En aquest drama criminal en forma de musical, Rita, una brillant advocada infravalorada pel seu gènere, la seva joventut i la seva classe social, rep un encàrrec molt especial del cap del principal càrtel mexicà de la droga, anomenat Manitas; vol començar una nova vida com a dona, una pulsió que tenia des de nen. Rita gestionaràel canvi de sexe amb els millors cirurgians mundials, arreglarà papers i traslladarà a la seva família a un lloc segur.Feina feta,immensament rica, va a viure a Londres treballant per un bufet important, en un sopar de feina tindrà un inesperat retrobament. Un nou encàrrec i un nou propòsit canviarà la vida de les dues noies.

Començaré dient per explicitar com està valorada l’obra, que Emília Pérez va guanyar el premi del jurat del festival de Canes, que ha guanyat el premi a millor pel·lícula europea de l’any, que té deu nominacions als globus d’Or i a més, i és un fet extraordinari, que un film rodat majoritàriament en parla no anglesa estigui entre els deu millors de l’any a la llista de l’American Film Institute, només “Roma” el 2018  i “Paràsits” el 2019  hi apareixen, això sí, com a premi especial i no pròpiament entre les deu millors.  

El director, Jacques Audiard, és un francès acostumat a rodar en llengües que no parla; ho va fer amb “Un profeta” del 2009, “Dheepan” del 2015, “Els germans Sisters” de  2018 i amb “París districte 13” del 2021; diu que fer pel·lícules en idiomes que no entén l’ajuda a centrar-se en la musicalitat, a plantejar-se la posada en escena de forma orgànica i fluida, quasi biològica, un acostament a l’art més per l’ànima que per la raó. En una entrevista va parlar de l’evolució de la seva carrera com a director que, com a francès i creador independent, es va al principi emmirallar en directors tan mítics com Godard, Truffaut, o en general amb la “Nouvelle Vague” encara que, en sentir-se limitat, va voler ampliar el seu camp de batalla, perquè creu que el cinema és una eina d’identificació i, per tant, com més gent es pogués sentir identificada amb la seva obra millor.

Com catalogar Emília Pérez més enllà de dir que és un musical? És també una pel·lícula política?, ho pot semblar pel fet que “La Internacional Dretana”, que ve a ser com el “Comunisme internacional” sense mascaretes virtuoses, on els pobres, marginats i alternatius són els dolents i no els burgesos, la cataloga de sectària i adoctrinant. Audiard diu que d’una manera o altra tot és política, encara que si aprofundim una mica més veiem que és un original conglomerat de gèneres on es barregen, a part de la música, el narcotràfic, la transsexualitat, el thriller, l’acció i naturalment la crítica política. El film aborda la violència com a fet transversal, els desapareguts per la violència de l’estat o de les màfies, la importància d’enterrar els morts com una manera de mostrar respecte i honorar la vida de la persona difunta i treure de la incertesa i l’angoixa als familiars, les segones oportunitats, el perdó, la possibilitat de la redempció i finalment el paper de les dones, riques o pobres, dins la societat, perquè també és una pel·lícula profundament feminista.

Anem a pams, Manitas li diu a Rita, l’advocada, que vol ser dona per complir un desig que arrossegava des de la infantesa, que per sobreviure en un barri marginal i perillós dominat per les bandes havies de ser més fort i despietat que els altres i que ara, que ja ho podia tenir tot perquè era immensament ric, volia complir el seu somni; cosa que a més li permetria assolir una nova personalitat, tornar a començar, encara jove, una nova vida. Si s’hagués canviat la cara i hagués entrat en un convent com a capellà, un altre hipotètic possible desig de la infantesa, per ajudar des de la religió als altres, hauria estat un exemple de superació, una redempció dels seus pecats, on podríem veure fins i tot un mandat diví. Per actualitzar l’argument clàssic i alhora provocar Audiard ha sortit de la caixa introduint la variable queer a l’equació. Llavors ve el dubte i les consegüents preguntes: en vestir els hàbits,

el criminal es converteix en un sant varo de cop?

Direu que l’hàbit ajuda, però que és la voluntat interior, un racó de bondat amagat dins de la persona, la que obra el miracle. De la mateixa manera, en bescanviar el penis per les tetes i la vagina, el cruel narcotraficant es transmuta en dona virtuosa? En el primer cas queda clar que assolir una creença pot ser un factor determinant tant transformador com l’amor, alhora que la mirada dels altres és un mirall molt poderós que ens reafirma en el que som i ens dona confiança. El canvi de sexe pot ser encara més fort que el simple canvi de paper a la vida; que què?  Doncs perquè hi afegim un cos diferent i sobre tot un canvi hormonal, ja que la testosterona pot ser molt perversa i clarament les dones són més compassives i empàtiques que els homes.

Emília Pérez i Rita es tornaran a trobar, l’una tornarà a necessitar els serveis de l’altra i la seva relació professional esdevindrà d’amistat. Quan l’advocada tractava amb el cap del narcotràfic hi havia professionalitat, respecte, precaució i por, molta por, encara que inconscientment també l’esperança de millorar l’altra persona.  Curiosament, Rita confessarà a Emília que la seva feina consistia a fer més rics als rics i que el nou projecte que emprenen juntes l’omple anímicament i també la fa millor persona. Hi ha un vincle especial en la relació entre dones que no s’acostuma a donar en cap altre cas, una amable fluïdesa sense competència ni dominació.

Manitas tenia una dona, paper encarnat per Selena Gómez, a la que estimava i uns fills a qui adorava, Emília continuarà mantenint aquests sentiments, encara que no pot en principi revelar-ho als que estima doncs seria molt arriscat.

Podria la dona estimar a Emília igual que estimava a Manitas?

De fet, és la mateixa persona i fins i tot possiblement millorada en molts aspectes. Encara que,

són realment Emília i Manitas la mateixa persona?

La consciència i els records del narco són també els de la nova dona, és cert, però, que els fets d’un i l’altre són diferents; llavors, si les persones fossin exclusivament el que fan estaríem parlant de dues persones diferents. És possible l’existència de dos animes en un mateix cos? Alguna cosa intuirem cap al final de la cinta quan les circumstàncies deixen aflorar els sentiments més profunds.

Des de la primera escena la pel·lícula és visualment molt brillant, on el número musical que ens presenten a Rita és enlluernador, de seguida quedes atrapat. La part musical, encara que ocupi poc espai dins del metratge total, marca perfectament devanir de la història, encaixa quasi sense que ens adonem dins la trama, reforçant el seu missatge, ja que cada cop que sona la música, ens estan mostrant els sentiments dels protagonistes i ens fan entrar de forma més sensorial que no pas racional dins la història. Queda clar que Audiard vol que compartim amb ell el seu art.

Impecablement dirigida, amb molt bona fotografia i una brillant coreografia, exhibeix unes grans actuacions de les seves protagonistes on destaca l’espanyola Karla Sofia que interpreta tant a Manitas com a Emília, sense cap dubte una pel·lícula imprescindible.

França 2024 (2 hores, 12 minuts)

Direcció: Jacques Audiard

Guió: Jacques Audiard (Inspirat en la novel·la “Ecoute” de Boris Razon)

Musica: Clément Ducol, Camille.

Actors: Karla Sofia Gascón, Zoe Saldana, Selena Gómez, Adriana Paz,…