A la Medina de Salé, a la costa atlàntica del Marroc, la Mina i en Halim, el seu home, regenten una sastreria tradicional dedicada a la fabricació per encàrrec i de forma artesanal dels caftans, un vestit de festa i cerimònia tradicional del país. A ell li va ensenyar de petit l’ofici el seu pare i ella l’ajuda i atén les clientes. Acaben de contractar un jove ajudant per la botiga i feina no els falta, podrien tenir una vida feliç i relaxada. Halim estima profundament la seva dona, alhora que porta en secret una inclinació prohibida. Quan ella cau malalta tots tres trobaran la forma d’ajudar-se mútuament. Una obra plena de delicadesa, dignitat, sentiments i amor.


La directora, Maryam Touzani, ens va entendrir i omplir de bellesa amb la seva primera pel·lícula, Adam, del 2019, un cant a la solidaritat femenina que ens transportava a la serenitat pictòrica de l’escola flamenca i alhora a la Mediterrània més blava i terrosa. Aquesta d’avui va encara més enllà i argumenta que les persones amb els seus actes poden superar les barreres que la societat aixeca per defensar-se de allò que és alternatiu.


Explica la directora que, cercant localitzacions per Adam, va conèixer a Salé un perruquer de dones que pel seu tarannà podia estar amagant alguna cosa i va comprendre el difícil que devia ser conviure amb això. Al mateix temps, ella tenia a casa seva un vell caftà que havia estat de la seva mare i des de petita imaginava que algun dia el podria lluir ella. Amb aquestes dues premisses va construir el seu guió. A més, hi ha un cert paral·lelisme entre la feina artesana de fer caftans i la de fer pel·lícules artístiques, més enllà del cinema de consum. En un món en què cada dia es viu de forma més accelerada molta gent cerca la immediatesa d’un producte més industrial perquè no valora l’esforç que hi ha darrere de les peces úniques i no té ni el temps ni les ganes d’apreciar-les.

El Caftà blau es mou a la curta distància: una botiga minúscula, que alhora és el taller, un pis petit, els estrets carrers de la medina i un hammam on els cossos nus pràcticament es toquen. La proximitat implica primeríssims plans dels rostres i les mans dels protagonistes, però també plans de detall de la feina que fan; així veiem com el fil d’or va formant la sanefa puntada a puntada; com l’agulla es mou i travessa la tela guiada pels dits forts i destres. Mostrar aquesta artesania requereix el mateix temps i paciència que la mateixa feina, per tant, un ritme pausat, una lentitud que pot avorrir alguns tot i que és necessària per submergir-te en el món i el temps, ben allunyat del nostre, dels protagonistes.


Tal com explicita el títol els colors són importants en aquesta pel·lícula, colors ocres, marrons suaus, sorra, blaus pastel o tons cafè i on ressalta, lògicament, el blau del caftà, específicament “blau petroli” que comenta la directora que va estar dies i dies buscant-lo. El caftà es va fer específicament per la cinta i Touzani explica que va estar mirant diferents tipus de sanefa, conjuntament amb l’artesà Sr. Lalaami, sense que acabés satisfeta fins que li va portar el caftà de la seva mare i el van copiar.


La relació entre la Mia i en Halim és una comunió perfecta, es passen tot el dia junts tant a casa com a la botiga, les seves mirades són dolces i ho comparteixen tot, però en Halim té una necessitat, una atracció que ha tractat de reprimir sense èxit i que el porta al hammam a fer alguna cosa més que tenir cura de la neteja del seu cos; la Mia ho sap des de fa temps encara que és un tema del qual mai no s’ha parlat.

Quan arriba en Youssef a ajudar, en Halim no pot deixar de mirar-lo. La directora sap com omplir de desig aquest contacte visual, i quan li agafa les mans per ensenyar-li a donar una determinada puntada, hi ha una pulsió eròtica que Maryam Touzani sap fer-nos arribar: gestos on es barregen desitg i vergonya. Res a veure amb les seqüències del hammam que mostren veladament una relació més mecànica que sensual, més terapèutica que no pas amorosa.

Inicialment, la Mina pot sentir gelosia d’en Youssef; identifica perfectament les mirades que li fa el seu marit, ja que, com a dona, copsa l’atractiu que té. Després, quan el seu final s’acosta, el mirarà amb altres ulls. D’entrada, ella dubta que l’aprenent duri gaire en una feina amb tant d’esforç i pocs diners, com li diu al seu home; al final, però, s’intueix que pot esdevenir el llegat d’Halim, tal com ell ho va ser del seu pare. La directora no amaga el seu desig que aquesta activitat artística continuï viva, que els costums tradicionals, que són l’ànima d’un poble, no morin rebutjades per la indiferència i l’oblit.


A la història Touzani ha volgut afegir el toc crepuscular amb la malaltia incurable de la Mia. Ella sap que el seu temps s’acaba i vol fer dues coses alhora: gaudir com mai ha fet abans del seu home per tal que aquesta intensitat transformi els minuts en dies i els dies en anys, i procurar que, quan ella no hi sigui, en Halim tingui una vida plena i ho vol fer de forma que ell no se senti culpable i ho fa beneint aquest futur on ella ja no hi serà.

La Mia és feliç, gaudeix de cada segon que li resta i no pensa en el final inevitable: van al bar, on tots són homes, a veure el futbol, van a passejar per la medina agafats de la mà. El film aconsegueix transmetre’ns perfectament aquesta sensació en què la nostàlgia es barreja amb l’amor i supera el dolor; desitjaríem poder viure un final com aquest amb tanta serenitat. L’actriu principal va viure durant el rodatge una greu malaltia del seu pare, que va acabar morint, i aporta aquest sentit tràgic de la nostra vulnerabilitat al seu personatge.


El film és brillant i tendre en presentar i gestionar el triangle que formen Halim, Mia i Youssef. El respecte, la humilitat i l’amor en les relacions en són els ingredients. Explica la directora que precisament és l’Amor, amb majúscules, el centre de la pel·lícula: amor de parella, d’home i dona, homosexual, amor a la feina, a les tradicions… També és un cant a la llibertat, ja que és un ingredient bàsic per estimar i ser estimat. Sovint la llibertat és amenaçada, tal com veiem a la cinta quan està la parella passejant de nit per la medina i els atura un policia secret.

El final és alhora solemne: amb les llums de l’alba, en Halim i en Youssef porten el cos de la Mina pels carrers estrets d’una medina deserta fins al cementiri a tocar del mar. Per primer cop, l’espai s’obre i veiem l’horitzó amb el sol naixent. I també és quotidià: tots dos asseguts tranquil·lament en un bar, prenent una tassa de te.

Una pel·lícula que conta una petita història que té la força per omplir de serenitat, llibertat i amor el nostre esperit. No us la perdeu.

Marroc 2022(2 hores, 2 minuts)

Direcció: Maryam Touzani

Guió: Maryam Touzani, Nabil Ayouch

Actors: Saleh Bakri, Lubna Azabal, Ayoub Messioui,…