Nora i Hae Sung viuen a Seül i van plegats a l’escola, són amics des de petits, tenen 12 anys, s’agraden i senten alguna cosa especial l’un per l’altre. Quan Nora emigra amb la seva família cap al Canadà, amb l’afany de progressar professionalment, els seus camins se separen. Al cap de 12 anys tornen a comunicar-se, ara telemàticament durant un temps, encara que davant l’impossibilitat d’anar més enllà i del neguit que els hi provoca, decideixen deixar-ho estar. Tornaran a passar 12 anys més, quan Hae Sung viatge a Nova York per vacances, ciutat on viu Nora, perquè, aquest cop en persona, es tornin a trobar.

Aquesta és la primera pel·lícula de Celine Song, la guionista-directora que, tal com li passa a la seva protagonista va emigrar amb 12 anys a Ontario amb els seus pares. També viu a Nova York i està casada amb un escriptor nord-americà des de fa set anys. Les circumstàncies de l’autora i del seu personatge són tan similars que no sorprendria a ningú si fos la seva pròpia vida la que ens conta, en tot cas parla de situacions personals i de ciutats viscudes, la resta pot ser realitat o imaginació, tant se val, doncs el conjunt és honest i personal.

A la primera escena veiem a tres persones parlant assegudes a la barra d’un bar, un home i una dona, asiàtics i un home americà, no podem sentir el que estan parlant, però en canvi, sentim unes veus en off, suposem d’altres clients que seuen davant, espectadors com nosaltres, que fantasiegen sobre les relacions que deuen tenir els tres personatges. És una imatge càlida i sofisticada que ens situa perfectament en el lloc com si hi fóssim, doncs les veus en off ens donen complicitat i ens fan sentir com observadors d’unes vides alienes i privades. Tot seguit, crec que després de veure el títol, Vides passades, escrit a la pantalla, la càmera segueix als dos protagonistes quan tenien 12 anys, pujant per unes escales en un costerut carrer de la ciutat de Seül, parlen del darrer examen; en arribar a una bifurcació s’acomiaden i cadascú va pel seu camí, ella ha de continuar pujant escales pintades de verd, ell agafa un pendent més suau; potser un símil del que seran les seves vides futures.

La primera escena al bar la retrobarem al final de la cinta, llavors sí que escoltarem als protagonistes, aquest cop ja sabem qui són i no hi ha res de misteriós. També, cap al final, la directora ens mostrarà, en un flashback simbòlic, el comiat dels nens a la bifurcació del principi on, l’escena diürna original s’ha transformat en nocturna.

Quan Nora i Hae Sung tenen 12 anys, hi ha una atracció especial entre el dos, de cap de les maneres és una relació romàntica en sentit estricte, encara són molt petits pel desig i la passió. Tampoc són amics en el sentit de compartir activitats i confidències, cadascú té els seus del seu mateix sexe; malgrat això, s’ajunten a la classe i caminen junts quan tornen cap a casa, els hi va de camí i d’aquest compartir temps i espai troben calidesa i confort. Queden un cap de setmana per jugar plegats a un parc de Seül i, al capvespre, tornant junts dins del cotxe, s’adormen agafats de la mà. Celine Song acosta la càmera perquè ho puguem veure, ja que a la cultura coreana la gent té molt poc contacte físic i el gest és rellevant. Aleshores, com dèiem abans, els seus camins es bifurquen, impossible saber que hauria passat si Nora no hagués marxat cap al Canadà seguint als seus pares.

Les vides dels dos segueixen sense gaires entrebancs els camins marcats: el d’ella, novador i engrescador, més difícil, més obert, encara que més enriquidor; el d’ell, més continuista, malgrat que també exigent i competitiu tal com és la societat Coreana, més tancat, menys lliure. Passen 12 anys i per la perseverança d’Hae Sung, ajudada pel miracle de la tècnica i la modernitat, tornen a contactar. Són moments màgics, com si el temps no hagués passat. Aquelles estones compartides davant la llum de la pantalla, mirant-se cara a cara de molt a prop, són molt addictives, representen un racó de felicitat tant se val com hagi anat el dia. Encara que, lligats pels seus estudis, retrobar-se és impossible i la felicitat muda en neguit, en l’angoixa dels desitjos impossibles. No pots viure pendent d’una imatge que no pots tocar, en tan tens la sensació que la vida física se t’escapoleix. Nora li demana a Hae Sung de deixar-ho, li verbalitza:

“No puc viure mirant cada dia horaris i preus de vols a Seül”.

D’alguna forma, aquesta relació, una mica espasmòdica per la diferència horària, construïda d’instants forçosament breus i mancada, per tant, de la consistència de la continuïtat, li dona a Nora la sensació que viu també en un estat de temporalitat indefinit, de manca de seguretat en el futur, com un fre per abordar la seva vida de forma decidida. Deixen de trucar-se. Novament, la distància, els separarà per 12 anys més sense que per això l’oblit esborri la memòria.

