ELVIS

Definir el film Elvis com un biotip seria absolutament simplista, ja que és una obra més treballada i monumental, també més distorsionada, encara que gens complaent, com podia ser el de Freddie Mercury del 2018 Bohemian Raphsody. És una visió esbiaixada i personal sota la mirada tramposa del que va ser el seu mànager, l’anomenat Coronel Tom Parker. Amb tot, ens acosta a una versemblant explicació de l’ascens i la caiguda de qui va ser anomenat el rei del rock.

Després de patir un infart, el Coronel Tom Parker es desperta neguitós a l’habitació d’un hospital de Las Vegas. Té un malson on tothom l’acusa d’haver matat a Elvis Presley, ell ho nega i, arrossegant el gota-gota, camina fins al casino del davant, ben buit doncs som de matinada. Allà comença a explicar-nos la seva història, de firaire expert en l’art de l’engany a representant musical i ens contarà com va descobrir a Elvis i com va construir el seu mite. Han passat deu minuts i encara no hem vist al rei del rock a la pantalla.

Tots els mites tenen la seva èpica, particular malgrat que similar, això vol dir crear al seu voltant tota una narrativa que l’embolcalli donant-li a la vegada un sentit heroic i transcendent, això mateix passa en aquesta història: Família pobre amb pare a la garjola, s’han de traslladar a un barri que puguin pagar i en aquella època de segregació racial volia dir un barri negre. Allà trobem a un preadolescent Elvis, que somia en ser un superheroi, barrejat amb companys de color i escoltant música negra, que cal dir-ho, tenia molta més força que la blanca que s’escoltava llavors: era salvatge, sensual tirant a sexual explicita, amb una tristor suportada que sortia del fons de l’ànima, contestatària i rebel.

Al film ens expliquen aquell moment màgic, quan Elvis nen entra dins d’un servei religiós de música gòspel on alguns feligresos estan a punt d’entrar en trànsit, a punt de ser posseïts per la fe divina; llavors és ell el que queda colpit per Déu i per la música, com Sant Pau caigut del cavall per una llum encegadora. Acaba de néixer un mite blanc, bell com un àngel del cel, que vesteix, es mou i canta com un negre. Una hibridació que revolucionarà la música de la seva època.

Quan el Coronel Parker veu a Elvis per primer cop, ell fa de taloner d’altres cantants més coneguts, bàsicament de Country. El film no explica res dels seus principis musicals, que lògicament van ser difícils com els de la majoria d’artistes. De fet, per al Coronel, Elvis no existia fins que ell el va descobrir. Parker no en sabia massa de música, però els seus anys a les fires li havien ensenyat a veure la reacció del públic i el que ell reconeix a l’audiència en aquell moment és extraordinari.

Segons explica el Coronel, Elvis representava aquella fruita prohibida per la qual totes les dones joves se sentien atretes. En un món absolutament patriarcal i reprimit, com era en general la societat americana del moment, aquell noi de vint anys era molt desitjable i a més, s’exhibia d’una forma que permetia alliberar l’inconscient femení més enllà dels desitjos permesos. Tan jovenet i tendre que semblava indefens i inofensiu, amb una masculinitat tan marcadament sexual com un home fet, semblava tan bona persona que enamorava, però com en el cas del “Dr. Jekyll and Mr. Hyde”, es podia transformar en algú deliciosament pervers i dolent que despertava les passions més íntimes. De fet, tal com mostra la pel·lícula, aquest atractiu el va acompanyar fins al final de la seva carrera.

A les actuacions en directe, Elvis es movia contínuament, s’aixecava sobre les puntes dels peus com una ballarina, tirava el cos enrere i balancejava els malucs. Tant és així, que els seus detractors van començar a anomenar-lo Elvis la pelvis. La veu portentosa també hi era, una acurada barreja de crits salvatges i veu melodiosament seductora.

Potser per primer cop les dones tenien el seu “home objecte”, com abans els homes havien tingut les seves dones objecte sexual. La gran diferència era que ells gaudien d’aquests plaers prohibits en petits tuguris foscos i amagats i Elvis s’exhibia en grans escenaris on, quasi pel sol fet d’haver pagat l’entrada, elles tenien dret a tocar-lo o a fer-li un petó a la boca. Ell cada cop era més conscient, o inconscient, d’aquest fet, de forma que a partir d’un cert moment no podia separar la persona que era del personatge que representava. Aquesta és una de les línies argumentals de la història.

El que fa el film és retratar-nos al superheroi que hi havia dins del cantant, la carcassa exterior, i si entra dins del personatge, és per mostrar-nos les entranyes del mite, no de la persona i d’aquesta manera obvia l’home de carn i ossos. Segons aquest enfocament, Elvis era un rebel, un lluitador contra l’establishment, la veritat no ho era tant. És cert que des de l’òptica conservadora i puritana dels estats del sud la seva imatge d’icona sexual no agradava gens i que alguns cops, en retransmissions i programes televisius, el filmaven de cintura cap amunt, sobretot al principi de la seva carrera.

La veritat és que era un conservador i la seva figura va ser usada com a contrapunt de la cultura dels “beatniks” primer i hippies després. L’Elvis real era bastant més complex que aquest ésser absolutament superficial i centrat en si mateix que ens dibuixen. Per això, ometen la trobada que va tenir amb l’aleshores president Richard Nixon a finals de 1970, on tots dos van fer apologia de la grandesa de la nació americana i dels valors patriòtics tradicionals; Elvis li va dir al president que abominava les drogues i li va demanar una placa d’agent de la policia antinarcòtic.

Un altre dels fils argumentals és l’enfrontament entre Elvis i el seu representant Coronel Tom Parker, que té el paper d’antagonista malgrat dirigir la narració. Hi ha algunes escenes de gran força expressiva on ens mostren al Coronel empaitant a Elvis amb el seu basto, confonent-lo a la sala dels miralls o engalipant-lo a dalt d’una roda de fira i també, el moment que el va enganyar signant un contracte familiar. La veritat és que Elvis no tenia els 21 anys necessaris per signar el document.

Certament, Elvis va conèixer l’amor de la seva vida a Alemanya, que sols tenia 14 anys i si al film sembla que va ser una boda ràpida el cert és que van esperar 7 anys en unir-se en matrimoni. Una llarga relació de festeig.

Si algun lector suposa que amb aquestes precisions estic tractant de criticar negativament la pel·lícula va errat. L’obra de Baz Luhrmann és enlluernadora i fidel a qui tots tenim al cap del Rei del Rock; construir una biografia precisa que esmicolés el seu mite cercant detalls morbosos o mesquins, hauria en realitat falsejat la biografia d’un home que va acabar convertint-se en l’heroi que somiava.

Cinematogràficament Elvis és una gran obra: Brillant, colorista i excessiva. Ben dirigida, amb una fotografia preciosista, un vestuari i una posada en escena fastuoses i amb unes actuacions dignes d’un Oscar. Un film que pot agradar a tothom. Molt recomanable.

Austràlia 2022 (2 hores, 41 minuts)
Direcció: Baz Luhrmann
Guió: Jeremy Doner, Sam Bromell, Baz Luhrmann, Craig Pearce.
Actors: Austin Butler, Tom Hanks, Olivia de Jonge, Richard Roxsburgh, Helen Thompson,…