Un conegut actor desapareix al mig del rodatge d’una pel·lícula, “La mirada del adiós” que, orfe del seu protagonista, queda inacabada, ja que s’havien rodat sols el primer acte i part del tercer, quedant pendent el gruix de l’obra. En trobar les seves sabates al cim d’un penya-segat sobre el mar es podia pensar en un suïcidi, encara que mai es va trobar el cos. Molts anys després, Miguel Garay, director de la cinta i amic del desaparegut, és convidat a un programa de casos sense resoldre per explicar el que recorda de la història. Som davant d’una trama de cine dins del cine. Victor Erice, l’aclamat director de 83 anys, torna darrera de la càmera per filmar una nova obra de ficció 40 anys després de “El Sur” i 50 després de “El Espíritu de la Colmena”, els cinèfils estem de sort.

El guió de la pel·lícula és força clàssic, el present i el passat es tornen a trobar, encara que en aquest cas no hi ha els típics flashbacks entrecreuats sinó que tot transcorre en el moment actual. Comencem dins la ficció, doncs, les escenes de la primera seqüència són les que corresponen al film inacabat, en elles veiem com Julio Arenas, l’actor desaparegut, arriba a una mansió senyorial, “Triste le Roy“, on el propietari, un home gran al final de la seva vida, li demanarà que trobi a una persona que se suposa està a la Xina, la seva filla, a la que vol veure abans de morir. En el jardí, una mica descuidat, la càmera s’apropa a una estàtua de pedra que per un costat representa un home jove i per l’altre el mateix home vell. El joc de la confusió està servit.

D’aquesta manera Miguel de Garay es troba a ell mateix en el paper que tenia assignat Julio Arenas, tractar de trobar a una persona, o com a mínim, els seus records i la seva memòria, en un intent d’esbrinar que va passar realment i perquè va prendre la seva dràstica decisió de desaparèixer d’aquest món. Seguint al director descobrim que també ell ha emprès des de fa temps una espècie de fugida del món cercant una vida més petita, personal i introspectiva. Ja no viu a la capital, sinó en un petit poble al Cap de Gata, davant del mar, en una caravana aparcada en un solar on té un hortet del qual té cura i surt sovint amb un amic al mar a pescar. De fet, després d’aquella obra inacabada, no va tornar a dirigir i es va dedicar a escriure, cosa que continua fent encara que amb baixa intensitat. En aquest paradís terrenal on viu allunyat del món dit normal comparteix vetllades amb el seu amic pescador i una parella jove que també viuen, com ell, al marge de la bogeria. En aquest entorn protegit agafa la guitarra per cantar “My Rifle, My Pony and Me“, una balada que cantaven Dean Martin i Ricky Nelson al mític western de Howard Hawks del 1959 Rio Bravo, un cant a la independència i la llibertat.

El periple del director a la recerca d’informació el portarà a visitar a un vell amic del món del setè art, que guarda moltes pel·lícules velles, el que es va rodar de la seva entre elles. La revisió de l’última imatge rodada de Julio Arenas sortint de la mansió amb la imatge detinguda a la moviola mostra la mirada perduda de la follia. Es trobarà la filla de l’actor, que tampoc en té cap notícia i amb una examant argentina de pas per Madrid.

Què li poden explicar a ell, que va ser amic seu des de ben jove que no sàpiga?

petits detalls, pensaments, potser un altre punt de vista. Malgrat totes aquestes mirades, nosaltres encara no sabrem gaire cosa de l’enigmàtic personatge que va desaparèixer sense deixar rastre. De fet, Miguel Garay està tan perdut com nosaltres i al programa televisió sols pot confirmar que el misteri segueix.

Amb la feina acabada i de tornada al seu cau de tranquil·litat creurà que tota aquesta aventura ja s’ha acabat, però una trucada inesperada el farà tornar a agafar la motxilla per continuar perseguint l’ombra del seu amic.