No hi ha per mi cap dubte que la història està centrada bàsicament en la Nora, d’alguna manera és l’alter ego de la directora, per això el film dedica més temps a la seva vida que a la d’Hae Sung, del que sols ens mostren les seves trobades amb els amics per xerrar i beure alcohol i poca cosa més. Sabrem, per comentaris dels companys, que tenia una xicota, després li verbalitzarà a Nora que ho han deixat perquè ell pensava que era poca cosa per ella, que en una societat tan classista i meritocràtica com la coreana la seva xicota podria aspirar a més.
En el cas d’ella la narració ens obre una subtrama, absolutament necessària, d’una gran força i bellesa: Tothom té un moment en què la seva vida fa un tomb, és una encreuada on s’ajunten els astres. De cop creixes tant com a persona que aquells que et coneixien abans i els que et coneixeran després parlen cadascú de dues persones diferents. És el fet que, per exemple relata Joseph Conrad al seu llibre “La línia d’ombra”, publicada en 1916. Per Nora això passa quan accedeix a una beca per a joves talents, per anar a viure a una casa pairal al mig del camp amb altres joves artistes brillants com ella. De sobte, gràcies al miracle de la intel·ligència col·lectiva, comença a mirar i a veure les coses des d’un altre punt de vista més ampli, el que li dona la seguretat necessària per prendre les bones decisions i sobretot per trobar el seu camí. Qui us digui que s’ha fet a si mateix menteix, és la relació amb les altres persones el que ens enlaira. Aquest capítol de l’obra és el més lluminós, també el més bell. És sols una seqüència absolutament identificable estèticament: Postes de sol ataronjades, sobretaules plenes de calidesa i sentiments, per primer cop situacions autènticament romàntiques.


Nora li explicarà a l’Arthur, un company de seminari al que l’uneix un sentiment especial, que a Corea existeix una paraula: “IN-YEON“, que significa providència o destí. Són els corrents energètics entre persones que estan per sobre dels seus camins o propòsits, és el destí que els acaba unint, facin el que facin, en aquesta vida o en un altre, fet i fet creuen en la reencarnació. Finalment, Nora també trobarà l’equilibri sentimental i es casarà amb aquest xicot tan senzill que va conèixer.

Amb tot això, arribarem al darrer acte de la pel·lícula; si en el primer vam tenir el factor desencadenant quan Nora marxa de Seül i en segon les vides divergents dels dos protagonistes i la insistència d’en Hae Sung per seguir en contacte, en el tercer i últim coneixerem el desenllaç d’aquesta distant relació.
Hae Sung és a Nova York sols per cinc dies i no para de ploure, tant que pràcticament no pot ni sortir de l’hotel. Tampoc va avisar a Nora que hi aniria i, quan hi contacta ella no ho pot deixar tot de banda. Es veuran dos dies i una nit, poc temps, però suficient per tancar aquesta història que de fet no té final. Hi ha dos moments màgics que ens deixaran sense paraules per l’esclat de sentiments que generen:

El primer quan es tornen a veure per primer cop en 24 anys en persona, d’en peus els dos, un enfront de l’altre en un parc, ell queda com bloquejat, ella esclata d’alegria, és una emoció tan gran que no saps que dir precisament quan ho voldries dir tot. Ella l’abraça i ell tarda uns segons, que se’ns fan eterns, en abraçar-la també. Comenta Celine Song, que va prohibir als dos protagonistes que tinguessin cap contacte físic en el temps que va durar el rodatge; ni petons, ni abraçades i ni tan sols donar-se la mà o tocar-se. La idea era que l’experiència física dels actors en la retrobada s’assemblés al màxim a la dels protagonistes.
El segon moment és quan s’acomiaden al carrer, és negra nit, estan esperant al taxi que portarà a Hae Sung a l’aeroport, novament l’abraçada. Malgrat l’emoció, hi ha molta serenitat en la imatge, no hi ha desolació, encara que sí una pena barrejada amb alegria. Apel·len a l'”IN-YEON” en una altra vida.

Què podem dir de l’Arthur, el marit de Nora? Com afronta el fet que de sobte un dia arribi un amic de la seva dona al que fa 24 anys que no veu? Quins sentiments afloren en ell?

En un moment de la cinta li diu a Nora:

“Quan alguns cops parles a la nit en somnis ho fas en coreà, hi ha una part de tu que es fora de la nostra relació”.

Segurament el pot neguitejar que hi hagi algú més, però el seu amor està per sobre de la gelosia. El que queda palès és que els tres protagonistes es respecten i es comprenen mútuament. Quan ella torna caminant a casa, després d’acomiadar a Hae Sung, té una barreja de sentiments i un d’ells torna a ser el de la pèrdua, per tercer cop; necessita que la consolin i la comprenguin, que l’estimin i que l’abracin, si pot ser per sempre. Assegut a les escales de casa seva hi ha l’Arthur esperant-la per abraçar-la, realment llavors se sent veritablement estimada.

La directora explica en una entrevista que la idea del film li ve d’un cop que ella va estar realment en un bar en mig del seu home i d’un amic de la infància, ella havia de traduir-los als dos i va pensar que en aquell moment ella era alhora dues llengües, dues cultures i d’alguna manera dues persones en un sol cos.

Cinematogràficament, és una pel·lícula tant perfecta com preciosa, no hi sobra ni un fotograma. És clarament una obra d’autor, la directora es pren el seu temps a cada pla, no abusa del pla i contraplà ni del muntatge, en aquest sentit es pot catalogar com cinema imatge temps, per això als acostumats al cinema americà comercial de grans produccions els hi podrà semblar “lenta”, malgrat que mai es perd el ritme narratiu.

L’amor de Celine Song per les seves ciutats, Seül i Nova York queda palès en les imatges generals i els seus enquadraments, alhora els primers plans de les persones i de detall són subtils i de gran sensibilitat: Una conversa de la parella al cap vespre amb uns cavallets de fira com a rerefons, moltes cares fotografiades darrere de vidres i finestres, una càmera en el metro que s’acosta cap als personatges, situats d’en peus en un altre vago, fins a fixar-se en les mans dels protagonistes agafades, quasi a tocar, a la barra… La bellesa del setè art en la seva màxima expressió.

USA 2023 (1 hora, 45 minuts)
Direcció: Celine Song
Guió: Celine Song
Actors: Greta Lee, Teo Yoo, John Magaro, …