Basada en una història real, la pel·lícula ens relata la història d’una jove policia que, acabada de sortir de l’acadèmia, quan sols tenia 22 anys, es va infiltrar dins ETA. Va haver de canviar de nom, trencar tota relació amb la seva família i els seus amics, per poder, a poc a poc, guanyar-se la confiança dels entorns abertzales i acabar convertint el seu pis en un pis franc per militants de l’organització. Van ser vuit anys de soledat, angoixes i enganys que la van portar a col·laborar de forma cabdal en la desarticulació del “Comando Donosti”. 

ETA es va crear l’any 1958, en part com una escissió de les joventuts del PNB. Espanya estava en plena dictadura franquista i el desig de llibertat i democràcia era ben present al País Basc, tal com ho era també a altres parts de l’estat. Al principi, ETA bàsicament la formaven intel·lectuals i universitaris i de cap manera estava en els seus plantejaments atemptar contra les persones i menys encara de forma indiscriminada. Ràpidament, es van incorporar elements obrers i d’esquerres radicals que s’emmirallaven en les lluites d’alliberació nacional del Tercer Món, on figures com el Che Guevara, que practicava la lluita armada de guerrilles, eren considerades com a referents a seguir. Dit això, de seguida van iniciar accions violentes com la col·locació de bombes i atracaments per obtenir diners. L’any 1968, en un control de carreteres aleatori, van assassinar a la seva primera víctima, un guàrdia civil, aquesta va ser una acció fortuïta i aquell mateix any, ara si en una acció premeditada, van matar a Melitón Manzanas, inspector en cap de la brigada social. En aquell moment molta gent es va alegrar a tot el país perquè era un reconegut repressor acusat reiteradament de ser un torturador. A partir de llavors els assassinats van ser un modus operandi habitual, al principi policies i soldats, després qualsevol podia ser un objectiu.

Després de l’assassinat l’any 1973 de l’almirall Carrero Blanco a Madrid, del que es diu que hi va col·laborar la CIA, la lluita contra ETA va donar un tomb radical i es va iniciar la guerra bruta amb la creació dels GAL (Grups antiterroristes d’alliberament) amb accions fora de la llei i del control judicial, cosa que Carrero Blanco mai havia permès, convençut que amb la policia i els jutges es podria acabar vencent a la banda. No us penseu que l’estat, la policia i sobretot la Guàrdia Civil anaven amb un lliri a la mà, a Euskadi, com a tota Espanya, les detencions arbitràries i les tortures estaven a l’ordre del dia. Dintre del modus operandi hi havia la figura de l’agent infiltrat, que actuava sense permís judicial i que es finançava amb fons reservats, si era detingut per la policia, ningú respondria per ell. Aquesta és la història de l’única dona que hi va formar part i d’una de les accions més agosarades, valentes i exitoses.

El film engega amb una conversa en un bar fosc, discret i anònim entre un responsable d’una unitat antiterrorista de la policia nacional conegut com l’inhuma, una persona freda i implacable com el seu nom, i el seu cap, una persona amb contactes a les altes esferes polítiques de Madrid. Sobre la taula les fotos de cinc agents de policia acabats de graduar, entre ells la protagonista. El cap li prohibeix que recluti a la noia, però ell no li farà cas. La segona escena és la trobada entre la noia i l’inhuma on li deixa les coses clares: si té èxit, ningú se n’assabentarà, ni premis ni reconeixements, si la caga no tindrà cobertura legal i si la descobreixen acabarà amb un tret al clatell; tot plegat engrescador per una persona com ella que desitjava ardentment acabar amb la banda terrorista sent ella punta de llança, volia ser el martell que colpeja.

Arantxa llogarà un petit apartament a Donosti, decorant-lo amb ikurriñes i cartells pro independència, començarà a treballar en una carnisseria del barri antic i a la nit servirà copes en una herriko taberna, locals on solen trobar-se els simpatitzants abertzales. Lògicament no es perdrà cap manifestació a favor dels presos d’ETA i a poc a poc, es farà amb un grup d’amics independentistes, joves com ella, amb ideals de justícia i el desig que la seva terra sigui un estat. Arantxa serà una més, la més agosarada, consolarà als seus “amics” quan estiguin tristos o quan la guàrdia civil detingui i torturi a un familiar, maleirà la policia i celebrarà amb ells les festes i els èxits, escoltarà les seves confidències i els hi farà costat quan tinguin mal d’amor.  En tots aquests anys mai sospitaran que la més engrescada del grup els estava enganyant, que per ella Euskadi era el mateix que Extremadura i que feia tot el possible perquè Gora Euskadi Askatuta no fos mai una realitat.

