Dos Nord-Americans, una guionista, la Chris, i el seu home un director de cinema, en Tony, viatgen fins a l’Illa de Faro, Suècia. Ell ha de preparar els detalls per dirigir la seva pròxima pel·lícula i ella ha d’acabar d’escriure una història que se li resisteix. S’instal·len a una casa, amb un molí al costat, que va pertànyer al famós director suec Ingmar Bergman on esperen trobar la pau i la inspiració necessària per a la seva creació.


A la directora Mia Hansen-Løve li agrada filmar la quotidianitat de la vida, ficar-se dins dels personatges tractant de copsar els seus sentiments i pensaments. Sempre hi ha a la seva obra algun petit drama que trasbalsa als protagonistes i que els obliga a cercar recursos i suports per superar les situacions. A “L’Avenir“, del 2016, una professora de filosofia ha d’enfrontar que el seu marit la deixi, d’avui per demà, per una altra i la decadència de la seva mare. A “Maya“, del 2018, un periodista que ha estat presoner a Síria no troba sentit a la vida en ser alliberat i viatja cap a Goa, a l’Índia, on va créixer i allà renaixerà gràcies a l’amor. Aquesta d’avui és una mica més subtil i complexa, ja que retrata el cinema dins del cinema, la història dins d’una altra història i finalment, en un acte relativista, barreja el passat, present i futur, realitat i ficció.


Com a totes les seves pel·lícules la fotografia té una gran importància, tant a interiors com a exteriors: Un pla on la parella està mirant per la finestra d’un molí de parets gruixudes, amb la llum del sol i les seves ombres ens transmet calma alhora que proximitat, ens agradaria ser allà on són ells. L’herba o les fulles dels arbres mogudes pel vent com si fossin onades, el mar en calma, tant de dia com de nit, les passejades en bicicletes amb aquella sensació de moure’s levitant. Tots ells, fotogrames que podríem emmarcar i penjar en una paret per la seva força i la seva serenitat. Sense cap dubte la directora suma la seva habilitat com a pintora paisatgista a la de psicòloga de l’ànima humana.


En Tony és un gran admirador de Bergman i de tots els seus films, potser per això ha escollit l’illa com escenari de la seva nova pel·lícula, a la Chris algunes de les obres del cineasta suec se li travessen una mica; més encara, quan li expliquen que va tenir nou fills i que mai s’hi va interessar gaire per ells. Un dels conservadors de la seva obra li diu que va ser tan cruel a la seva vida com a les seves pel·lícules; de fet, difícilment hauria pogut crear una obra tan extensa si hagués estat un home de família. Certament, eren altres temps, però a Chris no li serveix d’excusa.


A l’hora de treballar en Tony es queda a la casa i Chris decideix aïllar-se al molí per escriure més tranquil·la, ve a ser com si al matí cadascú anés a la seva feina. Malgrat dormir al mateix llit i caminar sovint agafats de la mà, la parella sembla distanciar-se, una relació una mica freda, més d’amistat que de parella. A la Chris sembla faltar-li aquest contacte més físic, s’insinua, però en Tony no entra en el joc. Un moment que el seu marit ha sortit ella aprofita per espiar el seu treball, el que ha estat escrivint i dibuixant, descobreix uns esbossos a llapis de dones en actituds de sadomasoquisme i bondage, que no semblen tenir res a veure amb la pel·lícula que treballa; què hi ha darrere d’aquests pertorbadors dibuixos? Són simplement una recerca estètica, un entreteniment, o alguna cosa més?


Per això ella sembla trobar aquesta glopada de llibertat en la relació amb un jove estudiant de cinema que l’acompanya per l’illa i on la relació flueix fàcilment de forma natural, és com si tornes a tenir 20 anys i una vida sencera davant seu amb tot per descobrir. Beure vi estirats a la sorra, o tirar-se meduses un a l’altre com si el temps s’hagués aturat i sense cap altre propòsit que riure una estona.


L’endemà torna a la feina, però està bloquejada, s’ha quedat aturada, no sap com seguir la història que està escrivint, i agafa la bicicleta per donar un volt per l’illa i per ventilar-se una mica, cerca una casa que surt a una pel·lícula de Bergman sense èxit i llavors comença a ploure a bots i barrals; unes imatges de gran bellesa. Torna a casa amarada.


Li demana ajuda al Tony, que pensa que no és una bona idea participar directament a la seva feina, malgrat això està disposat a escoltar la història, potser parlant en veu alta i explicant-li a una altra persona trobarà el camí per seguir. Chris verbalitza: “Ens passem la vida explicant sempre el mateix” Té por de repetir-se, de copiar-se a si mateixa. Sol passar sovint que els artistes tenen un tema que els hi preocupa, alguna cosa que porten dintre seu i volen contar al món. Per exemple Gabriel Garcia Marquez ha fet girar tota la seva narrativa al voltant de “Cent anys de soledat” o el cineasta japonès Hirokazu Kore-Eda centra la seva obra en les relacions familiars, o Pete Seeguer compon i canta per lluitar a favor dels desvalguts i en contra del feixisme. És una necessitat de molts creadors compartir els temes que els hi importen.


D’aquesta manera s’obrirà una pel·lícula dins de la pel·lícula: La història d’un amor retrobat, però impossible; la constatació que la passió i l’atracció física no consumada de forma plena pot sobreviure i renéixer plenament, com alguna cosa que ens manca i cal completa, perquè el dolor i el patiment de la pèrdua poden quedar eclipsats per uns records de felicitat intensa i ens aboquen a tornar a caure dins la trampa de l’amor. Les circumstàncies canvien i les persones també i el que va ser massa aviat al principi es transforma ara en massa tard.

Aquesta nova narració li dona a la directora l’oportunitat de mostrar-nos imatges de desig, sexe i gelosia amb una boda, una festa nocturna, una sauna i un bany al mar de nit. Ambient diferent, colors diferents.


Al final, la suposada realitat es barreja amb la suposada ficció, el guió que estava escrivint la Chris és una pel·lícula ja acabada i les dues històries coincideixen en un altre moment temporal. Quan en Tony torni a l’illa amb la seva filla comuna amb la Chris i totes dues s’abracin felices deixarem enrere la imaginació i tornarem a una realitat assenyada i plena de felicitat.


L’ILLA DE BERGMAN és un film que es mou a ritme pausat, que ens permet gaudir del paisatge i la fotografia, que amaga reflexions filosòfiques que deixen preguntes obertes i que farà gaudir als cinèfils. Recomanable.

França 2021 (1 hora, 52 minuts)

Direcció: Mia Hansen-Løve

Guió: Mia Hansen-Løve

Actors: Vicky Krieps, Tim Roth, Mia Wasikowska, Anders Danielsen Lie, Joel Spira, Oscar Reis, Jonas Larsson Grönström, Clara Strauch, Wouter Hendrickx, Gabe Klinger,…