Als anys 80 al Regne Unit els conservadors, liderats per Margaret Thatcher, estan portant a terme una revolució econòmicament liberal i moralment reaccionària. En aquest marc la Jean, una professora d’educació física d’uns trenta anys, es veu obligada a portar una doble vida. És lesbiana i ha d’amagar la seva inclinació sexual a tothom per evitar les xafarderies, però sobretot per por a no perdre la seva feina. L’arribada d’una nova alumna homosexual a la seva classe trasbalsarà el seu fràgil equilibri i es trobarà en una difícil encreuada: defensar la justícia i els seus principis o la seva estabilitat laboral.
Al parlament de Londres acabaven d’aprovar l’anomenada clàusula 28. Deia que, en el marc educatiu, no es podia donar el tractament de suposada relació familiar normal a l’homosexualitat. Dit en altres paraules: calia erradicar gais i lesbianes de l’escola. De fet, la propaganda governamental mostrava unes tisores amb el lema: “Talla la política de l’educació“, donant a entendre que els partits d’esquerres atacaven els valors morals tradicionals i promovien les pràctiques no heterosexuals.
A les primeres imatges del film veiem a Jean al bany, s’està tenyint els cabells i la càmera, situada just darrere seu, ens mostra la seva cara reflectida al mirall, de fet en el joc de miralls sols podem veure la meitat del seu rostre i els cabells tenyits. És primera metàfora que no pot portar una vida única, completa i lliure. Amb el barnús posat s’asseu al sofà davant el televisor, on estan fent un programa de “first dates“, naturalment trobades heterosexuals. Casa seva és un espai no massa gran, tot i que acollidor, on la veiem relaxada. És jove, bonica, té una llar, té feina, segurament si pogués viure acompanyada d’una parella podria ser més feliç.
Ben d’hora al matí, surt a córrer per una carretera que voreja la costa per sobre el mar, fa un dia gris a Newcastle, passa per un grup de cases baixes, com la seva, construïdes fa ja un segle per acollir a famílies obreres. Es dutxa relaxadament, esmorza mirant per la finestra i veu com la veïna del davant l’està vigilant, sempre aquesta sensació de ser observada i potser delatada. Després va cap a la feina conduint el seu cotxe, al costat de la carretera es veu la fumera contaminant que surt d’una gran fàbrica.
La seva feina li agrada, gaudeix entrenant a les noietes de l’equip de “netball“, els hi ensenya com atacar i com defensar, els hi transmet la intensitat necessària per guanyar partits. No és gens fàcil gestionar un exaltat grup d’adolescents de quinze anys, amb les seves dinàmiques de grup i la seva líder, la creguda, egocèntrica i pèl-roja Siobhan. El film ens mostra perfectament l’ambient una mica caòtic dins del vestidor, roba escampada pels bancs, el vapor de les dutxes i les brometes de les noies.
En sortir de classe comença la seva vida real, quan es troba amb la Vic, la seva xicota, i juntes van a trobar-se amb les companyes en un bar d’ambient liberal per beure i jugar juntes al billar, descobrim una altra Jean ben allunyada de la més aviat callada i tímida de la feina; això sí, sempre amb l’ai al cor per por d’ensopegar amb algú conegut de l’altra vida, tal com realment li acaba passant amb Lois, la nova alumna amb uns rínxols negres i brillants.
Per acabar-ho d’adobar, la rivalitat entre la dominant pel-roja i la independent i solitària rínxols negres portaran la tensió més enllà del que Jean és capaç de gestionar. La seva forma de vida col·lapsarà com un castell de cartes i es trobarà sola i abandonada per tothom i el que és pitjor, per ella mateixa i la seva consciència.
