Jean-Michel Bouchard, un jubilat de setanta anys, solter empedreït, viu en una elegant residència, una antiga casa colonial reformada. Per mantenir-se actiu, col·labora dues hores, dos dies a la setmana a la biblioteca on havia treballat. La directora de la residència, Suzanne, una dona treballadora, impecable i controladora, comença a tenir problemes quan un grup defensor dels indis acampa al davant a causa d’un mural antic. El Sr. Bouchard intentarà d’ajudar-la discretament. Aquesta història és una crítica social i política cap a una societat que ha perdut els papers.
Denys Arcand, el director i guionista de la cinta, té 83 anys i en porta 56 de carrera. Diu que aquesta serà la seva darrere pel·lícula, el seu testament, suposadament, ja que mai se sap on el portarà la seva necessitat de denúncia. Només cal llegir els títols de les seves principals pel·lícules per entendre com percep la societat actual: “El declivi de l’imperi americà” (1986), “Les invasions bàrbares” (2003), “L’edat de la ignorància” (2007) i, finalment, “La caiguda de l’imperi americà” (2018).
A “Testament”, Denys Arcand utilitza com a punt de vista un home impecable, possiblement un alter ego seu, que representa la seva mirada del món actual. Aquest personatge, sempre ben vestit, correcte i educat, manté una certa distància i es recolza en la intel·lectualitat i la cultura. Està tan desencantat i fora de lloc en aquest món com el mateix Arcand. De fet, el director va declarar que la màgia i el misteri del sexe ja no interessa a ningú, només l’acte físic; que la mort, per on tots hem de passar, s’amaga com si fos un defecte. Sols queden els diners, res més importa, la raó s’ha perdut.
En una entrevista recent va dir:
Estic tan perdut com els meus personatges, em sento superat, ningú em representa, la majoria de pel·lícules que es projecten són entreteniment buit. Si em vull distreure, miro un partit de tenis de Rafa Nadal.
Novament, el director carrega contra els polítics, mostra’ls ridículs, ganduls, prepotents i incompetents. Els presenta com a capaços de defensar una cosa i també el seu contrari, sempre fugint dels problemes i sense mai prendre cap decisió, a menys que els mitjans de comunicació els obliguin. Els retrata com elitistes, corporativistes, educats a les millors escoles de negocis del país, implacables servidors d’ells mateixos.
Tot comença, hem dit, quan un grup de defensors dels drets i la memòria dels indígenes, s’indignen per un fresc pintat a una paret interior de la residència, on apareixen uns indis amb poca roba al costat d’uns europeus dominants, armats i ben guarnits. Possiblement, la pintura vol representar una fita històrica, o simplement un encontre entre les dues cultures. Tots sabem què ha estat el colonialisme; de fet, no ens hauria de sorprendre la pintura sabent el punt de vista de l’època, també estem acostumats a les reaccions de rebuig a símbols que el representen.
La paradoxa i la crítica satírica que fa Denys Arcand en aquest cas és que, entre els manifestants no hi hagi cap indígena ni tampoc ningú que entengui la seva llengua. Són lluitadors per causes alienes, uns justiciers que s’atorguen atribucions de jutges divins sobre el passat i el pressent i que usen els mitjans de comunicació per pressionar els polítics i crear mala maror. De fet, formalment, aquestes persones no són tan diferents dels talibans que, a l’Afganistan, van volar dues estàtues gegants de Buda o dels primers cristians que van cremar la biblioteca d’Alexandria.
Cal pedagogia i anàlisi de la història, no destrucció. És cert que no es pot fer taula rasa i oblidar el passat; amb això entraríem en el negacionisme. Cal mantenir viva la memòria en un difícil intent per no repetir els errors.
Dit això, les minories, racials, lingüístiques i culturals, han de ser respectades, ja que la fortalesa d’una democràcia es basa en la seva capacitat per integrar-les, preferiblement sense obligar-les a ser com la majoria. Com ja va dir Jacques Derrida,
si obligues una persona a deixar de ser ella mateixa per ser admesa, no és integració, és submissió.
Això és exactament el que va fer el colonialisme, i que encara fa en molts llocs.
A la pel·lícula també hi apareix una prostituta, Denys Arcand sent una debilitat per aquest col·lectiu professional. Les que apareixen als seus films són sempre d’alt nivell; no són dones vulnerables obligades a prostituir-se, maltractades, humiliades, explotades, sinó dones que han escollit lliurement la professió. El director les retrata com assistents socials per les ànimes i els cossos solitaris, infermeres de l’amor, psicòlogues de la solitud de l’home. La tendresa, comprensió i companyia tenen més pes que el sexe urgent i anònim.
Posats a criticar, Arcand també es fica amb la diversitat actual de gèneres no normatius. Una treballadora de la residència decideix que no vol ser tractada com a dona, cosa que provoca situacions còmiques a l’hora de dirigir-se a ella sense usar el femení ni el maculi. A casa nostra també hem viscut aquesta situació amb el llenguatge no inclusiu i no binari, i la necessitat de sempre estar repetint paraules, cosa que sovint provoca situacions còmiques. Els polítics, tal com passa a la pel·lícula, cuiden més la forma i la imatge que el fons: tots, totes i totis estarem d’acord que tot plegat és una mica ridícul.
Al nostre protagonista no té traça per a la informàtica. Afortunadament, a la biblioteca on fa unes hores, hi ha una noia que aprecia la seva sinceritat i li dona un cop de mà. És una jove de cabells rossos, amb una mirada freda com el gel i dura com l’acer, que prové d’un país balcànic europeu. Ell l’anomena “la sèrbia cruel”. Aquest país, que en un moment donat, van voler actuar com els espartans i dominar despietadament els seus veïns.
Una altra paradoxa cruel és quan el ministeri de cultura decideix bescanviar les biblioteques i els llibres de les residències de gent gran per ordinadors i videojocs, amb l’objectiu de despertar els sentits, sense importar el pensament. Veurem instants de gran comicitat quan els avis han d’enfrontar-se amb la màquina: una velleta li parlarà al ratolí pensant que és un micròfon, i un ancià embogirà matant enemics en un joc de rol. Un clàssic, les dones cerquen el diàleg i els homes la violència.
Malgrat tot aquest desencant, Denys Arcand ha volgut regalar-nos un final amable i esperançador. De fet, si bé no confia en la societat i les institucions, sí que creu en l’ésser humà, en els sentiments bàsics i en la capacitat d’estimar.
No us penedireu de veure aquesta pel·lícula.
Canadà 2023 (1 hora, 55 minuts)
Direcció: Denys Arcand
Guió: Denys Arcand
Actors: Remy Girard, Sophie Lorain, Charlotte Aubin, Caroline Néron, Marie-Mai, …