Som a principis de l’estiu i la mare ha decidit vendre la casa familiar d’estiueig de la que és propietària a Cadaqués. Aquest fet provoca que tota la família es reuneixi de nou després de molt temps. En aquesta trobada sortiran a la llum els records i les enyorances però també totes les mentides, les prioritats, els desitjos i les necessitats de cadascú.  

Aquesta pel·lícula és, sobretot, una obra de teatre que se sustenta sobre les grans actuacions dels seus protagonistes. La narració es basa en els brillants diàlegs entre els personatges, i les imatges no parlen més enllà dels gestos i ganyotes dels actors. Tot el pensament de l’obra s’expressa amb paraules, sense que la fotografia desvetlli la màgia del moment. Tot transcorre de forma lineal,  mai tens la sensació  que el director estigui esculpint el temps ni fent-nos sentir cap plaer visual. Ens expliquen una història que juga amb els girs argumentals constants i la sorpresa, i que, com en els bons thrillers, haurem d’esperar al final perquè tot esclati. És una obra interessant i, a cops brillant, encara que cinematogràficament sigui bàsica i fins i tot justeta.

Conscients, tant director com guionista,  que volen jugar més amb la sorpresa que amb l’estètica, ja al principi del primer acte, quan encara no ens han presentat a la majoria dels personatges, ens ofereixen un toc d’efecte pertorbador, on probablement no entendrem per què la protagonista principal actua de la forma que ho fa. No serà fins al final quan comprenguem que està tractant de recuperar un intangible,  que raona que el que no té remei pot esperar. Fer el cor fort, saltar-se normes i convencions per poder continuar amb el seu propòsit. Serà el primer avís  que, en aquesta història familiar, la majoria no actuarà com caldria esperar i que cal estar preparats per pujar al tren de la bruixa, que pot aparèixer quan no ens ho esperem per donar-nos un mastegot amb la seva escombra.

Per cadascun dels membres de la família la venda de la casa significa una oportunitat per portar a terme algun somni personal: editar un disc o comprar un terreny a la Cerdanya, ja que la mare ha promès repartir els diners, per tots menys pel pare, que ja fa temps que es va separar de la seva dona. Rere dels somnis hi ha un objectiu egoista, també pel pare que no vol que es vengui i aparentment sols la mare ho fa per motius més o menys altruistes, encara que darrere de tot hi ha un pla ocult i misteriós.

La pel·lícula també deixa clar que tothom necessita ser estimat i estimar, que la vida sense amor es fa insuportable. Denuncia que la família tradicional és falsa i avorrida,  que les persones tenen la sensació que sols els interessos i les convencions mantenen unides  les famílies. Estimar-se dins d’aquest context pot ser una càrrega feixuga. No hi ha glamur en portar a les filles a l’escola i educar-les, ni en ficar-se cada nit  al llit amb el mateix home que estarà pensant en la feina. Res de tot això t’eriça la pell ni et fa pujar la temperatura. L’enamorament és efímer, especialment quan inconscientment hi ha jugat un paper important càlculs de classe i econòmics, la passió i el romanticisme queden pels amants esporàdics, furtius i de curta durada.

La casa és un símbol, un referent, el lloc físic on la família està unida i un aixopluc del que passa fora. Representa un sentiment atàvic de protecció mútua, un remei contra la soledat, ja que la soledat és insuportable. Ho percebem dramàticament en el cas  l’àvia, i és precisament a casa seva, en la primera seqüència de la pel·lícula, on la mare es veu reflectida en un mirall.  El futur que veu és tan terrible com sospitava, per això ha de seguir el seu propòsit. Tenir una casa és tenir un lloc on tornar, tant físicament com anímicament. Aquesta pel·lícula al·ludeix a la destrucció d’aquest lloc comú.

Veurem també que només valorem a les persones i les coses quan les perden o creiem que les podem perdre. És un daltabaix emocional que t’acomiadin d’aquell treball que tant odies; arribar a l’hotel i descobrir que no tenen anotada la teva reserva et deixa sense un lloc on dormir i reposar; la mort d’un ésser estimat és devastadora i que la teva parella et deixi et posa davant d’un buit existencial. És a això a què juga aquesta possible comèdia de costums. Tots experimenten de forma terrible la sensació de pèrdua en algun moment de la narració.

La pel·lícula es mou per la superfície de la psicologia dels personatges, i per fer-ho més evident, el guionista ha inclòs una psicòloga com a personatge convidat. A  poc a poc, aniran sortint les petites misèries de tothom  fins a arribar a l’incendi emocional. En un final genial i necessari per poder tenir un “happy end”, una nova pèrdua, que afecta en aquest cas a tots, provocarà la comunió de la família com a pilar bàsic de l’individu en aquesta societat hostil.

Aquest film és argumentalment similar a “La casa”  dirigida per Alex Montoya aquest mateix any. En aquell cas, la casa d’estiueig que han de vendre, és molt més modesta i els diners de la venda poden significar la supervivència de negocis particulars que permeten viure als protagonistes. La història juga més entre el present i el futur, en l’enyorança, no és tan ocurrent ni tan càustica com aquesta. De fet, aquella era un còmic nostàlgic del paradís perdut, mentre que aquesta un retrat sense pietat de la decadència d’una classe. 

Si voleu passar una tarda distreta de cinema que us tingui ben interessat tot el temps,  aquesta és la vostra pel·lícula.

España 2024 (1 hora, 45 minuts)

Direcció: Dani de la Orden

Guió: Eduard Solà

Actors: Emma Vilarasau, Maria Rodríguez Soto, Enric Auquer, Alberto San Juan, Clara Segura, Macarena Garcia, …