seva, se la veu incòmoda, sembla desorientada. Estan arribant a casa i tothom sembla saber el seu paper:  Els seus pares fent d’avis ajudant a portar coses,  la mare fen el dinar,  el seu home relaxat i feliç fen fotos amb el mòbil. Per què està ella tan amoïnada?

Una nova vida li ha vingut a sobre, com una muntanya que s’enderroca, i no es troba preparada, potser més aviat tenia visualitzada una altra cosa. Tothom ha passat per això i s’hi ha acabat sortint, direu, però a tothom li ha costat adaptar-se. Ella encara creu ser aquella joveneta que juga amb el seu futur, malgrat que ja té trenta-cinc anys, encara se sent filla i no creu estar preparada per ser mare amb tot el que comporta. Per això, quan els seus pares marxen al cap d’uns dies i els deixen als tres sols, ella, en el moment del comiat, s’abraça a la seva mare i es posa a plorar en una altra imatge que ho diu tot. Com aquell nen que deixen al parvulari per primer cop.

Els humans recordem més les coses bones que les dolentes, un cop superat un ensurt de salut, una gran dificultat econòmica, ens quedem amb l’èxit aconseguit i no amb les dificultats viscudes; els que no ho fan així diem que són uns amargats, ja que ens cal un sentit positiu per continuar endavant. Diuen que l’única experiència que val és la pròpia, i encara podem tenir dubtes d’això, per tant, quan mares i amigues parlen de la maternitat, en general ens estan contant un bonic compte de fades passat per la censura de la memòria selectiva.

Amaia treballa com a traductora freelance, ho pot fer des de casa, però necessita tranquil·litat i concentració. Sovint li arriben feines urgents que l’obliguen a treballar deu hores seguides; difícil compaginar amb un bebè. En Javi, el seu home, té una feina com il·luminador d’obres de teatre i pel·lícules i ha de viatjar constantment. Ella haurà de deixar passar encàrrecs importants per atendre a la seva filleta i ell marxarà a la primera feina que li ofereixen. Quan ell li diu que ha de marxar, ella li suplicarà que es quedi, ell sols ho comunica, no vol discutir i diu que ja ho parlaran. Al següent pla la veiem a ella, estirada al llit amb la seva filla, en primer terme i desenfocat està ell fent la maleta. Simplement, hi ha hagut una rendició, no ha tingut esma per lluitar, una altra imatge poderosa. El món de la parella no és mai simètric, malgrat que sabut és dolorós. Amaia ho viurà com un menys teniment, com un abandonament. Ho veiem per tot cada dia: Majoritàriament, els homes donen prioritat a la seva vida laboral abans de la familiar; és tremendament injust.

Dit això, a ella li falta empenta, li cal madurar i ser conscient que ja té una edat per agafar el toro per les banyes. Potser, en aquesta nova etapa de la seva vida, necessitaria una altra parella amb una feina més estable i sedentària? Sigui com sigui, quan la nena es posa malalta, crida als seus pares i se’n va a viure a Mundaka. L’escena on ella truca a la seva mare és d’un llenguatge visual absolutament demolidor: La càmera, situada arran de terra, enfoca la seva cara mig enfonsada a la catifa, el mòbil a sobre d’ella sembla que faci de pinça, ella està plorant amb tot el rostre amarat de llàgrimes i quasi no li surten les paraules; és la imatge d’una persona enfonsada.

A les bones pel·lícules veiem imatges de detalls molt concrets, o plans generals d’entorns i paisatges, que ens permeten entendre el marc on es desenvolupa la història i les seves circumstàncies, Alauda Ruiz de Azúa, la directora, se centra sobretot en la protagonista i el seu entorn més proper. Jo definiria aquesta forma de treballar com llenguatge visual performatiu, ja que les imatges reforçant l’estat mental i anímic dels personatges; és com si el que veiem repetís el que sentim als diàlegs. Gestualment Amaia suplica ajuda a tothom mostrant la seva vulnerabilitat, reclama a Javi més tendresa i proximitat, més escalf; ell es distancia en les seves actituds per fixar la frontera de la seva llibertat, a la que no vol renunciar, que veu amenaçada; el pare se sent més utilitari que volgut i la mare demostra que desitjava ser més estimada que no pas vigilada. Són missatges que van calant dins l’espectador subliminarment.

Ja a casa dels pares la mare li pregunta si dormirà a la seva antiga cambra, de fet li està advertint que res és ja com era abans. Veurem a Amaia més relaxada, se sent en territori protegit, torna a ser filla i el seu bebè sembla a vegades una germana petita. Aquesta situació: sola amb els pares i la seva nena, sense la pressió d’haver de treballar i amb el seu company treballant allunyat d’ella, tindrà temps per pensar i iniciarà una relació més intima i de confiança amb la mare, de fet les dues ja són al club de mares. Novament amb el reforçament que donen les imatges que parlen i pensen: el marc d’una porta enquadrant-les a les dues molt a prop, un joc de miralls que quasi les superposa.

Quan la directora estava escrivint el guió es preguntava a si mateixa… en quin moment deixem de ser fills? Diu que la resposta la va anar trobant a mesura que avançava el rodatge. Hi ha el canvi radical que és ser tu mateix pare o mare, quan acceptes la teva responsabilitat amb el nou vingut, però, com diu Alauda Ruiz de Azúa, som fills d’anada i tornada. És el que li passa a Amaia a la pel·lícula, que recorre al comodí dels pares. Al film hi ha un moment en què la mare li cedeix, forçada per les circumstàncies, el testimoni a Amaia i ella agafa conscientment la responsabilitat.

Vivint a Mundaka descobrirà coses de la relació dels pares de les que no en tenia ni idea, que la convivència entre ells no era tan idíl·lica com tenia entès i potser això l’hi aporti objectivitat amb la seva relació de parella. Baixar als pares del pedestal és veure que potser tu no ets tant desastre com pensaves.

En aquest moment de la història sents com si s’obrís una finestra d’aire fresc. Les escenes guanyen en lluminositat i trobem més plans generals. La cinta deixa de ser un laberint claustrofòbic, tal com li passa a la protagonista. Amaia ja ha madurat i quan abraça a sa mare està donant amor i escalf en lloc de demanar protecció. Com certificació de tot això ella s’aixeca de bon matí, agafa a la seva filla en braços mirant el mar per la finestra i li diu: Amor, tornem a casa.

Aquesta és la primera pel·lícula de la directora, però és una obra madura i profunda que segurament, com totes les històries inventades, pot tenir alguna cosa d’autobiogràfica. Tècnicament, és quasi perfecte, amb una il·luminació brillant i unes actuacions de primer ordre on sobresurt Laia Costa. Ningú s’hauria de perdre aquest film.

Espanya 2022 (1 hora, 44 minuts)

Direcció: Alauda Ruiz de Azúa

Guió: Alauda Ruiz de Azúa

Actors: Laia Costa, Susi Sánchez, Ramón Barea, Mikel Bustamante, José Ramón Soroiz, Amber Williams, Lorena López, Leire Ucha, Elena Sáenz, Asier Valdestilla García,