 El que va fer Arantxa no és gens fàcil, la major part de la gent no ho podria suportar, cal una duresa, una gran resiliència i una determinació absolutes: Fingir dia darrere dia, sortir de festa i de copes amb persones que pensen el contrari que tu, riure’ls les seves gràcies i acudits, fer-los riure a ells, sentint com maleeixen als teus, malparlant tu dels teus companys davant ells. Cal una ment de psicòpata i una creença maniquea, creure’t que els teus són el bé absolut, encara que els actes a vegades ho desmenteixin, estar convençuda que els teus enemics i el seu més ampli entorn són el mal, arribar a pensar que no són persones. Encara que, el pitjor de tot, és haver de renunciar a tenir una vida normal com la resta de persones, viure una vida que no és la seva, tenint tan sols com a refugi el seu món interior i els seus records passats, amb un sol propòsit: Destruir l’enemic.

Finalment, després de quasi set anys d’espera, un etarra contactarà amb ella i casa seva es convertirà en un pis franc de la banda i també en una possible trampa per ells. Hem de suposar, encara que no surti a la pel·lícula, que Arantxa facilitaria a la policia informació dels simpatitzants de la banda i dels independentistes, tal com anys més tard va passar amb infiltrats als moviments independentistes catalans o amb militants de les esquerres més radicals; si no fos així estarien desaprofitant un recurs molt valuós i, ja posats a moure’s fora de les fronteres de la llei, treure-hi la màxima informació possible.

Arantxa tindrà com a hoste a Kepa Etxebarria, un etarra que va atemptar sense èxit contra un funcionari de presons, que era segons ell un torturador, un peó sense massa valor de qui esperen que els porti a dirigents de la banda. Un cop superades les lògiques prevencions la seva relació serà més o menys la de dos companys de pis, fins i tot, tots dos són joves, hi haurà alguna cosa més. La directora ens mostra a Kepa com un somiador que desitjaria viure en un país lliure, sense controls de carretera, sense detencions ni tortures, poder caminar tranquil pel carrer sense por, que s’ha fet d’ETA per defensar als seus, tal com va fer el protagonista de la pel·lícula del 2014, “El Franctirador” dirigida per Clint Eastwood. Si fos negre a Nova York, seria una pantera negra, a Sud-àfrica un lluitador contra la segregació, a Irlanda seria del IRA, a França podria ser un fuster que, durant l’ocupació Alemanya, es va fer de la resistència. Si no estiguessin en guerra, Kepa i Arantxa potser farien bona parella…

Finalment, la banda mourà fitxa amb l’arribada de Sergio Polo, un psicòpata sàdic i sanguinari i la pel·lícula, després d’uns minuts de tranquil·litat entrarà en la seva fase més frenètica, veurem per fi el thriller trepidant que esperàvem. He de dir que el personatge de Sergio Polo està caricaturitzat de forma grotesca, més a prop d’un dolent de fulletó que d’un personatge real. La vida d’Arantxa es complicarà i sentirà per fi el perill i la por de viure al costat d’un assassí sense escrúpols; precisament en aquesta fase sentirem veritablement l’angoixa de la protagonista quan hagi d’ofegar el seu crit a la banyera; també la seva soledat quan truqui a casa seva des d’una cabina sols per escoltar la veu de sa mare, sense poder pronunciar paraula.

Com ens estan contant un cas real, el desenllaç de la pel·lícula és menys espectacular del que hauria estat una ficció pura, malgrat això el públic quedarà satisfet. Dir també que la història ens l’expliquen des de l’òptica dels policies nacionals, ells són els bons que estan competint per emportar-se el premi de la captura més important, per tant, com si estiguessin jugant un joc, s’empipen quan és la Guàrdia Civil la que fa les detencions i no ells. També queda pales que la protagonista ha quedat traumatitzada per tot el que ha viscut, després de fer la feina vol seguir a primera línia, és com aquells que queden enganxats a l’adrenalina i no poden parar d’assumir riscos cada cop més grans.

Un film que sols mostra una petita part de la realitat sense aprofundir en les causes del conflicte, però on queda ben clar que més que un problema de delinqüència som davant d’una guerra. Els amants dels thrillers no quedaran decebuts.

Espanya 2024 (1 hora, 58 minuts)

Direcció: Arantxa Echevarria

Guió: Arantxa Echevarria, Amelia Mora

Actors: Carolina Yuste, Luis Tosar, Iñigo Gastesi, Diego Anido, Naussica Bonin,…