Som l’any 1971, Maria és una mariscadora de l’Illa d’Arousa, que també fa de llevadora ajudant a altres dones del poble a parir. Un incident dramàtic l’obliga a fugir cap a Portugal seguint la ruta dels contrabandistes que travessen el Miño. Sola i desemparada haurà de comptar amb la seva empenta i, sobretot, amb la solidaritat femenina, finalment, una circumstància no buscada li donarà força i motius per seguir la seva vida.


El títol de la pel·lícula, O Corno, fa referència a un fong parasitari que creix a les espigues del sègol i més esporàdicament a les del blat o la civada. Aquest fong era ocasionalment usat per les llevadores, en molt petites quantitats, per ajudar a parir i també es podia usar per provocar un avortament. En quantitats més grans provocava malalties: l’ergotisme, anomenat mal del pa, ja que molt i barrejat accidentalment amb la farina emmalaltia als consumidors fins a provocar episodis epidèmics greus a zones rurals; de fet, l’ergotisme convulsiu produïa al·lucinacions, deliris i convulsions musculars, símptomes associats amb la bruixeria. Hi ha evidencies que relacionen episodis d’ergotisme en una determinada regió amb la persecució de bruixes, el més conegut a Salem. També es diu que els assiris l’empraven per enverinar els pous d’aigua dels enemics.

El film comença i acaba de la mateixa manera: amb el naixement d’un nadó. La primera seqüència de la cinta, rodada en una única i llarga escena, es recrea en un part, sense, per tant, mostrar cap imatge explicita ni directa que pugui provocar rebuig per la sang o el sexe deformat, com si passava per exemple a la primera escena d’“Entre dos aguas”, film del 2019 d’Isaki Lacuesta, malgrat que sí que ens mostra el patiment físic sostingut de la dona, auxiliada en tot moment per la protagonista, amb imatges de molt a prop del seu rostre desencaixat, escoltant sostingudament els seus gemecs de dolor. La seqüència és tan intensa i tan llarga, per mi innecessàriament, que, a l’estrena a Donosti va provocar episodis d’ansietat entre algunes espectadores. Per contra, la darrera, la que tanca la cinta, té un efecte alliberador i és una mirada al futur.


A la pel·lícula pràcticament sols hi apareixen dones, interaccionen entre elles, s’ajuden, saben que es necessiten les unes a les altres, reconeixen les seves vulnerabilitats, han de defensar-se de la prepotència del mascle en un món on els costums atàvics perduren. Els pocs homes que hi surten ho fan com a comparses i són sovint font de problemes, és com si els dos gèneres fossin indissolubles, excepte per practicar el sexe en una relació guiada per instint i necessitat. Ells volen dominar la terra que trepitgen i regir l’esdevenidor, elles senten que són un tot amb la natura, que són la font de la vida. Així ens pinten a la protagonista, una dona que està per sobre de la moral imperant, que viu sola i és independent, que té remeis, criteri i empenta; probablement hauria estat considerada una bruixa antigament i possiblement alguns encara la veuen axis.
Primer es relaciona amb la dona que està parint, tracta de fer-li passar el tràngol de forma ràpida i segura, està al seu costat, li agafa la mà. Després ajudarà a una noieta que ha quedat en estat de forma involuntària i imprudent, una persona que visualitza un futur engrescador davant seu i no vol veure truncada la seva joventut i els seus anhels, ella sap per pròpia experiència que pren la decisió correcta, també li donarà la mà. Finalment, s’acabarà trobant amb una noia de color amb una criatura petita que es guanya la vida amb la prostitució, en aquest cas serà ella a la que li donin suport. Una dona negra que fa una de les poques coses que la societat li deixa fer, ¿una paradoxa o un missatge?, nosaltres que donem l’esquena a tants emigrants africans!!!

La protagonista ha de fugir per haver volgut ajudar a una altra dona, per haver pecat contra deu i contra la llei dels homes, on les dones són més objectes que subjectes. Sap perfectament que si es queda, la seva vida haurà acabat per sempre més, perdrà la seva llibertat, si no la vida, i serà rebutjada per la societat. De la disjuntiva de rendir-se o lluitar escull la segona. Sort que es troba amb la caritat de qui potser ho necessita tant o més que ella.


O Corno cerca la proximitat, la intimitat i d’aquesta forma no ens mostren de forma directa la vida rural més que de forma limitada, malgrat que la directora sí que retrata la bellesa dels paisatges, ja que n’està enamorada. Dones, el riu, el mar, els boscos frondosos i humits lluents de verdor, la força de la natura per expandir-se, la vida que neix cercant un món millor. Aquesta podria ser una lectura optimista de la pel·lícula. Malgrat aquest rerefons, la realitzadora ha preferit un to realista que no amagui l’amargor de la vida de les dones que volien ser independents en aquella època tan fosca i trista.


Un debut sobri i correcte amb una obra clarament d’autor guanyadora de la Conxa d’Or al festival de Donosti. Recomanable.

Espanya 2023 (1 hora, 43 minuts)
Direcció: Jaione Camborda
Guió: Jaione Camborda
Actors: Janet Novás, Siobhan Fernandes, Carla Rivas, Julia Gomez, ….