El film té grans encerts tant narratius com estètics:
Temàticament, et fa sentir una sensació real opressiva que viu la protagonista. La propaganda conservadora ha convertit a “tota la gent de bé” en guàrdies de la moral que sempre estan vigilant als que deixen el bon camí; les mirades cap a la Jean i la seva amiga són matadores i el conjunt de companys de l’escola, professors com ella, semblen, pels seus comentaris, del nucli dur de la Dama de Ferro. En aquest context enrarit, on el govern defineix a gais i lesbianes com a corruptors d’infants, tothom s’atreveix a jutjar i condemnar, a dir la seva de la forma més grollera o a aplicar la llei de l’enemic al suposat infractor a qui no se li dona ni l’oportunitat de defensar-se. En canvi, aquells que discrepen prefereixen callar i practiquen l’autocensura per por a ser exclosos.
A casa de la seva germana encara tenen sobre la xemeneia com a única foto seva la del dia de la boda, una relació impossible que va acabar en un divorci, una forma de manifestar que no aproven la seva vida. Els cartells amb les tisores semblen perseguir-la quan surt a fer esport pel carrer com si volguessin tallar la seva llibertat. Les altres noies semblen voler buscar-li parella i els homes la veuen com una possible relació futura, com una parella sexual. I ella no gosa dir que aquest tema no l’interessa. Voldria submergir-se a la banyera i, com si fos un bateig, renéixer en un altre món; tal com ho veiem en una escena del film. Fins que un dia no li quedarà més remei que agafar el toro per les banyes.
Podem palpar el moment de libració quan verbalitza “no m’interessa perquè soc lesbiana”. En sortir sola de la casa de la seva germana, entre rialles i plors contempla a uns cavalls que galopen per un prat. També quan va darrere la moto de la Vic i, pel retrovisor podem veure el seu petit espai de llibertat i felicitat. És molt alliberadora una escena on la Jean i Vic corren cap al mar en una platja deserta; un espai ampli, natural i salvatge en contraposició de l’encotillament de la vida a la ciutat.
Estèticament, ressaltaria les encertades paletes de colors, els suaus pastels, els vermells de passió i de llibertat i els primaris de la seva presó, el seu espai de repressió: l’escola; els jocs de miralls que sovint ens expliciten la seva esquizofrènica dualitat; els seus primeríssims plans que ens mostren la seva angoixa, una càrrega feixuga que no pot ni deixar ni suportar.
La pel·lícula està basada en un cas real, es tractava d’una professora també d’educació física a Liverpool, Catherine Lee, que s’assemblava molt a la caracterització de Jean a la pel·lícula, alta, cabell ros molt curt, ulls blaus, nas prim i uns pòmuls rodonets que emmarcaven el seu somriure. Va estar assessorant la directora, també guionista, i va parlar amb la protagonista per donar-li el seu feed-back de com ho vivia. A l’estudi de rodatge es va emocionar en veure’s a si mateixa quaranta anys abans, com en una càpsula del temps.
La directora, Georgia Oakley, va ser preguntada en una entrevista d’on havia sortit el títol de la cinta, de si era per la cançó de David Bowie, donat que sona en un moment de la pel·lícula; va respondre que efectivament la cançó estava posada a posta, però que el nom ve, en part, a com es referien les lesbianes de l’època a les companyes que eren molt femenines malgrat vestir amb blue jeans, i per l’altre, per la tristesa que porta dins la protagonista pel fet de viure sempre amagada.
Blue Jean és la primera pel·lícula llarga de la seva creadora, rodada en 16 mil·límetres com si fos quasi una producció amateur o acadèmica, no pateix de cap manera de mancances per aquesta qüestió tècnica, ans al contrari la fa lliure. És cinema independent, és una cinta d’autor, que supera a la major part de la creació cinematogràfica d’enguany. Seria injust no alabar el gran paper que fa la protagonista. No us la perdeu!!!.
Regne Unit 2022 (1 hora, 37 minuts)
Direcció: Georgia Oakley
Guió: Georgia Oakley
Actors: Rosy McEwen, Kerrie Hayes, Lydia Page, Lucy Halliday, Stacy Abalogun, Deka Walmsley, Gavin Kitchen, Farrah Cave, Amy Booth-Steel, Lainey Shaw, Aoife Kennan, Scott Turnbull,…
Deixa un comentari