Paolo Sorrentino va assolir un èxit aclaparador amb el seu anterior film, La grande bellezza, una pel·lícula que barrejava algunes primeres imatges barroques —fins i tot barroeres i estridents— amb altres de subtils i belles; els excessos amb l’intimisme. Sens dubte, l’encert va ser aquesta reflexió personal acompanyada d’una fotografia preciosista i una música d’aquelles que enlairen els sentits.

Això mateix ha volgut fer amb La joventut. Les similituds són més que evidents: si a la seva antecessora el protagonista, un sorprès i sorprenent Toni Servillo, era un escriptor incapaç d’escriure; en aquesta, un bocabadat i encertat Michael Caine és un compositor i director d’orquestra retirat per motius personals. En aquella escollia les pedres mil·lenàries plenes d’història i els carrers de Roma com a escenari, i en aquesta opta per la natura exuberant dels Alps i un hotel balneari noucentista a Suïssa.

Tot i les semblances, La joventut és una obra argumentalment més complexa, ja que els personatges que envolten el protagonista tenen molta més entitat i una vida pròpia que el director ha volgut seguir com a part central de l’obra —no només com fonts on el protagonista s’atura a calmar la set en el seu viatge interior.

Hi trobem l’amic de l’ànima del protagonista, un director de cinema octogenari que s’està al balneari preparant el guió de la seva pròxima pel·lícula el llegat que vol deixar al món, amb un grup de joves guionistes. També un jove actor nord-americà reconegut, estudiant a fons el seu següent paper; una fita gens fàcil. I, finalment, la filla del compositor, que travessa un moment emocional delicat. Tots aquests personatges ens obren finestres de reflexió sobre la vida, les capacitats, les limitacions, les relacions i el pas del temps.

El primer eix gira entorn de la vellesa i la jubilació, presentades com una actitud voluntària de renúncia. A la joventut, la força, la il·lusió, l’ambició —i la necessitat— ens aparten d’aquest camí. Però el pes del temps, o més aviat els cops de la vida, fan percebre que la vida és una batalla perduda i la rendició, una sortida honorable. Això és el que pensa el compositor, fins al punt de rebutjar tossudament un retorn gloriós. Finalment descobrirà, no sense dolor, que la sortida de la clausura és la joventut —tinguis l’edat que tinguis.

Malgrat el seu retir voluntari, la vocació el persegueix: dirigeix inconscientment un “concert de vaques” o se sent atret per la bellesa d’una jove. Però serà la pèrdua d’un amic i la fredor científica d’un metge el que el farà reaccionar. Reconeixerà les seves febleses, es demanarà perdó, i tornarà al món dels vius —a la joventut.

El segon eix reflexiona sobre el llegat i la transcendència: sobreviure a la nostra pròpia mort. Ho veiem en l’obsessió del director de cinema per acabar el seu guió i la importància de la frase final del seu protagonista. La il·lusió perquè la seva actriu fetitxe en participi, i el dolor que li provoca el menyspreu d’una persona estimada envers la seva obra. Si no transcendeix, se sent mort en vida.

Aquesta angoixa es mostra en una escena on els joves guionistes miren per una ullera de mirador cap a un pic:

Sembla que estigui aquí mateix!, És el que veus quan ets jove: el futur, tan a prop!

Quan gira el telescopi cap als nois, la imatge es fa petita i llunyana:

Això és el passat”, conclou. El futur se’ns acosta, el passat s’empetiteix.

També coneixem el jove actor californià, immers en el seu paper i fidel a ell mateix, que portarà al límit la seva impostura barrejant ficció i realitat.

Hi ha reflexions sobre l’amor, la seva pèrdua, el seu naixement, l’embogiment provocat per la passió, i com fer força des de la feblesa.

Sorrentino ens regala imatges de gran bellesa i plasticitat, buscant serenitat i equilibri. Treu partit de la natura alpina, de les piscines i del balneari. Hi ha escenes oníriques com una plaça de San Marco nocturna i inundada, una cursa amb cotxe esportiu, o una protagonista transformada en Joana d’Arc. Els cossos nus (joves i grans) floten en l’aigua o reben massatges en saunes i lliteres.

Tot plegat, una meravella estètica que es combina amb una recerca filosòfica sobre la vellesa i la bellesa. És difícil sassenyalar quin aspecte en sobresurt, ja que l’encert rau en l’equilibri de cada component. Com un bon còctel. En destaca, però, la fotografia de Luca Bigazzi, també responsable de La grande bellezza, sempre agosarat. Imprescindible.

Itàlia, 2015 (1h 58min)
Direcció: Paolo Sorrentino
Guió: Paolo Sorrentino
Fotografia: Luca Bigazzi
Actors: Michael Caine, Harvey Keitel, Rachel Weisz, Paul Dano, Jane Fonda..