Potser en sortir de “Triste le Roy” el personatge que representava es va apoderar del seu cos i ja no va poder tornar a ser ell?

Si això fos així, hauria estat vagant per tota Xina i qui sap si per tot el món, tractant de trobar la filla perduda en una missió impossible de complir, fins que fos finalment la seva ment la que es perdés i ni tan sols recordes perquè viatjava. Un buit a la memòria, un temps oblidat, de la mateixa manera que la pel·lícula va quedar incompleta per falta del segon acte. Fet i fet Julio també tenia una filla a la realitat que tenia una mica abandonada, buscar a la petita xinesa potser era també, dins d’un secret racó amagat del seu subconscient, recuperar a la seva filla i, de fet, el seny.

Si finalment Julio encara fos viu, que podia haver passat que justifiques la seva desaparició?

Jorge Luis Borges en el seu conte “La Parábola del Palacio” on un gran Emperador tot poderós va mostrar el seu fastuós palau al poeta amb l’esperança que la seva grandesa quedés perpetuada en el temps i lliure del seu pas destructiu, explicava que el poeta va fer una obra de tal minuciositat i perfecció que reflectia cada mur, cada portalada, cada mirall i cada reflexa, cada ombra i cada raig de sol, cada instant allà viscut, sense que res manques. Quan l’Emperador va acabar de llegir l’última paraula del poema, el palau va desaparèixer, perquè no poden existir dues coses exactament iguals. Quan dos successos idèntics s’ajunten en la ment d’en Julio es transformen en un de sol, és la ficció la que s’apodera de la realitat, ja que és menys dolorosa.


Finalment, Victor Erice, servint-se del seu alter ego, el director a la ficció Miguel Garay, fa un joc de miralls enfrontant realitat i ficció i usant com a catalitzador el final del tercer acte, que ja tenia rodat, on el protagonista torna a “Triste le Roy” portant amb ell a la filla perduda i per tant donant la solució al problema. L’exorcisme sols podia tenir lloc a una sala de cinema que reuneix personatges de ficció amb els reals i on també hi ha la filla de Julio. El pare de la ficció mort feliç en veure la seva filla, ja pot descansar en pau, algú tanca els ulls al final de la projecció i així s’acaba la pel·lícula, amb el seu títol en lletres grosses a la pantalla.

Feia 40 anys que es va estrenar “El Sur”, diuen que la pel·lícula encara no estava acabada i que el productor Elias Querejeta va decidir que ja hi havia prou material filmat, que es muntés i s’estrenés. Qui sap si per aquesta frustració, Erice va decidir que el director de la ficció marxes cap el Cabo de Gata, o sigui al sud, o si la pel·lícula inacabada de la ficció, “La mirada del adiós” té alguna cosa a veure amb aquella seva, El Sur, també inacabada; des d’un altre punt de vista, les dues pel·lícules, “La mirada del adiós” i “Cerrar los ojos” també estan relacionades donat que després de la darrera mirada cal tancar els ulls.

Segons la mirada que donem a la pel·lícula aquesta pot ser densa o fluida, segons com la mirem l’obra ens retorna una mirada diferent, tal com succeeix amb les obres d’art. Així, si la nostra aproximació és superficial, el film ens semblarà fins i tot simplista, per contra, si aprofundim en els detalls, sortirem del cinema amb un excés d’informació que no reapareixerà fins després de reflexionar i pair. Quan ho penses una mica comprens que la visió i la missió d’Erice va ser la segona. Si Picasso tornes a la vida i fes una exposició caldria anar-hi sense excusa, el mateix passa amb aquesta pel·lícula pels cinèfils. De visió imprescindible.

España 2023 (2 hores, 49 minuts)
Direcció: Victor Erice
Guió: Michel Gaztambide, Victor Erice.
Actors: Manolo Solo, José Coronado, Ana Torrent, Soledad Villamil, Helena Miquel, Mario Pardo, Josep Mª Pou, Maria León,…