Un director de cinema, Iranià perseguit pels seus films massa lliberals, té prohibit sortir del país i de la mateixa manera tampoc li deixen dirigir a l’Iran. Per tant, va a viure a un poblet fronterer i des d’allà, dirigirà a distància una pel·lícula que es rodarà a Turquia. El guió que filmen a la ficció és sobre un amor impossible. Al mateix temps, el director viurà una altra història d’amor transgressor on ell, involuntàriament, agafa també protagonisme. Realitat i ficció es confonen a tres nivells i sempre amb les fronteres com a testimonis.

Jafar Panahi, el director i guionista, està encara pitjor que el seu personatge, perquè ha estat condemnat a sis anys de presó per conspirar contra el govern i per propaganda contra el sistema. El cert és que només retrata la realitat de forma més o menys objectiva, dintre de la seva subjectivitat, és clar. Retratar el que està passant és un pecat molt gran en un país on la llei és l’Alcora islàmic, ja que les coses sols passen si Al·là vol, el que vol dir que no pot passar res dolent pels creients, per tant, qualsevol insinuació a una situació injusta, sense els necessaris aclariments, és anar contra la llei.

És impossible diferenciar la seva vida o la dels seus conciutadans de les dels personatges de la seva pel·lícula. De fet, el que està filmant és la seva pròpia realitat, fins al punt de fer ell mateix d’actor, representant a un director de cinema en la seva mateixa situació; dirigint un rodatge a Turquia des d’un poblet fronterer. Diu la gent del poble que hi ha ossos a les muntanyes on hi ha la frontera, una forma eufemística de referir-se als perills de creuar d’un costat a l’altre.


Veient la pel·lícula estem en realitat assistint a tres històries paral·leles: De forma subliminar la vida de Panahi i la seva complicada situació, que és quasi idèntica a la del director que protagonitza, diríem que a aquest costat de la frontera hi ha “la realitat” i que la ficció té lloc al poblet de Turquia. Encara que si fem una nova lectura, comprendrem que el drama és el mateix a banda i banda; que l’amor no pot ser lliure, tant per culpa d’antigues tradicions incomprensibles, com per la repressió i la manca de llibertat. Fet i fet, aquest és el problema, les persones no poden ser lliures quan altres decideixen el que han de fer i com ho han de fer. D’una forma o l’altra, sigui quina sigui la raó, la mort és l’única alternativa dels que persegueixen la seva llibertat.

El cinema de Panahi, un dels referents del nou cinema iranià, es caracteritza per una encertada combinació entre documental, per copsar la realitat immediata, i ficció, afegint actors professionals per dotar a la narració d’una estructura narrativa, creant un neorealisme local i punyent. D’aquesta manera sempre hi ha com a rerefons el patiment que provoquen les restriccions i repressions que viu el seu país, especialment el tracte humiliant i vexatori que viuen les dones iranianes. Amb la forma com ho expressa es veu clarament que no són un mal que pateixi una determinada persona en concret, un protagonista o un secundari, sinó la societat de forma general, el que fa el seu missatge encara més crític.

El cas és que Jafar Panahi deu ser ara a la gàrgola, tant se val les denúncies de col·legues locals i internacionals reclamant el seu alliberament. Diuen les autoritats iranianes que hi és, no per les seves idees, sinó per haver comès un delicte, per anar contra la llei. Crec que aquest argument és exactament el mateix pel qual, polítics i líders socials, van patir presó a casa nostre. El fonamentalisme talibà és a tot arreu, la denúncia del cineasta val per a tot arreu.

La pel·lícula, NO BEARS, és d’una sobrietat aclaparadora, d’una puresa sense artificis, no hi ha cap sentimentalisme ni tampoc cap proclama política o revolucionària, el director deixa que siguin les imatges les que parlin, i nosaltres, amb la nostra suposada capacitat crítica, els que copsem la situació i que això ens provoqui un sotrac a dins de l’ànima. Real com la vida mateixa, recomanable per aquells capaços de mirar més enllà de la comoditat del conegut i prou forts per a sortir de la seva cuirassa protectora.

Iran 2022 (1 hora, 47 minuts)
Direcció: Jafar Panahi
Guió: Jafar Panahi
Actors: Jafar Panahi, Mina Kavani, Naser Hashemi, Vahid Movasheri,…