La pel·lícula ens retrata la caiguda als inferns de l’alcohol i de l’abandó d’una noia que, després de guanyar un premi a la loteria, ha agafat el camí de la diversió i el nihilisme. De com tots els intents de retrobar família i amics fracassen i que finalment, gràcies a una mà amiga, emprendrà el camí del treball callat i constant fins a començar a veure una llum al final del túnel.
El filòsof alemany Walter Benjamin va publicar, el 1933 en un diari de Praga, un article titulat “Experiència i pobresa“, en ell començava explicant una faula popular en els llibres de contes del seu país:
Walter Benjamin, 1933
Un pare, en el llit a punt de morir, explica als seus fills que a la seva vinya hi ha un tresor amagat. Només han de cavar. Caven i caven sense trobar cap tresor. Malgrat això, a l’arribada de la tardor, la seva collita és la millor mai vista i molt superior a les altres vinyes properes. Llavors s’adonen que el llegat del pare ha estat una experiència: la benedicció no és l’or, sinó la laboriositat”
Benjamin lamentava que s’estava perdent l’experiència com a coneixement, i per això volia parlar del seu empobriment dins d’una societat dominada per la tècnica.
“TO LESLIE”, conscientment o inconscientment, aprofita una història veritable per donar el mateix missatge, però encara va més lluny, perquè argumenta que la felicitat no es troba en les festes l’alcohol i la diversió, sinó en portar una vida ordenada, tenir un propòsit i estar al costat de les persones que estimes. Walter Benjamin està en plena vigència, més encara en l’edat de la supervelocitat que vivim. No tenim paciència, tot ho volem a l’instant i de forma superlativa, anem pel món cercant emocions instantànies.
Com podia reaccionar en un món com aquest Leslie que de sobte va tenir temps i diners?
Mai s’havia plantejat res, de fet no podia fer-ho: la feina, el fill, la casa…, seguia el dia a dia com aquell tronc al qual arrossega el riu de la vida.
Segurament guionistes més clàssics haurien volgut començar explicant la vida de Leslie abans de guanyar la loteria, llavors hauríem pogut veure que la seva vida no era gents fàcils, que patia per arribar a tot arreu i tenir cura de la família com a mare que estava sola. Després, de cop i volta amb el premi, creuria que les seves penúries quedaven enrere, se sentia alliberada i que ja res li estaria vetat. De com de cop tothom volia ser amic seu i li feien costat per divertir-se, pagant ella naturalment. En acabant, la beguda, el descontrol i anar caient cada cop a un pou més fondo, amb tota aquella gent que li havia rigut les gràcies donant-li l’espatlla i criticant-la, fins a convertir-se en una sensesostre.
En lloc d’això, en un extraordinari exercici d’estalvi narratiu, aprofitant els títols de crèdit inicials, ens mostren a la pantalla enfocaments parcials, de molt a prop, tant que la imatge surt una mica pixelada, de fotografies de la vida de Leslie: De petita, quan es casa, amb el seu fill, fins a arribar a la foto del dia que va guanyar el premi; no veiem mai una foto sencera, ens ensenyen sols detalls; de fet són els detalls els que construeixen el record que tenim de la vida.
Has d’estar molt atent per poder entendre que hem vist la vida sencera de la protagonista resumida fins al fatídic moment del premi.
Per què el director ha escollit aquest camí?
Segons ho veig jo, volia que directament veiéssim a Leslie com una persona dominada per l’alcohol de forma absoluta, deixada, capaç de robar per poder comprar beguda i sense cap esperança. Que no tinguéssim prejudicis contra ella pel mal que havia fet a aquells que l’estimaven, però que sabéssim que tota la desgràcia li havia arribat amb una bona notícia. Per això ens la presenten en el seu punt més baix.
La pregunta que ens fem serà: Aconseguirà trobar l’equilibri, o posarà fi a la seva vida?
El plantejament del guionista és que sols la pot ajudar algú que no la conegui, una persona que tingui pietat de la seva vulnerabilitat, algú que pensi que ningú mereix viure d’aquesta forma, una mica com ens passa als espectadors. De fet, el film també és un al·legat contra els prejudicis. Parlant de prejudicis, deia Jacques Derrida, un home a qui els nazis van deixar sense país i sense llengua, que cal acollir a l’estranger tal com és, sense demanar-li res a canvi. Que demanar-li que “s’integri” ho entenem com que s’ha de convertir en una altra persona i que això vol dir més hostilitat que hospitalitat. Pensament filosòfic que cal matisar a la realitat. Més o menys és el que fa Sweeney en acollir-la, ja que li cedeix fins i tot la seva cambra.
La pel·lícula és el renaixement de la protagonista. Ho fa ella sola, no va a cap centre de desintoxicació, no va al psicòleg, és finalment la seva voluntat la que triomfa esperonada per tractar de recuperar el que ha perdut. Per poder-ho fer ha necessitat un entorn adequat: Mantenir la seva llibertat d’acció, per poder veure que el problema estava dintre seu, no en els altres; estar envoltada per persones que l’acceptin tal com és i li permetin construir el seu lloc al món. Hi ha massa persones al món que volen que facis les coses com ells diuen, de fet ha estat durant molts anys la base de l’educació.
Aquest film té molts detalls que la fan bona, n’hi ha un que sobresurt per sobre de tots: El treball interpretatiu de la protagonista, encarnat per Andrea Riseborough, és un monument, és capaç de mostrar-nos tot el que hi ha dins de l’ànima turmentada de Leslie, mereixedora sens dubte de l’Òscar. Segurament podreu pensar que és una pel·lícula trista i que estareu tota l’estona amb el mocador a la mà, res d’això, és sòbria i continguda, realista sense apel·lar mai a la sensibleria. Una obra molt recomanable.
USA 2022 (1 hora, 59 minuts)
Direcció: Michael Morris
Guió: Ryan Binaco
Actors: Andrea Riseborough, Marc Maron, Stephen Root, Allison Janney, Owen Teague, Andre Royo, …
Deixa un comentari