Seydou i Moussa són dos amics de setze anys que viuen a Dakar. Tot i que no porten una mala existència ni han de fugir de la fam o de la guerra, tenen un somni: anar a Europa per guanyar-se millor la vida i ajudar a les seves famílies. La pel·lícula narra la seva odissea travessant tota Àfrica, passant dies i dies a peu pel desert, sent detinguts per les màfies líbies, treballant com esclaus i, finalment, creuant la Mediterrània per arribar a Itàlia.

Segons l’Organització Internacional de la Migració (OIM),  en els darrers 10 anys han mort més de 28.000 persones comptabilitzades al mar Mediterrani intentant arribar a Europa, ben segur que en realitat són moltes més. Aquesta pel·lícula ens mostra que  creuar el Mare Nostrum és només l’última etapa i no necessàriament la més perillosa. Tot el viatge per arribar a la costa, a Trípoli en aquest cas, es pot convertir en una tortura, en un seguit de desenganys i patiments, i que la mort és allà amagada darrere de cada duna, de cada control fronterer, de cada transport.

Tal com ens la mostren de forma dinàmica i colorista a la pel·lícula,  la vida a Dakar dels dos amics és més o menys feliç, Seydou té una mare que l’estima i viu amb ella i els seus germans petits a una casa humil i petita, ni millor ni pitjor de les del seu barri. Va a l’escola, juga a futbol i treballa unes hores ajudant en una fusteria per poder guanyar alguns diners. També  participa en les festes del barri on se’l veu participatiu, la nit és màgica, el ritme frenètic. La vida que porta allà, lliure i quasi tot el temps al carrer, envoltat de gent coneguda que l’aprecia, no la podrà portar possiblement a Europa. De cap manera han de fugir de la guerra o de la fam, com els hi passa a molts dels que emigren forçadament,

què fa, llavors, que aquests adolescents emprenguin aquest perillós viatge?

El món és global, i has de viure en un lloc molt i molt recòndit per no saber què passa a l’altre costat de la terra. Tothom pot veure l’ostentació que es viu al Primer Món: cases luxoses, cotxes, piscines, restaurants… res a veure amb Àfrica. Especialment, en mosta la cara més feliç d’aquesta societat obligada a ser feliç, amb aquesta unànime creença que pots aconseguir tot el que et proposis, que tot depèn de tu, de la teva voluntat i del teu esforç. Els nois veuen  futbolistes, cantants, milionaris i famosos participant a” reality shows”,  l’èxit és allà a Europa, esperant-los.

Així, vet aquí  que els dos amics van de nit al cementiri a demanar permís per marxar  i sol·licitar la seva protecció dels ancestres, un tràmit ineludible que ens parla del pes d’unes tradicions que venen de la nit dels temps. L’endemà, d’amagatotis i quasi  de nit, deixaran la ciutat encara adormida per marxar, plens d’il·lusions i esperances, a una incerta aventura que els portarà, com el peix que confiat es fica dins la xarxa, a viure l’infern a la terra.

El director ens regalarà unes imatges estèticament poderoses: un autocar de quaranta anys circulant per carreteres polsegoses travessant el no-res, amb el sol abrasador i la freda i blava nit. Vehicles tot terreny botant per pistes que només existeixen en la memòria del conductor. Creuant a peu el desert, tant de dia com de nit, seguint a un guia impertèrrit, deixant  enrere els caiguts que, sense força, no poden seguir. Dunes que pugen i que baixen, amb totes les tonalitats del groc al marró, del vermell al blau quasi negre. Imatges oníriques provocades per l’esgotament i la mala consciència. Sòrdides presons, cruels carcellers, bandits, policies i soldats. La irònica bondat de l’esclavatge. Un vaixell sortit del desguàs ple d’éssers humans extenuats travessant plataformes petrolieres a la nit  que apareixen com miratges. Tota aquesta terrible bellesa és  la que tots podem veure, la real, sense aquell ensomni de voler fer veure que un nen mort està dormint, que usava Sebastià Salgado, al film del 2014 “La sal de la terra” dirigit per Wim Wenders. Bellesa real, no bellesa pura que cerca fer un sortilegi, en realitat una covarda fugida.

Jo capità no és un film de denúncia; no parla de la política migratòria d’Itàlia o dels països de la Unió Europea, de fet, acaba abans  que desembarquin. Pretén ser una pel·lícula realista, ja que està basada en experiències tant reals com terribles de persones que van creuar el continent africà per arribar a la costa. No és gore, ja que no es recrea en escenes truculentes ni en el patiment, encara que tampoc amaga res. No manipula l’espectador assenyalant bons i dolents, simplement narra uns fets. Ens situa a la posició del protagonista, que no té temps per lamentacions sinó per sobreviure i tirar cap endavant. Finalment,  ens mostra el seu orgull en assolir el seu objectiu, com si fos un futbolista que acaba de guanyar un campionat després de remuntar un cinc a zero.

Un cop vista la pel·lícula pots arribar a pensar que el que ha filmat Matteo Garrone és un primer advertiment, un avís per a navegants: nois, noies, homes, dones, abans de marxar cap a Europa heu de saber els perills que haureu d’enfrontar, no sols al mar com pot semblar obvi, sinó per travessar Àfrica, teòricament amiga i on es repeteix la terrible cara del mal, on l’home és un llop per l’home. De fet, estaria bé que es filmés una segona part on ens mostressin la seva vida un cop al Vell Continent, en general una vida precària, menystinguts, explotats, lluny de les seves famílies i dels seus costums i tradicions, una existència possiblement sense ànima ni esperit, ja que, si el seu cos ha fet un viatge ple de patiments, la seva essència s’ha quedat als seus pobles i amb els seus. Una lectura més positiva ens portaria a dir que, malgrat tots els patiments, han aconseguit el seu propòsit, que són a l’Europa de les oportunitats i que a partir d’ara, ja res impedirà que assoleixin els seus somnis, que si treballen, aprenen i perseveren en el seu esforç, podran esdevenir un d’aquells homes d’èxit que han vist a la televisió.

Crec que tothom hauria de veure aquesta pel·lícula, ja sigui des de la comoditat de la butaca d’una sala de cinema o des de l’intimidat del sofà de casa, per copsar racionalment, que no sentir, les penúries de milers de persones tractant de situar-se a l’escala més baixa de la nostra societat. Per deixar de deshumanitzar aquells que venen de fora, tal com nosaltres, o els nostres avantpassats vam fer abans. Molt recomanable.

Itàlia 2023 (2 hores, 1 minut)

Direcció: Matteo Garrone

Guió: Massimo Ceccherini, Matteo Garrone, Massimo Gaudioso, Andrea Tagliaferri

Actors: Seydou Sarr, Moustapha Fall, Issaka Sawadogo, Bamar Kane, Hichem Yacoubi,…